Articles | Revista 2431/05/2006

Argentina: han passat trenta anys però l'herència continua

El 24 de març de 1976 es va instaurar a Argentina una dictadura militar, que es va autodenominar “Procés de Reorganització Nacional”. La repressió exercida en els mesos anteriors a través de les bandes paramilitars, es va convertir en oficial i sistemàtica: dirigents d'esquerra, líders sindicals, activistes de fàbrica, treballadors, estudiants, professors, escriptors, periodistes i fins i tot sacerdots van ser segrestats o assassinats. Milers de persones van desaparèixer. És va institucionalitzar el terror en tot el país.

Amb l'adjectiu de “subversiu” el govern militar no només va reprimir les restes de les organitzacions guerrilleres que aleshores estaven gairebé extingides, sinó també als activistes o simpatitzants de qualsevol moviment de protesta o de crítica social. Milers d'argentins, van marxar cap a l'exili, la majoria de les vegades només amb el que duien al damunt, sense cap recurs.

Els motius de el “terrorisme d'estat”

El cop militar no va ser una acció meditada i executada per uns pocs generals. Com va poder comprovar-se anys més tard per la documentació i els testimonis del judici de “Nunca Más” realitzat pel primer govern constitucional, la instauració de la dictadura va respondre a un pla per a desfer tota l'organització civil de la societat: partits polítics, sindicats, moviments socials, entitats culturals, etc.

Aquest “terrorisme d'estat” va ser la base sobre la qual van assentar un pla econòmic que no hagués estat possible en condicions normals per la resistència de la població. Van designar ministre d'economia a José Martínez de Hoz, reconegut representant dels interessos dels grans grups internacionals. Aquest va congelar els salaris, va derogar lleis laborals i va encoratjar la inversió estrangera. El deute públic extern es va duplicar, i el deute privat temps després es va estatitzar, ofegant encara més les possibilitats reals del país. La petita i mitjana empresa nacional van ser escanyades per les mesures oficials que afavorien el negoci exportador. Moltes empreses van haver de tancar i en poc temps van aconseguir destruir el teixit industrial. El liberalisme monetari va ser recolzat per bancs estrangers i organismes internacionals. El resultat d'aquesta política va ser el creixent empobriment dels argentins.

Paral·lelament, el règim va mantenir una repressió sistemàtica contra totes les forces democràtiques. Les principals víctimes van ser els treballadors. L'informe de “Nunca Más” sobre els desapareguts assenyala que un 30 % del total eren obrers, un 21 %, estudiants, un 18 % empleats, un 11% eren professionals i gairebé 6 % docents. En xifres menors, mestresses, autònoms, periodistes, actors, religiosos…etc. ( Informe de la Conadep, Eudeba, 1984 ).

Centenars de camps clandestins de detenció i tortures van funcionar sota control operacional de les Forces Armades en tot el territori argentí. Moltes de les persones que finalment “van desaparèixer” van ser segrestades i dutes a aquests centres on van ser torturades i finalment assassinades. Algunes d'elles, pel mètode de ser llançades amb vida des d'avions militars al Rio de la Plata, com ho va revelar el testimoni d'un oficial naval “penedit” davant el jutge Garzón. Els organismes de Drets Humans van xifrar en 30.000 el nombre de desapareguts a Argentina.

El començament de la fi

En l'any 1982, el projecte militar donava signes d'esgotament. La Junta Militar va intentar llavors una “fugida cap endavant”: la recuperació de les Illes Malvines, ocupades des de 1833 pels britànics. L'operació, plena d’errors tàctics i estratègics va tenir un final tràgic per a centenars de soldats i una derrota previsible davant la desigualtat de recursos. La derrota militar va arrossegar la dictadura, que va perllongar la seva agonia tot just uns pocs mesos més, fins a veure's forçada a convocar eleccions.

Però els més de 7 anys d'autoritarisme van deixar una herència que perdura 30 anys després. Molts dels més destacats components d'una generació d'argentins que va creure possible un país millor i més just van desaparèixer, van ser assassinats o van marxar a l'exili. La por inoculada pel terrorisme d'estat va deixar el seu estigma en gran part de la societat. El teixit social i valors com la solidaritat, molt afectats per l'individualisme fomentat pels militars. L'educació i la sanitat públiques, funcionant sota mínims.

En el camp econòmic, la línia neoliberal implantada pel cop va tenir diverses formes de continuïtat en posteriors governs civils. El més nefast, que en aquest camp “va completar” l'obra destructiva de la dictadura, va ser el de Carlos Menem, durant el qual es van lliurar les principals empreses i recursos del país a multinacionals estrangeres.

Quan fa 30 anys del cop, els argentins intenten deixar enrere la pesada herència de la dictadura militar. Malauradament no resulta gens fàcil.