Opinió - La nostra gent - Articles - Homenatges - Records | Revista 87

Carta a la Maria Huguet versus Maria «Rufina»

(12 de febrer de 2022)

Acabo d’acompanyar-te en el gran viatge que has emprès. Una pluja d’enyorances i de records em venen a la ment. Arribo a casa, em tanco a l’habitació i començo a escriure, en un paper, sentiments i anècdotes viscudes al teu costat. No m’agrada res del que escric. Moltes coses resten orfes de sentit. Intento fer un reset i això és el que em surt.

Hivern de 1982, just quan jo feia el salt al "primer equip del Grup de Teatre de Vilaplana". Nits fredes d'assajos en una sala vilaplanenca encara verge de textos teatrals. El meu primer personatge en aquest nou «Teatre dels Somnis» ve a ser el «Rovelló» de Josep Maria Folch i Torres. Una adaptació del pròleg feta per en Fèlix Mestre, on els dos pastors somiaven que tombaven pel món buscant les cançons més emblemàtiques de cada territori. Teatre i cant, una combinació del que en aquell moment eren les dues activitats culturals per excel·lència de Vilaplana i que tu, Maria, eres pedra fonamental en aquests dos espais.

Teatre, La Coral, Els Barris, La Festa de l’Arbre, La Festa del 250 aniversari del Temple, Lo Pedrís... La llista s’allargaria molt. Sempre lligada en col·laborar pel poble, per Vilaplana. Si em permets, però, deixa que parli del lloc on la nostra relació va ser més estreta, a l’escenari, entre bambolines i cametes, el teatre.
El nostre primer contacte en aquest món va ser a finals de 1982, jo tenia setze anys. Ja veus, un noiet de setze anys amb una dona feta i refeta, passant les nits per a fer «teiatru». La barreja podia ser explosiva, ja que degut a la diferència d’anys amb la resta de membres del grup, les «vostres» i la meva mentalitat eren bastant oposades. Aviat, però, vam començar a jugar i a tenir una mena de confiança que anava més enllà del que era estrictament teatral. Durant els assajos ens exigies puntualitat. Tu sempre eres la primera a arribar i quasi sempre l'última en marxar. Aquesta qualitat me la vas deixar tan impregnada, que quaranta anys després encara intento seguir el teu exemple, doncs, el teu amor pel teatre no tenia aturador i ens impregnaves a mi i a la resta de membres amb el teu compromís i el teu exemple.

Vam passar molt bons moments. Moltes rialles i també alguna llàgrima, per què no dir-ho, però el teu amor pel teatre i sobretot pel teu grup era inexpugnable. En algun número de les revistes anteriors he explicat les parelles que es van formar dins del grup de teatre. Jo també sóc un d’aquests «afortunats». L’any 1998 va néixer la meva primera filla, la Marta, i a tu et va faltar temps per dedicar-me el teu peculiar verset, per cert, encara el conservo. Unes lletres on feies esment que el nom triat de la meva filla podria ser degut a la relació que la seva mare i jo vam començar des de l’escenari amb Terra Baixa, l’any 1990. Eres així, i suposo que per això ens estimàvem tant. Durant els anys noranta el grup es va anar reformant amb nous i joves actors, el Marc Mestre, l’Anna Aymamí, el Joan Serra... El cicle de la vida, Maria... I tu, tu que eres la matriarca del grup, els vas anar cuidant de la mateixa manera com anys abans havies fet amb mi, durant els meus inicis.L’any dos mil vas decidir posar el punt i final a la teva trajectòria des de l’escenari i aquest va ser el meu primer mal moment dins el grup, perquè amb la teva marxa i la dels teus tres companys de fatigues, el Josep Maria, l’Albert i el Josep, vaig veure trontollar l’essència del que fins aquell moment havia estat El Grup de Teatre de Vilaplana.

Uns anys després jo també vaig marxar, però a diferència teva, jo ho vaig haver de fer per la porta del darrere. La vida, però, m'ha permès que al cap dels anys ens haguem retrobat, el teu nét Jaume i jo, a la Teatr'Era de Castellvell del Camp.

Ja veus, Maria, dues ànimes que han begut de la mateixa font es retroben per a buscar l’essència lluny, molt lluny de casa i del que tu vas construir.
Els últims anys ens vèiem poquet, però quan coincidíem sempre em deies:

"Jordi, com va el teatre? No et pensis, eh? Encara sortiria a fer alguna cosa. No tindries un paperet que pugui fer jo?"
Parlàvem de teatre, Maria, sempre parlàvem de teatre. Algunes confidències més personals ens les guardem per a tu i per a mi. Tu ja m’entens. Aquest serà el nostre gran secret.

Saps, Maria, segur que el Jaume ja t’ho ha dit, però el dia 19 de febrer presentarem La Passió al poble d’Esparreguera, on hi farem la primera funció de la temporada. Quins nervis i quina gran responsabilitat!

No tinguis cap dubte que al final de la funció la meva dedicatòria també anirà directe al cel, com avui a l’església ha dit que faria el teu nét.
Tu ets essència, i l’essència, Maria, no mor mai.

Ara et toca descansar. Gràcies pel teu mestratge. Que la terra et sigui lleu...

Recorda que un dia ens tornarem a veure i si no podem actuar et prometo que, almenys, continuarem parlant teatre. T’ho asseguro.