Història - Història local - Portada | Revista 103

ELOGI DEL VELL DIPÒSIT DE L’AIGUA

Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes, esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me.
Elogi del viure, de JOAN MARAGALL

Deu anys després que Joan Maragall escrivís aquest poema - que en realitat era part d’un article publicat a Madrid l’1 de gener de 1911 a la revista La lectura, revista de ciencias y artes- a Vilaplana s’alçava imponent un dels edificis més emblemàtics del poble: el dipòsit de l’aigua.

Per fora és un edifici de cinc cares de planta trapezoidal, de contraforts adossats amb pilastres inclinades de dos trams coronats per sis esferes de pedra roja, de fris ondulat que recorre la part superior del dipòsit i que en conjunt evoca un zigurat. L’interior està assentat en una filada de quatre pilars simètrics en forma de palmera que formen una gran cúpula de voltes catalanes, fetes amb rajoles primes.

El dipòsit es va ubicar a la part alta, concretament a la placeta de la Riba, al xamfrà entre els actuals carrers Sant Isidre i Santiago Rusiñol. Es va alçar allí perquè l’aigua de la font del Salvat i la mina del Premsot arribessin pel rec al dipòsit fàcilment i després poder-la distribuir a les cases per decantació. Construït l’any 1921, però, curiosament, no va ser a fins principis dels anys 60 que l’aigua potable va poder arribar-hi. Problemes de fuites d’aigua a la sola, mala planificació econòmica dels pioners, desavinences dins del municipi o que els veïns no es podien permetre comprar-ne l’abastiment, van provocar que la xarxa d’aigua tardés uns 40 anys a emmagatzemar-s’hi.

Segons l’Ernest Joanpere Olivé de cal Ramiro, els primers a aventurar-se a construir un dipòsit d’aigua a Vilaplana i canalitzar-la a les cases van ser Francisco Munté Zaragoza “Ferran” (1899-?) i Sebastià Mestre Mestre “Tiano Planot” (1881-?). Però no van poder continuar aquell ambiciós projecte per manca de pressupost. També explica que Pere Aymamí Salvat “Sumpta” (1899-?) va ser dels primers pagesos a arrancar l’avellaner bord que hi havia al final de la parada que pertanyia a la família Puixalà on s’ubicaria el dipòsit i que les voltes catalanes interiors d’aquest foren obra de Sebastià Martí Bigorra, “Tianet Eusebio” (1883-1953) que fou paleta, fosser i emblanquinador.

Jaume Mestre Munté (1892-1987), de cal Bruno, va continuar pel seu compte l’arriscada obra del dipòsit que no havien acabat els seus convilatans. Possiblement fou així perquè era un home amb recursos econòmics, perquè hi devia veure negoci i perquè el devia complaure deixar la seva petjada artística en aquell edifici tan emblemàtic. Una mostra que s’hi impliqués es demostra en el fet que va ser ell qui va dibuixar els escuts de Vilaplana i de les quatre barres catalanes, amb l’any 1921 i la rúbrica. Després de ser esculpits per un picapedrer es van col·locar a la part alta de les pilastres del xamfrà.

Abans de la font actual construïda l’any 1973, al mateix lloc on és ara, n’hi havia una altra de més antiga amb dos brolladors. Aquesta primera font es va fer a instàncies de J. Mestre i la va construir l’Ajuntament que regia llavors l’alcalde Josep Masdeu Mestre, conegut com a “Cama”. Per documents sabem que el 30 d’agost de 1947 J. Mestre va vendre a l’Ajuntament de Vilaplana el doll d’aigua de la Font del Salvat, amb la mina, la conducció i el dipòsit. En la venda es va reservar el dret a pas d’una ploma d’aigua de la mina del Premsot pel mateix conducte venut fins a l’hort dels Freginals de darrere de casa seva, llavors carrer Jaume I, número 21. La Mina del Salvat, a la partida de les Sorts, i la mina del Premsot, situada més a prop de la vila, són dues mines diferents, però ambdues tenen el mateix rec d’aigua que va fins al dipòsit. El dret a pas d’una ploma d’aigua també se l’havia reservat abans Ferran Munté per casa seva, situada al carrer de la Riba, núm.13. Aquesta junt amb el dret d’aigua foren adquirits després per Joan Bonet Llort de cal “Pere Manuel” de Gallicant.

Cal aclarir que la ploma era una mesura de cabal d’aigua poc precisa, que ha variat segons el lloc i el moment que es determinen les condicions de l’aforament de l’aigua. S’ha trobat estipulat que a Barcelona per exemple eren 2.200 litres al dia, a Lleida 2.000 l/d, a Mataró 7.405 l/d, a Tarragona 3.327 l/d, a Reus i a Valls 2.459 l/d. A Vilaplana, l’any 1922 una ploma equivalia a 72 litres per hora o sigui 1.728 litres al dia. El cabal es mesurava amb un plomer que era un aparell que tenia un joc d’orificis calibrats per on sortien els rajos de l’aigua.

Crec que també està bé recordar, per retre homenatge als nostres picapedrers i pagesos que feien marges, que abans de la reforma del carrer Sant Isidre el 1995, el dipòsit estava perfectament alineat a un marge llarg i alt de pedra que recorria tota la banda esquerra pujant i que encara es pot veure el final.

Pere Ramon Aymamí Vallverdú, que va començar d’agutzil del poble amb divuit anys, explica que els problemes de fuites d’aigua es van solucionar l’any 1959 gràcies al projecte de l’enginyer industrial Ventosa de la Diputació de Tarragona que consistia a col·locar ciment armat a l’interior i a canviar la coberta de terra per teules ceràmiques. L’aigua corrent no arribaria a les cases fins al 1961, quan feia d’agutzil el seu pare, Josep Aymamí Munté (1911-1968) “Pep Cinto”. Abans dels 60, els veïns extreien l’aigua dels pous, l’anaven a buscar a les fonts i rentaven la roba a les basses o al riu. A principis dels 70, a causa de l’epidèmia de còlera que s’escampava arreu, Eduardo González, metge de Vilaplana, va fer que es clorés l’aigua del dipòsit amb lleixiu, una mesura imprescindible però impopular, perquè molts veïns protestaven pel gust que prenia l’aigua. No va ser fins a l’any 1995, l’any després dels aiguats, i el mateix any que es va fer el clavegueram, el pavimentat i les voreres del carrer Sant Isidre, que el vell dipòsit d’aigua, amb més de 70 anys d’història, va quedar definitivament obsolet, ja que se’n va construir un de nou amb més capacitat per fer front a les necessitats d’aigua del poble.

Per acabar, cal preguntar-se per què calia aixecar aquell edifici tan peculiar, amb una estètica a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, que devia tenir uns costos elevats? Potser la resposta la intuïm en el text inicial de Joan Maragall Elogi del viure, ja que llavors la gent estimava el seu ofici, la seva vocació, allò en què era un entre els homes. Potser van edificar-lo així perquè a principis dels 20 imperava aquell estil ornamental on la mà d’obra era ben qualificada i barata, potser sí. Però diria que un dels motius principals per alçar aquell edifici el trobem en el fet que J. Mestre, el mecenes del dipòsit d’aigua de Vilaplana, junt amb l’arquitecte reusenc Joan Llevat Casanovas (Reus,1896-La Selva del Camp,1943), que s’havia contractat per planificar aquella ambiciosa obra, confluirien en el fet que ambdós tenien un gust acurat per l’estètica i per fer les coses ben fetes.

Llevat s’havia titulat com a arquitecte el mateix any de la construcció del dipòsit, una època que festejava amb Dolores Rebascall Bosch, “Senyora Lola” (Maspujols,1896 -Vilaplana,1972) amb qui es va casar el 13 de juny de 1923, a Maspujols. Va dissenyar el dipòsit a l’inici de la seva carrera professional. I, per tant, va coincidir amb el període del Noucentisme, adoptant elements del Classicisme en la recerca de la proporció arquitectònica característica de la seva producció. Aquesta obra, al poble on la seva futura esposa hi posseïa una gran casa, devia ser tot un gran repte arquitectònic, perquè li permetia promocionar-se. Probablement, si no s’haguessin donat tots aquests factors, el vell dipòsit de l’aigua potser no hauria estat tan singular ni s’hauria conservat tants anys i avui, més d’un segle després, no tindríem el privilegi de restaurar amb tanta cura i estima un dels edificis patrimonials que des de l’any 2007 ja formen part del Catàleg de béns a protegir de Vilaplana.

Gràcies a totes les persones que amb el seu esforç, tenacitat i bon ofici van fer-ho possible. Agraeixo també a Jaume Anguera Mestre, Ernest Joanpere Olivé, Pere Ramon Aymamí Vallverdú, Maria Mestre Mestre, Josep Anguera Martorell, Jaume Bigorra Munté i Teodor Tost Cabré la informació que m’han facilitat per escriure aquest article, així com vull fer valdre la gran tasca divulgativa de Maria Anna Vernet Ferré i de Joan Serra Ferré en l’àmbit històric i patrimonial que han fet sobre Vilaplana i que m’han donat unes bases sòlides on sustentar-me. Finalment, dono les gràcies a Isabel Salvat Salvat i Antònia Farré Sanfeliu pel seu assessorament lingüístic.

Vilaplana, gener 2026.