Història | Revista 3711/09/2009

Brigadistes

Les persones més grans de casa nostra encara associen el mot brigadista a tota aquella gent, dones i homes d’arreu del món que van venir aquí a Catalunya durant la Guerra Civil per donar suport i fins i tot la vida per una ideologia, per una concepció del món que en aquelles moments representava la República. S’anomenaven Brigadistes Internacionals.

Des de fa una trentena d’anys els brigadistes actuals catalans van a països del tercer món a donar suport a la gent que és més pobra que nosaltres. Majoritàriament noies i nois joves dediquen les seves vacances i els seus estalvis (i els dels seus pares) a anar a comunitats, pobles, selves, deserts....a dur a terme algun projecte per tal d’intentar millorar la qualitat de vida d’aquelles persones. S’anomenen Brigades Solidàries

Cal tenir ben present que la pobresa d’aquelles contrades no té res a veure amb la pobresa que ens envolta i que hi és i que existeix al nostre voltant a l’anomenat primer món, a Catalunya.

La pobresa del tercer món és extraordinàriament més profunda,més endèmica que la que coneixem aquí. En molts llocs no tenen metges, ni medicines, ni molt menys hospitals, ni aigua corrent, ni electricitat, ni cal dir escoles etc... Les dones poden morir per parir al mig del no res, els xiquets ho fan per manca de medicines i per malalties que aquí no són cap problema,els avis discapacitats...no tenen cap mena d’assistència, els joves no tenen futur i per tant tots els qui poden migren cap a futurs incerts però indiscutiblement millors.

A gran part del planeta existeix aquesta situació i fins i tot al país més poderós del món, Estats Units, la situació de la pobresa és en molts casos similar a la del tercer món .

La finalitat essencial d’aquestes brigades solidàries és millorar, mitjançant projectes finançats des d’aqu, la vida d’aquelles persones que els reben amb els braços oberts i amb una alegria que aquí hem perdut bastant; però realment crec que l’objectiu és que tots aquests nois i noies s’adonin del món real on viuen, que vegin, visquin, tastin... la pobresa real i que quan tornin cap a casa amb la lliçó apresa valorin en primer lloc la sort material que tenen i després que en la seva vida particular i col·lectiva han d’actuar en conseqüència.

Normalment les persones que són brigadistes són les mateixes que ajuden a repartir menjar en menjadors populars, que fan colònies amb nens orfes, que passegen persones discapacitades, que visiten avis solitaris, que estimen la seva terra..., són voluntaris de la solidaritat allà on siguin. Són persones molt valuoses que sempre estan disposades i que alhora tenen un esperit molt crític vers les grans despeses supèrflues, innecessàries, són vigilants de cada actuació de l’administració que faci olor de socarrim, de cada gestió de grans multinacionals..., pel sol fet que són conscients de la tragèdia que pateixen milions de persones arreu del món.

Alhora aquestes noies i nois haurien de ser estimulats, valorats i posats com a exemple en els seus llocs d’origen com les persones que volem que formin el futur col·lectiu proper (enlloc de valorar tant a quatre milionaris amb pantalons curts que corren darrera d'una pilota i a d’altres impresentables que sols fan les coses si hi ha rèdit personal i quantiós)

Potser tots els joves haurien d’anar a un país del tercer món, però com això és força complicat i aquí mateix ja tenim moltes mancances hi haurien d’haver mecanismes perquè fos obligat a tothom dedicar un període de temps durant l’adolescència a atendre a persones amb necessitats: acompanyar avis en una llar o a l’hospital, passejar a nens i nenes amb diversitat de capacitats, ajudar en menjadors populars etc.....

I aquests mecanismes els podríem aplicar a altres franges de la societat com poden ser els mestres que haurien de treballar forçosament una temporada en una escola de barri amb problemes econòmics, culturals i interracials.

També a molts polítics que haurien de sortir dels seus despatxos amb parquet i aire condicionat i posar-se al lloc de la persona més pobra de la seva ciutat i viure un temps com ella, o voltar pels carrers amb bastó blanc i gos pigall,o viure en un piset de persones migrades sobreocupat, o simplement, utilitzar el transport públic i després tornar als seus palauets de cristall i als seus sous (cap polític és pobre) i recordar gràcies a qui ells tenen la possibilitat de ser consellers, regidors, alcaldes, diputats... i recordar tantes persones que van deixar la pell per què nosaltres puguem gaudir de la democràcia actual amb l’esperança d’un món millor per a tothom...

I així periodistes que recobressin l’objectivitat i mitjans de comunicació que no deguessin el seu pressupost als anuncis de grans i poderoses empreses, a administracions subvencionadores... que després, quan els mitjans expressen la més mínima opinió divergent o donen veu a qui normalment no en té, els toquen el crostó tot recordant-los qui paga.

Alhora que els periodistes poguessin viatjar a països on la llibertat d’expressió és un entelèquia i que per coses ben simples t’apedreguen fins a la mort, t’expulsen del país,t’engarjolen.... I així podríem seguir amb la sensibilització de metges, constructors, brossaires, banquers , advocats, etc.

Crec sincerament que al món hi ha molt bona gent en tots els camps, en totes les especialitats i sectors i que si el món es mou, avança i progressa és gràcies a la dedicació de petits grups de persones que són com a formigues, que no paren mai de treballar i que moltes vegades ocupen el lloc i fan la feina que hauria de fer el govern de molts països, ajuntament de moltes ciutats, l’ONU, els laboratoris farmacèutics...

Per totes aquestes persones,el brigadistes actuals, que treballen per ideologia, per sentiment, per justícia i per totes aquelles persones que ocupen llocs amb capacitat de decidir, amb poder econòmic i amb fortes responsabilitats, ofereixo uns versos de Joan Maragall. Per als primers perquè segueixin el camí que tan bé estan fent i als segons perquè no oblidin quin és el camí i cap a on han de dirigir el seu “poder”.

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Montserrat Foraster i Adserà