Natura | Revista 2210/11/2005

Amanita Caesaria i Amanita Muscaria

AMANITA CAESARIA

Bolet del tot canviant. Seguint el seu temps, hom s’adona amb sorpresa que el record de quan neix es fa fonedís fins a no reconèixer-lo en la seva particular maduresa.

Eix de bon començament en forma de globus blanc, talment llàgrima que plora des del sòl, aparença que va perdent a mida que es transforma però on hom pot descobrir al seu interior un petit avenç del que esdevindrà, on ja s’hi distingeixen la seva carn blanca, delicadament perfumada i els colors grogosos de la seva maduresa.

Quan encara té aquest aspecte, se’l veu arrelat al sòl, àcid de sílice, per uns filets blanquinosos encara esquitxats de terra. Terra que li dóna forces per seguir creixent quan les fulles de sureres, alzines o estepes escampades pel bosc, el van nodrint amb preferència. Acostuma a ser vist en llocs relativament secs, calentats, quan la calor coincideix amb l’abundor de pluges i el desperten de la seva letàrgia.

Quan es desenvolupa, conserva restes del seu origen com a volva, prima i esqueixada que li embolcalla la base. Despunta en aquesta creixença un color completament diferent: ataronjat viu, fins i tot de vegades quasi envermellit, el record del qual fa anomenar-lo popularment ou de reig, que hom consumeix amb delectança fins i tot cru.

Quan continua el seu camí, el barret ja prominent, que esdevindrà pla, espaiós, d’un pam com a molt, de contorn estriat amb lleugeresa i de pell força gruixuda, va fent esforços per estirar les teranyines esfilagarsades protectores de les cartes, esquinçar que les durà a romandre descendentment anellades al seu peu groc, daurat pel contrast amb el barret.

I en la seva majestuositat deixa veure les seves làmines, també del color groc daurat del peu, amples, totes alineades amb perfecció ans fràgils i independents d’ell. I en el seu contorn aparaiguat final, aquest ésser sorprenent es fa solament reig, daurat, daurell, oriol, korozo, kurinto, rei dels bolets. Fins i tot pels cèsars.

AMANITA MUSCARIA

Com tots els bolets que viuen del bosc desfent a poc a poc i en silenci tot allò que no es vol, aquest no és una excepció: un filet subterrani es fa important i un globus albí, esponjós i vàries vegades esfèric sorgeix sobtadament. Aquest trosset de nívida gemma es va allargant formant el peu igualment blanc i, d’on ha sorgit, hi queden restes concèntriques d’un mató que es va aprimant a mesura que el bolet va creixent. Però és una creixença peculiar perquè en la seva forma primerenca, el barret pren una matís excepcionalment globulós. Aleshores està nevat, una neu que recobreix un fons roig de cirera.

Quan l’anell estriat deixa anar aquest petit barret, decobreix les cartes igualment blanques, però no se’n va i es queda envoltant el peu talment una petita faldilla plisada. En aquest deixar anar encara neva, però són ja pocs els floquets que arriben al barret, enrojolat, pla, estirat i de marge estriat.

Té una carn blanca i els que l’han tastada diuen que no amarganteix. Però potser val més no degustar-la gaire perquè pot provocar més d’un mal d’estòmac i fins i tot portar-te més enllà de la realitat, amb encert o no, si no se’n sap prou la mesura o no se’l coneix prou.

Te’l pots tobar principalment a les muntanyes altes i mitjanes, però pot sorprendre’t arreu, encara que allí on el faig deixa anar les seves fulles de marge gairebé polsós és on diuen que és més freqüent.

Aquest legendari bolet està sempre competint en nom amb l’Amanita caesaria, el bolet per excel·lencia, (reig, ou de reig, oriol, daurell que es fa sobretoto entre alzines) i li otorguen noms com reig bord, reig tinyós, reig de fageda... Potser això provoca un abisme difícil d’interpretar que tal vegada va més enllà de la gastronomia.