Articles | Revista 1529/02/2004

Adéu Espanya!

Sóc un dels molts que estem contents de tal com han anat els fets dels últims dies al nostre petit país català. Em refereixo a la “moguda” sorgida arran de les eleccions al Parlament de Catalunya. El poble va votar el 16 de novembre i el resultat, com recordeu, va ser: CIU 46, PSC 42, ERC 23, PP 15, IC EUIA 9. “Tots hem guanyat”, diuen els polítics. Jo vaig quedar astorat, no ho entenia del tot. La premsa proclamava: “Mas guanya, Carod decideix”, “Socialistes i Iniciativa aposten pel pacte d’esquerres però Esquerra es manté equidistant i vol un govern d’unitat”. Equidistant: maleïda paraula, no m’agrada gens. No sóc d’aquí, no sóc d’allà, no sóc de dretes ni d’esquerres, ni estic amb tu ni contra tu. S’ha d’acabar amb l’equidistància política que sols vol dir, per a mi, dreta i un vernís d’esquerra. S’ha de fer el canvi polític a Catalunya amb els de sempre? Les negociacions continuaven a vàries bandes. Déu meu, quant de complicats sou els polítics!

A la fi es va fer el pacte, els que eren a l’oposició tants d’anys, a governar, i els que han manat fins ara, als bancs de l’oposició. Així de senzill ho va dir el poble el dia de les eleccions. Jo m’he passat mitja vida amb Franco i l’altra mitja amb Pujol, ja tenia ganes de veure a casa nostra un govern de progrés, català i d’esquerres. Som el poble, som la societat civil, som els ciutadans, els protagonistes de la història, els que fem rutllar cada dia el país anant a la feina, a l’escola, al camp, a la botiga… els polítics són els que hem elegit, els nostres representants, els que ens han d’escoltar. Sembla que aquesta vegada ens han fet cas. Sembla un somni que nacionalistes, socialistes i comunistes s’hagin posat d’acord per gestionar amb coherència el poder que els hi hem donat a les urnes.

La nostra dignitat com a persones i com a poble és tenir somnis. Tenim dret a somiar en un món millor i una Catalunya millor, on els nostres esforços es vegin recolzats pels nostres polítics. Cal defensar el país, el territori, el poble, com fan els amics de Lo Pedrís, de Terrasud, del Gepec i de tantes i tantes Plataformes que surten arreu del país.

Sovint hem lluitat sense tenir al costat els que ostentaven el poder. Ara els sentirem més a prop nostre? Aquest és el repte del nou país que volem construir tots junts. Cal que els polítics locals i els del nou govern de la Generalitat encapçalin els somnis i esperances del poble català. Per nosaltres no hi quedarà, són ells els que han d’estar a l’altura. Tenen molts “deures” a fer. El nostre petit i estimat país, grinyola per molts llocs i ha fet diversos crits molt forts aquests darrers anys i no han estat escoltats: són els crits de la gent que defensa els seus rius, especialment la gent de l’Ebre: oposició al PHN, divisió territorial, llei electoral, problemes d’especulació urbanística, acumulació de residus, contaminació, despoblament rural, peatges, habitatge protegit… Reclamem un creixement més equilibrat i humà. Els d’abans, amb els seus 23 anys de govern, ens han volgut fer creure que el “progrés” era expoliar i desvertebrar el país, fer-lo créixer a qualsevol preu. Molts no ens hem empassat mai allò tant pujolista d’identificar govern i partit amb el país, volent fer-nos creure que Catalunya era només CIU. El nou escenari polític ens fa veure que el canvi va de veres i amplifica la magnitud de la tragèdia convergent. Aquí rau, per a mi, el nou canvi polític, aquesta és la nostra utopia, “tot està per fer, tot és possible…”, com diu Martí Pol.

I què se sent a les Espanyes? Ja fa molts anys que el poeta deia: “Escolta Espanya la veu d’un fill que parla en llengua no castellana. On ets, Espanya? Has desaprès d’entendre els teus fills?”. Sembla que a Madrid tot és inamovible i que només hi ha una sola manera de governar. Si donen un tomb per les perifèries veuran que hi ha altres experiències polítiques que valen la pena: Catalunya, Euskadi, Aragó, Andalusia… més enllà del cloroform espanyolista. Nous temps, nous reptes, nous canvis, Constitució, Estatut, finançament… Els nous temps prometen emocions, no ens les perdrem.



Simó Santamaria



+ Publicar el meu comentari