Contes | Revista 54

Boira en vermell

Hi havia una vegada un Gran Bosc de Boscos, allà lluny, a més de cent dies a peu. Un dia de lluna plena estaven reunits tots els animalons d’aquelles contrades: el Gran Llop Gris n’era el líder. Juntament amb ell, l’Àliga Reial, la Gran Serp, l’Ase i l’Ovella eren els representants de tots els animals, que havien fet la tria per votació.

Van arribar a l’acord que havien d’anar a la ciutat per investigar què feien els humans i es van acomiadar de tots els animals, que eren moltíssims.

–Vinga! – va fer l’Àliga– Demà amb la llum del dia jo m’enlairaré per tal de guiar-vos des del cel.

A les nits, es reunien tots plegats i feien balanç de tot allò que s’havien trobat durant el dia.

Un jorn passaven per un bosc quan uns caçadors van disparar uns trets i van ferir el Gran Llop Gris. Per sort, tant sols va ser un ensurt. Però ells, tots quimerosos, es van endinsar per camins més espessos i foscos. El Gran Llop Gris va haver de descansar durant dos dies. L’Àliga vigilava des del cel; la Serp olorava l’aigua de molt a prop; l’Ovella li proporcionava llet i l’Ase li donava calor. Van arribar a la conclusió que els humans eren molt perillosos i que haurien d’anar-hi amb molta cura.

El darrer dia de repòs, a la nit, el Gran Llop Gris va fer plans per marxar l’endemà. Van acordar que l’Àliga vigilaria sense parar. Quan van marxar de matinada, van deixar el bosc endreçat com si no hi hagués passat ningú.

Ja estaven a mig camí, a més de 50 o 60 dies de camí. N’havien passat de tots colors. Hi havia dies que no trobaven res per menjar. I a l’ovella ja feia dies que li feia mal la poteta dreta del darrere. Havien de marxar a poc a poc, i això suposava un problema pels molts perills que els podien sorgir. Algunes nits feia molt de fred i no deixaven de pensar ens els companys que havien quedat al Gran Bosc: patien per tot allò que els pogués passar i per ells mateixos.

El dia 76 de viatje, el Llop va flairar, amb el seu nas tan fi, una mena de pudor estranya ( era l’olor d’una petroquímica que hi havia a prop de la Gran Ciutat). L’Àliga, l’Ase, la Serp i l’Ovella també la van sentir, i van pensar que si no fos perquè tenien una missió tan important, girarien cua i se’n tornarien cap al Gran Bosc, i van pensar:

<<Què fan aquests humans?>>

–Quines maneres de fer pudor!–, van dir tots.

L’endemà, l’Ase es va despertar a mitja nit. Sentia uns sorolls estranys (el senyal que ja arribaven a la Gran Ciutat): era el brogit d’una fàbrica que hi havia a prop d’on s’ajaçaven. L’Ase es va aixecar, va caminar una estona, i va veure una lluminària i va sentir un renou esfereïdors. Va tornar on eren els seus companys, els va despertar i els va explicar què havia vist. Els altres van fer ulls d’espantats i van pensar:

<<En quin món som? Això no es pot aguantar!>>

L’Àliga va dir:
–Aquest matí he vist un riu. Demà podem desviar-nos uns centenars de metres i vorejar-lo.

Així ho van fer: van anar cap a la banda del riu i van seguir-ne el curs avall.

Al cap de tres dies arribaren a la Gran Ciutat. Van quedar estupefactes en veure-la. I així, quiets, van restar dos dies sencers. La Serp va dir en veu alta:

–Si explico això al Gran Bosc em prendran per boja!
–I tant– van respondre tots plegats.

L’endemà al matí estaven més encoratjats i van dir:

–Som-hi! Per això hem vingut. Si ara reculéssim no hauria servit de res un viatge tan llarg.

El Llop, amb el seu instint de líder, va dir:

–Anirem tots en fila: primer jo, després la Serp, després l’Ovella i el darrer l’Ase. I l’Àliga planejarà per damunt de tots nosaltres.

Així ho van fer i van anar entrant en la Gran Ciutat. Caminaren pels primers carrers on no hi havia gairebé trànsit perquè ja es feia de nit i van trobar un parc molt gran on van decidir quedar-se a dormir. El Llop Gris es va avançar per tal de reconèixer el terreny. Van fer cap a un lloc tranquil i amb bona pastura per a menjar. Aquella nit el Llop va fer un discurs. Els va dir que li semblava que el lloc on s’estaven era d’allò més perillós, i que els podia passar qualsevol cosa en el moment menys pensat. Després van dormir amb un ull mig obert i van fer guàrdies per torns; l’Àliga sempre es quedava sobre un arbre prop del grup.

De matinada, no va caldre que ningú els despertés, ja que amb els sorolls de la ciutat no van poder dormir profundament i es van aixecar ben aixafats. Van pensar:

<<Ostres! Si això dura massa no sabem com en sortirem>>

–Bé! –van dir en llevar-se– ara és l’hora d’anar a investigar com viuen aquests humans.

Tot sortint del parc, ja van endur-se un ensurt: passava un camió i una mica més i esclafa la Serp. Aquesta va dir:

–De bona una me n’he lliurat!

Es van endinsar pels carrerons pensant que seria menys perillós. Van passar per davant d’un bar i hi van entrar. Van voler tastar el whisky, la cervesa i el xampany. Tots van beure i no s’adonaren que s’anaven emborratxant. L’Àliga feia estona que dormia la mona. Tota la resta estaven eufòrics, tots menys l’Ovella que va estar a punt de morir i va haver de venir una ambulància que la va dur a l’hospital. Els altres es van quedar dormits i l’endemà no se’n recordaven de res. Van anar a visitar l’Ovella que s’estava en una habitació amb un goter posat, i duien unes cares que feien por. L’Àliga va dir:

–Si ens veiessin els del Gran Bosc no ens parlarien mai més.

Tots plegats van estar d’acord que no repitirien mai l’experiència. Però, quí sap que els esperava encara?

–Si hem vingut aquí a la recerca d’experiències noves, hem d’estar preparats per qualsevol cosa.

L’Ase va dir:

–Això de l’alcohol, amb mesura, encara; però si hi quedes enganxat t’hi va la salut i la vida.

Van estar-se tres jorns a l’hospital vetllant l’Ovella. A la nit tornaven al parc per dormir i per menjar. L’Ovella es va recuperar i va tornar amb els seus companys. Aquella nit estaven tan cansats que van dormir ben plans. Tots menys l’Àliga que vigilava de l’arbre estant molt a prop d’ells.

L’endemà no es van moure del parc ja que els humans hi feien una festa molt gran. Van quedar al•lucinats de la gentada que va fer-hi cap. De bon matí va començar el concert: la gent ballava, bevia cervesa i fumava porros. L’Àliga va voler provar el tabac i la marihuana; una mica més i no ho conta. S’ofegava i no podia respirar. Entre una cosa i l’altra, va quedar ben tipa.

–Això és una bogeria! –va dir– Aquests humans estan beneits.

Arribada la tarda ja havien tocat set o vuit grups diferents.

El Llop va dir que anava a fer un tomb. Va fer cap a l’altra banda del parc. Allí li van donar un àcid, i ell se’l va prendre. Al cap d’una estona, tots els altres estaven ben preocupats perquè el Llop Gris no tornava. El van buscar però no el van poder trobar.

Eren les dotze de la nit, i a la vora del llac van arribar dues noies jovenetes. L’Ase era allà i les noietes li van demanar si volia fer un viatge d’heroïna. Ell, com que no sabia de què anava el rotllo, va dir que sí. Li van injectar la dosi d’heroïna i va quedar dormit.

De matinada, el Llop va tornar sense forces i amb un cap com una olla de grills (es veu que l’àcid no li va sentar bé). Es va trobar l’Àliga, la Serp i l’Ovella que vetllaven l’Ase estirat a terra. Els de l’ambulància els acabaven de dir que era mort, i probablement per sobredosi. Tots van quedar cotxos, plorant desesperadament.

Al cap d’una estona, el Llop va exclamar:

–Però, què hem fet? En quin món vivim? Com pot ser que els humans juguin amb la vida i la mort d’aquesta manera? De totes les experiències que hem tingut se’n pot treure que no val la pena ni beure, perquè t’emborratxes, ni fumar perquè se’t podreixen els pulmons. I no parlem de les drogues: l’àcid et torna boig i l’heroïna et porta a l’altre barri.

Els altres estaven moixos i no deien res. El Llop va dir:

–Enterrarem l’Ase aquí al parc i marxarem cap al Gran Bosc. I explicarem a tots els nostres amics, per tal que tothom ho sàpiga, com es diverteixen els humans. No tornarem mai més a la Gran Ciutat. Ja hem après la lliçó.

Ben entrada la nit, van enterrar l’Ase i l’endemà, abans de sortir el sol, van emprendre la tornada. Durant el viatge, no es va sentir ni una paraula. Amb una mirada en tenien prou: ja sabien què volien dir.

Van passar tres llunes abans no van arribar a casa. Allà tothom els esperava, no hi mancava ningú. Regnava un silenci espantós; amb les cares ja pagaven. Tots van adonar-se que faltava l’Ase.

No van dir res: ja ho sabien.

Jaume Queralt Mestre
Vilaplana, 15 d’agost de 2009 15:10 (+ o –)

Jaume Queralt Mestre