Opinió - Recerca - Articles - Cuina | Revista 80

Cap a un sistema alimentari universal

D’on venim
Durant la dècada dels 60 als 70 es va començar amb l’agricultura i la ramaderia extensives, com a mínim als PPCC. La producció va augmentar i ja podíem menjar pollastre cada dia en lloc de només per festes. No vam trigar a tenir maduixes al desembre o cols al juliol. Vam començar a convertir l’agricultura i la ramaderia en una fàbrica, enfocada als guanys de les grans empreses que es van anar formant amb els pagesos i ramaders fent d’obrers. Allò que implícitament sempre havia d’haver estat un bé comú, passava a ser un objecte de mercat sense cap més valor que l’econòmic. A partir d’aquí va créixer una indústria alimentària com mai no l’havíem vista. Aquí ja hi va haver un canvi d’hàbits alimentaris, i per tant, un abandó d’això que repetim de “cuidem-nos” o “la persona al centre”.
 
Com més va anar passant el temps i per no aturar-me en els canvis i els perquès un per un, vam arribar als 80/90 de la globalització, que ha anat configurant un sistema alimentari sense matisos i ha uniformitzat els patrons alimentaris resumint-los en moltes calories i pocs nutrients. Dissenya productes, crea nous gustos i combinacions i, sobretot, perquè se’n venguin molts, prescindint de com estiguin elaborats o conreats. I en el com i entra l’on, la procedència, la despesa d’energia, en quines condicions i qui els ha produït: d’on vénen els productes que consumim? Quants quilòmetres han fet per arribar? Quan de temps han estat en una càmera? Qui els ha produït i en quines condicions? La doble moral del capitalisme ho ven com un guany.
Per acabar-ho d’adobar. Els productes globalitzats són més barats, ens en fan dependents i eliminen la producció local.
 
I això ens ha abocat al menjar brossa. Tot això amb greus afectacions en l’alimentació mundial i al comportament de les persones en relació a l’alimentació i a la cuina de casa. Enumerem-ne unes quantes.
 
1/La fam no s’eradica: al 2015 va afectar 795.000 milions de persones
 
2/La malnutrició i l’obesitat creixen: 2.000.000 de persones obeses. És obvi que aquestes situacions afecten més la població amb menys recursos. I, paradoxalment o no, als països més “desenvolupats”.
 
3/Al Principat, actualment, un de cada 5 catalans és obès que en la majoria dels casos es tradueix com a malnodrit.
 
4/Els oficis vinculats al camp perden prestigi i continua la diàspora de gent de les zones rurals a les urbanes. Abandó de les terres de cultiu de petits productors que no poden subsistir o que el sistema els ha fet creure que no poden.
 
5/Els supermercats es van inflant i engrandint i passen a ser un parc temàtic de l’alimentació mundial, sense tenir en compte cap afectació ètica, mediambiental, laboral...
La varietat de les prestatgeries fa que la cuina, és a dir l’acció de transformar els aliments per ser ingerits, alimentar-nos i gaudir-ne ja no sigui una obligació, sinó una opció. El consumidor compra el discurs de “l’estalvi de temps”, sense plantejar-s’ho com un robatori més del capitalisme. I aquí arriba l’abandó de la cuina domèstica del dia a dia.
“No cuino perquè no tinc temps”. El temps del qual disposem les persones és un immaterial, un abstracte que nosaltres concretem segons la tria d’accions a fer. Podem triar entre fer un bon sofregit per a elaborar un arròs, per exemple o estabornir-nos davant de la tele facin el que facin, també per exemple.
 
6/L’alimentació i la cuina s’han desculturitzat. L’allunyament de les persones de l’entorn rural i la naturalesa ens ha deslligat del valor de conèixer quins aliments tenim a prop, les temporades naturals, la relació d’aquests productes amb les persones de l’entorn. Ens hem anat desproveint del sentiment de pertinença a un indret i la relació amb els productes i hàbits que ens identifiquen amb un espai geogràfic, una tradició cultural i una història col·lectiva. I això és un referent bàsic per establir diàleg amb les altres cultures que avui viuen amb nosaltres.
 
7/ La Restauració i la cuina domèstica
Des de l’antiguitat ha existit la cuina i l’oferta gastronòmica de classe. Però mai com durant la dècada del 2000 al 2010 s’ha volgut traslladar a un terreny elitista del qual sembla que només podrien gaudir uns quants privilegiats, també pel fet que les comunicacions s’han ampliat com mai.
Així, hem posat cuiners, sobretot homes, a l’alçada de déus, fet que ha comportat que cuinar a casa hagi quedat com un residu per a les persones que estimem aquest àmbit. Les cuines dels restaurants d’elit s’han convertit en laboratoris, proveïts d’aliments moltes vegades no assequibles o no disponibles per a la majoria. Molta gent jove ha vist la cuina com una acció inassolible com una qüestió molt difícil i així s’ha abandonat el menjar de cada dia (quantes pizzes més que industrials a punt d’entrar al forn es consumeixen?) i s’opta per fer de la cuina un entreteniment de cap de setmana, que també ho és. Així també perdem el “cuidem-nos”. Per això, aprofitant el filó dels efectes positius del virus, seria un bon moment per a què quan tornem a la “normalitat” continuï la recuperació de l’activitat culinària a casa i mantenir aquesta cura.
 
 
On volem anar?
Segurament ara, amb la pandèmia ens hem adonat més que mai de les escletxes del sistema que ens governa. Per això en el cas que ens ocupa, l’objectiu seria proveir-nos d’un sistema alimentari organitzat públicament com la sanitat o l’educació tenint en compte que l’alimentació no és només un fet físic sinó que comporta derivades d’entorn humà i desenvolupament personal.
 
1/A llarg termini de cara a la producció i al consum
–Assegurar les cadenes alimentàries curtes: seguretat alimentària entesa no només com a higiene sinó com a nutrients, gust i cultura. Aprofitar que els transports transnacionals seran més difícils i menys, degut també a les mesures sobre el canvi climàtic.
–Ús del sòl comunitari. Posar a disposició els sòls públics i trobar-ne la fórmula des de la col·laboració en arrendaments fins a l’expropiació de terres abandonades.
–Regular el preu de mercat dels aliments. Topalls necessaris, justos i iguals per a tothom.
–Crear marques territorials honestes, fugint de la banalització i poca fiabilitat.
–Crear un rebost per a catàstrofes.
–­Fer servir instruments normatius: etiquetatge, impostos a l’alimentació buida o miraculosa o restringir-la com a atac a la salut pública
–Adaptació de la producció alimentària al medi, a l’entorn alimentari i no a l’inrevés.
 
2/A curt termini de cara a la producció i al consum
–Des de les administracions s’hauria d’engegar un paquet de mesures concretes que serveixin per articular una xarxa entre la producció local i els serveis socials municipals de manera que als bancs d’aliments o als llocs on es proveeixi de menjar es garanteixi l’arribada de producte fresc i de qualitat als usuaris. Benefici cap a ambdues parts.
–Proveir-nos de Consells alimentaris locals (com als països anglosaxons) per assolir: aliment adequat, segur, diversificat, just, saludable, que ha de comportar la sostenibilitat a tots nivells. (Des del productor al consumidor).
–Exigir una moratòria de grans superfícies mentre  no es puguin eradicar.
–Renda bàsica agrària en període de transició enmig de la pandèmia (a falta d’una renda universal).
–Espais alimentaris públics: possibilitat de reconversió dels restaurants que no han resistit. Menjadors col·lectius, servei a les escoles, casals de gent gran..., serveis comunitaris. Als espais de menjadors col·lectius és on es podria incidir amb una regulació efectiva.

Per tant doncs, hauríem de desemmascarar sense contemplacions el significat dels supermercats: qui són, on i com produeixen, qui marca els preus, quins beneficis tenen. Desemmascarar els productes alimentaris buits i falsos i que fan mal a la salut i impedeixen gaudir els gustos al natural perquè tot el que fa és car per al planeta mentre fa veure que és barat per al consumidor. Potser és barat a nivell individual, però no pas col·lectiu.

Hauríem de desmentir també la publicitat enganyosa que ens vol vendre aliments amb excés de sucre, sal o greixos saturats i que provoca diabetis, hipertensió i colesterol. I prendre les mesures pertinents un cop es trobés una fórmula jurídico-legal que la controlés.

Igual d’important és contrastar el model de gran superfície amb el significat dels mercats municipals, de les botigues locals i de la producció directa.

Per descomptat hauríem de revaloritzar la cuina de casa com un espai de salut, plaer i creativitat i posar a disposició de la gent els coneixements culinaris necessaris per obtenir una alimentació saludable, plaent, creativa i respectuosa amb la producció, la comercialització i el consum.

Per això no podem oblidar el paper dels mercats municipals i similars que podrien ser centres de salut, alimentació i consum responsable.

Tot això amb l’esperança que siguem a l’etapa final del sistema que, com diu l’Eudald Carbonell, és un sistema arcaic propi del paleolític. Mariona Quadrada Monteverde



+ Publicar el meu comentari