Homenatges | Revista 2520/09/2006

A Hel·leni Ferré Artal

En el rebost de la memòria hi ha persones que deixen una emprenta inesborrable. En els anys de reflexió, lluita i compromís amb el temps que m’ha tocat viure, sense cap mena de dubte una d’aquestes persones ha estat l'Hel·leni, tal com el coneixem a Vilaplana. Un inesperat viatge a París el setembre del 1980 em va fer arribar a casa seva, un modest habitacle al carrer Julien Lacroix, ple de símbols catalanistes. En aquell pis vaig descobrir un home d’una saviesa autodidacta extraordinària i una memòria fora del comú. París l’havia rebut en una situació d’exili voluntari per tal de no sotmetre’s a la disciplina militar espanyola. En aquest viatge que jo compartia amb el Pitxi els dos ens vàrem quedar esmaperduts davant d'aquell pou de saviesa i modèstia que teníem davant.

Anècdotes de tota mena, referències polítiques nacionals i internacionals, referències al nostre passat familiar, al territori de Vilaplana , als poders fàctics locals, a l’opressió que Espanya exercia sobre Catalunya; en el fons cap tema li era aliè. Recordo que a l’hora de agafar el bitllet de tren per retornar a Catalunya ens precedia a la filera un home d’Arenys de Mar. En adonar-se’n que nosaltres érem catalans es va afegir a la conversa i ell, l’Hel·leni, li va explicar amb pèls i senyals l’inici de la fabricació de confits a la vila d’Arenys. Lògicament aquell conciutadà de Salvador Espriu va quedar bocabadat en sentir tanta informació que desconeixia sobre la fabricació de dolços a la seva vila natal.

Aquesta conversa entre ell i jo, convertida a vegades en monòleg, ja no va acabar mai més. Entre altres viatges a París i en les seves estades a Vilaplana sempre buscàvem un temps de conversa que podia anar des de les diferències entre el comunisme de Mao i Fidel fins als elements diferents que hi ha entre el fricandó i la vedella amb pèsols. Poso aquest exemple perquè un dia parlant de Mao i Fidel ell i jo a casa de la seva tia Nita, va irrompre tot dient: - Això és vedella amb pèsols, tieta! I a partir d’aquí es va generar tota una conferència entre un i altre plat.

Si alguna cosa he admirat sempre d’ell ha sigut la seva capacitat argumental a l'hora d’explicar qualsevol idea, teoria, o apreciació de les coses. Qui de nosaltres no ha compartit mai una de les seves extenses converses ?

Jo l’admirava per la fidelitat a les seves idees, al seu país i a la seva cultura. Si hagués de definir-lo ho faria amb una resposta que ell va donar a la Maria Bové quan ella li va preguntar per la seva ideologia política. Amb el seu accent lleidatà li va contestar: - Tieta, jo sóc un anarquista indisciplinat.

En totes les seves converses traspuava el seu anhel de llibertat per Catalunya, el seu agnosticisme i la visió crítica que tenia dels processos revolucionaris que arreu del món anaven estatalitzant-se i convertint allò que havia nascut com a socialisme real en socialisme irreal.

Home honest, admirador de la seva figura paterna, obert, amb la seva filla de nom Llibertat i sempre crític amb la societat de consum i el banal món del capitalisme. Ara, a uns mesos del teu traspàs, només volia dedicar-te aquest record i dir-te el següent: Admirat amic que tantes coses em vares ensenyar, amb tanta generositat i gratuïtat, només volia recordar-te que sempre he pensat que quan s’enterren persones com tu en el fons només s’està ensolcant una llavor que algun dia creixerà i farà canviar el curs de la nostra història.


Xavier Joanpere



+ Publicar el meu comentari