Carta des de Togo

Es temps de vacances escolars aquí a Togo, els carrers estan plens de centenars de nens i nenes, per no dir milers, que passen el temps jugant a pilota, jocs de saltar i picar de mans i el que ara és la moda, les boletes de vidre, amb les que ja de bon matí fan competicions aprofitant les hores fresques del dia.

Els més grans es passegen amb un bol al cap amb qualsevol cosa que es pugui vendre i treure'n alguns francs, d'altres munten la paradeta sota l'arbre o el cocoter que hi acostuma a haver davant de les cases i hi passen les hores fortes de la calor fent petar la xerrada o fent la migdiada.

Togo és un país petit, no gaire més gran que Catalunya, nascut fa 55 anys fruit del repartiment a cop de tiralínies dels darrers colonitzadors en un procés que va dividir les ètnies sense tenir en compte la seva idiosincràsia, amb el resultat arreu d'Àfrica dels violents episodis de guerres i dictadures sagnants que els més grans segur que tots tenim en la ment.

La història d'aquestes terres és ancestral i es perd en l'origen de l'home, això es palpa en la seva cultura, la diversitat de ètnies i llengües, més de 30 només a Togo, les creences, les danses i els costums. La vida rural ès realment curiosa de visitar, sempre plena de sorpreses i petites aventures. Observant el vestuari i la música togolesa tradicional per exemple, es pot veure la relació que hi va haver amb Haití a l'Amèrica central i amb Tahití a la Polinèsia, ja que el seu port antigament era un punt de parada important per els vaixells que feien aquestes rutes marítimes. Encara avui en dia el port de Lomé ès el més important del Golf de Guinea, ja que abasteix al mateix Togo i als altres països a la vora que no tenen sortida al mar.

El clima aquí és 100% tropical, amb molta calor, temporades de forta pluja i temporades seques i ventoses pel vent provinent del nord, l'harmattan, que porta la sorra des del sud del Sàhara. Ara hi bufa el vent humit i fresc del sud, el "Mousson", i els locals tenen fred i s'abriguen, però jo l'agraeixo doncs em dona un respir de la intensa calor que hi fa durant la resta de l'any. Arreu del país la vegetació és exuberant i el paisatge és variat, arenals i cocoters al sud, muntanyós i amb bosc tropical al centre, i al nord la sabana.

Aquí es menja habitualment al carrer i a qualsevol hora, les dones s'hi passegen contínuament amunt i avall amb les seves especialitats dintre el bol que duen al cap anunciant en veu alta el producte que porten, amanida, peix fumat o fregit, ous bullits, fruita del temps com ara pinya, plàtans, coco, mango, alvocats i papaia. Per fer les compres habituals hi ha els mercats que sòn de visita obligada, amb una gran de varietat de productes i menjars desconeguts per nosaltres oferts per la multitud de personatges curiosos que hi pul•lulen a diari. Per contra, visitar-los és esgotador a causa de la calor, el trànsit infernal de tot tipus de vehicles i la desmesurada densitat de persones per m2.

Al carrer la gent em descobreix contínuament com un "yovo", que vol dir home blanc, uns em saluden afectuosament i d'altres ho donen com a cosa normal i continuen la seva direcció. Molts dels nens més petits encara no han vist mai un home blanc i s'espanten com si haguessin vist un lleó, els més grans repeteixen i em canten incansablement una i altra vegada: "Yovo, yovo, bonsoir, ça va bien? Merci", perquè la majoria això es tot el que sap de francès.

El togolès és amable i alhora pesat, sovint qui coneix una mica aquests països diu que l'Àfrica o bé t'agrada molt o bè no t'entra ni amb calçador. En el meu cas jo us puc dir que hi ha un mica de tot. El sistema de viure africà em sorprèn contínuament, a mi em costa d'entendre'l però sembla que té el seu sentit, és el resultat d'una història ancestral i complexa on les creences tradicionals hi tenen molt de pes, tan antiga que ni ells mateixos es posen d'acord.

La majoria son catòlics per definició, a l'església la gent hi canta i hi balla el bonic "gospel" togolès, criden, ploren i entren en estat de èxtasis, una barreja de tradició, animisme i del conegut "voudou". Aquesta zona de l'Àfrica Occidental és l'origen d'aquests rituals i d'aquí va sortir cap a Amèrica en els temps del tràfic d'esclaus, el deplorable episodi de la història del que encara se'n pot veure algun vestigi que s'ha conservat per visitar.

"Ça c'est l'Afrique!", els togolesos exclamen això quan els demanes o els qüestiones algun tema punyent que a nosaltres com a "europeus" ens sobta i ens costa de comprendre, que són molts.

Aquest país no és millor ni pitjor, sinó diferent, és pobre però no hi ha crisis perquè simplement no tenen aquesta paraula al vocabulari, aquí només es pensa en demà, i quan hi ha un problema simplement es diu: "Ça va aller !", que vol dir això anirà bé, i demà serà un altra dia.

Salut i fins aviat !