Entrevistes | Revista 1004/01/2003

Carme Guarch Michavilla, la Carme del bar

“Hem passat les mil i una”

Carme Guarch (1919), coneguda més popularment com la Carme del Bar, és originària del Forcall, província de Castelló, i viu al poble des de fa 54 anys. A Vilaplana va regentar, amb mestratge junt amb el seu espòs Juanito, un Bar Fonda durant més de dues dècades. Com moltes dones de la seva generació, que van patir els estralls de la guerra i la cruesa de la postguerra, ha fet front amb valentia totes les adversitats que se li han presentat i ha treballat d’allò més per poder tirar endavant la seva família. Des dels seus primers passos laborals a l’hospital Sant Pau de Barcelona, quan era quasi be una nena, fins arribar a la vellesa per guanyar-se una més que merescuda jubilació, la infatigable Carme ha fet un ardu camí que volem descobrir en la present entrevista.

Encara que la Carme porta nombrosos anys a Vilaplana, notem que no ha perdut aquell accent característic de les terres frontereres del sud de Catalunya. Per això, la primera pregunta que li fem fa referència al seu lloc de procedència. On vas néixer, Carme?
Vaig néixer al Forcall, al costat de Morella.

I del teu Forcall natal, ja vas venir cap a Vilaplana a treballar?
No, no, molt abans vaig anar a treballar a l’hospital de Sant Pau de Barcelona quan només tenia 13 anys. Com que era molt menuda, en principi em van posar a la cuina a pelar patates. Quan vaig ser més “grandeta” i gràcies a la mediació del meu oncle que era “Hermano” d’aquell hospital, em van posar d’infermera a una sala de malaltes, després amb canalla i per últim amb grans. Però amb la guerra van matar l’oncle i vaig tenir que marxar d’allà.

I després de l’experiència a l’hospital de Sant Pau, on vas anar i què va passar?
Llavors me’n vaig anar a València i em vaig haver de posar a servir. I vaig conèixer el Juanito el meu futur marit que feia el soldat allà. Després el van portar a Tarragona i jo vaig tornar a Barcelona, pensant-me que estaríem els dos més a prop. I un dia el Juanito va venir i em va dir: “Vinc a prendre’t que ens hem de casar”. Em vaig espantar.

Però, com va ser que vau fer cap al poble?
Doncs mireu, resulta que el Juanito treballava de jornaler per un tal Miquelet de Vinebre que era guarnicioner. El Juanito tenia una germana que anava a Riudoms a collir bajoques amb dues dones de Vilaplana que eren de cal Mano (l’Assumpció i l’Agneta). Van ser elles que li van dir a la germana del meu marit el següent: - No tens un germà que és guarnicioner ? Doncs, ja li buscarem feina a Vilaplana. I així va ser com, casualitats de la vida, vam arribar fins aquí.

I en quina casa us vau instal·lar en primer lloc i de quin any parles?
Vam quedar-nos a dormir a casa de les Manes, a cal Baldomero, la casa que fa cantonada quasi be arribant a la plaça de la riba. Vam arribar l’any 48, que va ser quan em vaig casar.

Abans feies referència a l’ofici de guarnicioner que feia el teu home i el Miquelet, en què consistia exactament?
Eren les persones encarregades de fer o d’arreglar els collars o altres arreus que es posaven als cavalls, muls o altres animals per anar ben guarnits.

Però a més de guarnicioner, molts encara recordem al Juanito com aquell sabater que tan aviat t’arreglava unes sabates o et cosia una pilota de cuiro punxada. No és veritat ?
Sí, sí hi tant. Ell ho va tocar tot, perquè no va tenir més remei ja que no hi havia ningú més al poble que ho fes. El Miquelet ja ho feia i li ho va ensenyar.

En aquells temps tan difícils, des de molts punts de vista, però sobretot de veritables dificultats econòmiques i més encara per l’emigrant que acaba d’arribar, com va ser que vau ser tan valents de muntar un bar al poble amb la feinada que ja teníeu?
Perquè el Miquelet va dir-li al meu home de comprar-lo i jo entenia que era, encara que difícil i dura, una bona opció de futur. En aquells temps, no teníem ni cinc cèntims, estaven pelat com a rates. Llavors vaig agafar el Pepet i la Tereseta, i a canvi de tenir cura d’ells ens van donar la casa i un tros petit de terra. Així vam poder estalviar. Mentrestant, el Juanito es va dedicar a arreglar i fer sabates, i els basts dels animals. Jo també treballava al bar i anava a buscar llenya per aquests boscos per una estufa que teníem al bar i amb la qual es podien escalfar els vellets. A més, la llenya també em servia per cuinar. Portava uns feixos tan grans que quan arribava al pont del Mallafrè deixava el sac i li deia al Juanito que anés a pujar el sac i ell em deia:- Ja hi aniré jo. I jo li deia: - Tu deixa-ho per mi que has de guanyar un duro fent trastos d’estos. Treballavem igual que locos. Però gràcies a tots aquells esforços, els meus dos fills van poder cursar una carrera que els ha obert moltes portes al món laboral.

Cuinaves tu sola, o t’ajudava algú?
Sí, sí, el menjar el cuinava jo sola. Un dia el Ricardo Plana em va dir: - Carme cada vegada que em passes aquestes truites pel davant me les menjaria jo, o - Quina olor que fan! I una vegada el jaio Carletes em va dir: - Carme treballes molt, però seràs milionària. Jo vaig pensar, si m’he de fer milionària anant a buscar llenya estic salvada!

Quines altres anècdotes recordes?
Per exemple que venia gent de tot arreu, com ara de Suïssa. Alguns d’ells eren capellans i es quedaven a dormir i a menjar perquè també oferíem un servei de fonda. Els capellans suïssos dormien a dalt del nostre pis. Als vespres, després de sopar al bar, tocaven la guitarra i cantaven cançons amb altra gent del poble. Jo sortia a fora i deia: Vostè segui aquí, i vostè passi cap allà, etc. Venien uns i deien: - Queremos cenar. Y que volen? Salchichón, deien. Me’n recordo que un dia els hi vaig fer truites amb patata i ceba. Hi havia molta feina però s’ho passaven molt bé.

A alguns encara ens ve a la memòria aquelles antigues i boniques taules de marbre blanc que trèieu al carrer quan arribava la Festa Major d’octubre a Vilaplana.
Sí trèiem les taules al carrer, posaven sardanes, teníem un tocadiscs que ja havia comprat el Miquelet. Nosaltres guarníem el carrer amb cintes per la festa major i la gent feia el vermut fora. També recordo un any que vam posar el servei de bar a un envelat que es muntar per la Festa Major a les darreres de l’hort de la senyora Lola.

El Bar Fonda que portaveu tenia algun nom?
No li vam posar nom, però tothom li deia el Bar del Juanito.

Com ho sabia la gent que feies dinars, i que a més era una fonda?
Pel boca a boca, tant els soldats com els estrangers un ho deia a l’altre.

Va ser amb la implantació del campament dels Castillejos quan vau notar que aquí baix al poble hi havia més moviment econòmic?
No del tot ja que els soldats només podien baixar els diumenges. El període de més bonança econòmica va venir més tard.

També tenim entès que albergaves plegadors/es?
I tant que sí. Després em va agafar per tenir a casa tots els plegadors d’Andalusia, i els tenia a dalt amb lliteres. I molta gent em va donar llits, el Pep Fum per exemple. Vaig agafar i li vaig dir al Juanito que comprés borra per fer els bardons, que en comprés més i jo faria els matalassos i jo mateixa els vaig fer. Vaig anar a ca la Maria Francisca a comprar retalls de roba de tota manera, i cap a la golfa a fer matalassos.

En quin època vau tenir més gent a dispesa?
Era l’època que anaven bé les avellanes i venien molts plegadors de fora. Eren els anys 70 i 80. N’hi havia que eren pobrets com jo i els amos no els volien gaire a casa, la qüestió és que venien cap a casa meva. I jo el que vaig fer va ser anar a parlar amb els amos i els hi vaig dir que jo agafaria els plegadors però que fossin els amos els que em paguessin el dissabte perquè n’hi havia uns que eren uns “vivales”. Igual al matí, marxaven, tu et pensaves que havien anat al tros, i ja no els veies més. El Juanito deia: Sort que estic jo al calaix i sé el que fem, perquè no m’ho creuria mai. Entre la feina i el xivarri de baix dels estrangers, dels plegadors, dels clients, de cultivar la mica de terra... no sé com donàvem l’abast . El Juanito deia: Com pot ser que fem tant? També he de dir que els nostres fills el Joan Anton i L’Amparin ens ajudaven a tirar endavant tota aquella feinada que se’ns presentava.

O sigui que abans de que arribes la moda del turisme rural avui tan en boga, vosaltres ja el vau posar en pràctica a la vostre manera. En total, quants anys vau tenir obert aquest establiment que tan bons serveis va donar al públic ?
Un total de 21 anys, just un any abans de morir-se el Juanito.. Ell era un sant, era molt bona persona, però no tenia caràcter per la gent, i jo li deia: Tu posa’t darrera el taulell. Ell de comptes en sabia molt, jo no. El meu era el tracte amb la gent i portar la cuina.

Què se’n ha fet de tot el mobiliari del bar?
Uns estrangers ens van comprar les taules i l’Antonio paleta, que va viure un anys a ca la Serafina, es va quedar el congelador i la barra.

No us heu plantejat tu o els teus fills llogar els baixos on vau regentar el bar?
No, ara, no. I això que fa poc un estranger m’ho volia llogar.

Després, de tants i tants anys de treballs, de lluita costant, de suors, d’alegries, de tristeses, en definitiva, de quasi be tota una vida dedicada al servei hostaler de Vilaplana, tu, Carme, guardes un bon record d’aquest poble on vas decidir un dia venir a viure i on vas créixer junt amb els teus?
Si, molt. Encara que hem treballat de valent i hem passat les mil i una per tirar endavant, tinc en general un bon record. La gent m’han ajudat venint al bar i alguns d’ells m’han donat suport afectiu quan més el necessitava . I del veïnat n’estic contenta de tots.