Assaig | Revista 2703/03/2007

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (X)

Local
Hem -o vam- assistir a una petita controvèrsia hagiogràfica, força divertida si més no, al voltant d’una publicació a les pàgines de la nostra revista, a càrrec del Sr. Jordi Casadevall on es penjava un petit sambenet a la figura tant estimada com venerada del nostre màrtir i patró gloriós sant Sebastià, en “Sebas” pels amics. Un servidor, ho prometo, se n’ha guardat i se’n guardarà ben bé prou de prendre’n partit, en aquesta controvèrsia, en part perquè no en té cap opinió formada i en part perquè no vol furgar en una nafra que -i en això sí que la té formada- no s’havia d’haver obert mai perquè, vaja, siguem seriosos, si en lloc del col·lectiu de gais-lesbianes el que s’hagués fixat en el nostre sant hagués estat el de veterinaris col·legiats de Catalunya, posem per cas, i n’hagués proposat el patronatge (per allò de les pestilències) dubto molt que algú s’hagués ofès. Quasi segur que els devots del sant no hi haguéren dit ni piu. Potser els haguera honorat i tot.
“-Ep! això és diferent-”.
“-Sí, i tant que és diferent, és diferent perquè el col·lectiu de menescals és seriós i respectable i el de gais i lesbianes, no-”.
“-Escolti, no em malinterpreti, a mí em mereixen tots els respectes els homosexuals, eh?”
“-Ah sí?...”

Arreu
Deia Osho, un filòsof budista estudiós de totes les religions, que Adam havia estat el primer home -això no és nou, dirà qualsevol coneixedor del Gènesi. Això, efectivament no és nou, passa –deia Osho- que Adam no és que hagués estat el primer home, ell creu que abans ja n’hi va haver d’altres d'homes, però Adam va ser el primer que va dir “no”, i això el va convertir en un veritable home adult, racional i rebec, comme il fault, ¿què vol dir això de l’obediència cega? I ho va pagar car. De fet, tots els lliurepensadors ho paguen car.

Un servidor, però, té una altra teoria. Vejam; Adam, que no era ruc, en realitat no va voler dir que no a Javè, perquè era coneixedor del seu poder i el temia. També era conscient que, “l’estatus” del que gaudia ell mateix era de privilegi; no tenia res a envejar a ningú. Era el rei de la Creació, ho tenia tot, no havia de treballar i, pel que es veu, no tenia enemics naturals, llevat del diable i de la seva pròpia companya. Adam, va dir sí a Eva per no contrariar-la, però ¿per què no la volia contrariar? doncs, és molt fàcil, no la volia contrariar perquè aquell dia Adam tenia ganes de “mullar”.

Adam tenia por del xantatge sexual al què Eva el podia sotmetre si volia, potser ja li havia sotmès alguna vegada i va prendre consciència de l’enorme poder que tenia sobre ell, tots dos en devien prendre consciència. De fet, històricament, tenim diverses notícies de xantatges i vagues de sexe reals o de ficció per part de les dones; se m'acut Aristòfanes, Lisístrata i també la divertidíssima, per bé que menys coneguda Assemblea de les dones o Les Ecclesiazuses. Conyes apart, a la vida quotidiana això és un fet ordinari, malgrat que la major part de vegades no en som ni conscients.

Nogensmenys, les dones tenen unes vàlues “per se” i no els cal recórrer a cap vaga sexual per assolir poder. A les societats occidentals sobretot, que és on s’originen gairebé tots els moviments emancipatoris, la dona va conquerint prestigi i presència en els estaments de poder. Si, més enllà de la més escrupulosa igualtat de drets i d’oportunitats, si voleu, encara no ben conquerits per les fèmines, el moviment emancipatori no s’aturés, ens podria sobrevenir una guerra de sexes, perquè el moviment es retroalimenta; com més poder tenen les dones –en el món governamental, parlamentari, judicial, etc- més emparen la seva condició. Aleshores, en un futur, per fer front a la tirania feminista, potser serem els mascles els qui haurem de declarar la vaga sexual, però un servidor no hi té gens de fe en l’eficàcia d’aquesta mesura de pressió, sobretot pel gran auge de l’esquirolisme que hom hi preveu. Caldrà esperar cinquanta anys o més encara per veure com acaba tot plegat.

Sideral
L’univers és un lloc de no sabem on, inhòspit i estrany, les dimensions del qual ignorem, entre altres coses perquè està en contínua i ràpida expansió. En els seus confins hom creu que la velocitat d’allunyament dels cossos s’aproxima al de la llum. Això se sap perquè a l’espectre que ens arriba hi ha un marcat desplaçament cap el vermell, per l’efecte conegut com a Doppler. El mesurament que hom pogués fer avui, doncs, ja no serviria per demà. Tanmateix, les distàncies que separen els objectes, sobretot en el nostre entorn galàctic són ben conegudes –i enormes a escala humana- tant que constitueixen un veritable hàndicap a l’hora de possibilitar el contacte amb hipotètiques civilitzacions extraterrestres que, quasi amb tota seguretat, comparteixen l'univers amb nosaltres. Assimov, des de la prudència que el caracteritzava, va estimar que, tant sols a la nostra galàxia n’hi podien viure unes cinc-centes mil, però la possibilitat de establir-hi contacte és gairebé insignificant.

L’astrofísica és una ciència fascinant mitjançant la qual, l’exigüitat de l’home (i de la dona també, què es creuen...) comparat amb l’entorn espacial conegut, queda ben patent; tanmateix, la seva insignificància ha transcendit el seu espai natural i ha assolit coneixement del Tot. Aquest és el gran mèrit de la nostra espècie, cap més, perquè les qualitats queden eclipsades pels defectes. Poc a poc, l’ésser humà, com el nen encuriosit que desmunta la joguina mecànica, va desentranyant els misteris que l’envolten. També, a mesura que es va desempallegant de la ignorància, va treient protagonisme a Déu perquè, al marge de tota experiència espiritual íntima, mística o religiosa, cada cop el necessitem menys per explicar el món i, això sí que és dramàtic perquè posa al descobert, amb tota la cruesa, la immensa solitud de l’home.

Lo Pep Pelat