Activitats | Revista 4811/06/2012

Aplec de la Mussara 2012

En l’escaiença de l’Aplec de la Mussara, cada any, fem una aportació a Lo Pedrís per tal de presentar-lo i convidar-vos-hi a tots.

En aquesta edició del 2012 havíem pensat que, per dret propi, hi havia de tenir un protagonisme especial el –deixeu-m’ho dir- company i amic, Jaume Mestre. Volíem que s’hi cantés la sardana “Colla Cingle Roig” estrenada a l’Aplec de 2010, i a la que ell havia accedit a posar-hi lletra. Preteníem així, de forma pública, manifestar-li que l’aplec recuperat, també era obra d’ell, del seu incansable activisme social i cultural. Recordo quant en les dues primeres edicions, a la nit, encara es desplaçava fins a Vilaplana per assistir a les reunions preparatòries. Quan es va proposar que calia organitzar un curset de sardanes els diumenges, ell no hi va faltar cap dia. Als anys noranta havia promogut algunes ballades a la Mussara, i també va col•laborar en cursets adreçats als alumnes, entre d’altres, del Col•legi Pare Manyanet. Teatre, música,... i no acabaríem.

Amb els temps la nostra relació va anar sovintejant i vaig descobrir que era un home bo, compromès fins el moll de l’os, i que, quan l’empresa s’ho valia, no deia mai que no. I es va mantenir així fins al final. Recordo que, en acabar el primer Aplec (2009) després de ser capaços d’encerclar el llac amb el Cant dels Adéus, ens vàrem abraçar emocionats; entre tots ho havíem aconseguit. D’ell també em quedarà sempre gravada la seva extraordinària elegància i correcció en les formes, fet que, en cap cas implicava un distanciament envers els altres. “El teu home ja m’ha tornat a manar feina...” , li va dir amistosament a la M. Josepa. Tots el trobarem a faltar.

No m’allargaré massa perquè sé que hi ha més aportacions que també ens aproparan a la figura i al tarannà del Jaume. Sí que vull afegir que, en els darrers dies, he anat furgant, i les informacions m’han descobert fets potser no gaire coneguts que, encara, engrandeixen més la seva figura.

Deia bromejant, que la passió per ensenyar li venia del cognom, i ho va fer des de ben petit. Un cop acabat el batxillerat a Reus, estudià a Barcelona on, com podia, compaginava els estudis amb una feina a l’editorial Montaner. La carrera de Magisteri la va fer per lliure i, ja com a mestre, va exercir a l’Avern de Subirats, Rupit, Torelló, Solsona, Tivissa, la Selva del Camp i, finalment a Reus. Algunes d’aquestes estades l’havien obligat a viure lluny de la família. El 1991, exercint de professor al col•legi Marià Fortuny de Reus, la Generalitat li concedí la medalla Francesc Macià.

Jo, coneixent al Jaume, voldria aturar-me en l’estada que feu a la Selva, on hi arribà el 1960, i com en altres destins, hi exercí de director del col•legi. M’imagino un professor extraordinàriament preparat i inquiet aterrant a un poble, petit, però abeurat en el mestratge d’intel•lectuals de primera línia. Era l’època dels aplecs de Paret Delgada, del Casal Selvatà, la Colla Germanor, Ràdio EPSEL, la revista Adesel, Full Parroquial propi, i en català.... Es trobà una societat implicada social i culturalment, amb joves compromesos, amb un clergat identificat amb el País i amarat de Vaticà II. Què podia demanar més!. Poc a poc, el nom de Jaume Mestre, va apareixent, com un selvatà més, en diverses iniciatives de pes i grups de treball. És remarcable que, en aquella època, s’hi van començar a projectar pel•lícules i documentals de la filmoteca de la Universitat de Barcelona.

Activista social i cultural. Mestre de nom i de fets. Ja jubilat, el trobem presentant ponències en congressos de gent gran, en trobades internacionals com les d’Europe-Echanges, participant en iniciatives i actes del Consell Comarcal, com a col•laborador de lo Pedrís i parem aquí, però n’hi ha més. D’altres, de ben segur que ja els hi podeu afegir els lectors. Recordo un escrit seu on, veient companys que jugaven al parxís, es va dedicar a fer-ne un estudi –documentat- dels orígens antiquíssims i remots d’aquest joc i de l’evolució del seu nom en el temps. Passió per ensenyar!

En la cantada de caramelles d’enguany, havent dirigit el Cant a la Senyera i fer la salutació final, no se perquè, però en aquella solemnitat hi vaig intuir un epíleg, missatge i agraïment alhora. En aquell moment em vaig proposar de preparar un treball sobre la seva obra. Els companys de lo Pedrís m’ho van complicar: “Per què, en aquest número del juny, no t’encarregues tu de l’Entrevista i, alhora, presentes l’Aplec..?”. Vàrem quedar que ens veuríem el diumenge 13 de juny, però ja no va ser possible. El Jaume, amb elegància i sense fer soroll, ens havia deixat.

L’entrevista no es va poder fer i, per tant, no la veurem a lo Pedrís, però, segur, que tots plegats, en tenim prou records i vivències compartides. Molta més informació que la que es podria haver recollit en un escrit que, amb tota seguretat, quedaria incomplet.

Com a bon professor, ensenyant amb l’exemple i el compromís, i esforçant-se fins al final, ens ha deixat feina manada, ens ha posat deures: “-Estima el que fas per senzill que sigui, és la riquesa concreta en un món de vaguetats. Només des del compromís i de la implicació podrem SER més que TENIR”.

A l’Aplec, l’arbre d’enguany el plantarem en memòria seva.

Josep Pujals i Carraté



+ Publicar el meu comentari