Recerca - De cinema - Portada | Revista 103

Premis de les Acadèmies del Cinema

L’estrella de la nit dels Gaudí va ser Sirat, d’Oliver Laxe. No ens hi entretindrem perquè ja en vam parlar a l’anterior número de la revista. Només dir, i celebrar, que va recollir vuit guardons, inclòs el de Millor pel·lícula en llengua no catalana. Als Goya va rebre sis premis, tots ells en categories tècniques.

El premi a Millor pel·lícula dels Gaudí, tant del jurat com del públic, se’l va endur Frontera, de Judith Colell, un exercici de memòria històrica, de l’estil de Pa negre o Incerta glòria. Inspirada en els passadors furtius que, durant el franquisme, van salvar prop de cent mil jueus ajudant-los a travessar els Pirineus. Som al 1943, a la duana d’un poblet fronterer del Pallars, un funcionari decideix contravenir les ordres de Franco d’impedir el pas dels jueus que fugien de la persecució nazi. Ell, una veïna del poble i un passador francès són els protagonistes de la història. No sé si és la millor producció catalana de l’any, però es deixa veure bé i cal enaltir el gust en el rodatge dels escenaris pirinencs. Els boscos, les muntanyes, els camins de pedra, són una figura més de la crònica.

Una altra obra força premiada ha estat Sorda, d’Eva Libertad, que per sorpresa, fins i tot de la mateixa directora, va rebre el premi a la Millor direcció als Gaudí, i després, Millor direcció novella als Goya. La idea de la peli sorgeix de la vivència amb la seva germana, protagonista de la pel·lícula i sorda a la vida real, que, embarassada, ens planteja les pors imaginables de la maternitat i sobretot el pànic per la comunicació amb la seva filla.

L’arribada de la criatura genera una crisi de parella. La interpretació del pare, oient, per part d’Álvaro Cervantes, Millor actor secundari en els dos certàmens, és el que més m’agrada de la pel·lícula. La resta no m’enganxa gaire, potser és perquè el menyspreu vital de la protagonista em fan sentir malament i sobretot culpable. No està gaire bé dir-ho, però així és com m’arriba.

El premi a Millor direcció novella el va rebre Gemma Blasco, per La Fúria, on s’explica la història d’una jove actriu que és violada en una festa, la nit de Cap d’Any. Ángela Cervantes va guanyar el premi a Millor Actriu. Està esplèndida, en un personatge ferit, rabiós, perdut, i ben perfilat (és obvi que la directora sap del que parla). La pel·lícula té moments incòmodes, molt ben resolts, i tal com em va dir una bona amiga: “Només pels segons en què fa el càsting per Medea valdria la pena veure-la”. I té raó.

Als Goya, Los Domigos, de Alauda Ruiz de Azúa, de la que també en vam parlar al número anterior, va complir tots els pronòstics. S’endugué els guardons importants, per mi especialment encertats, el de Millor actriu protagonista a Patricia López, la tieta, i Millor actriu de repartiment a Nagore Aranburu, la monja maligna.

Una de les peces més elogiades de l’any, Millor pel·lícula europea als Goya i Milllor pel·lícula internacional als Oscar, ha estat Valor sentimental, de Joaquim Trier. Dues germanes distanciades, una actriu de teatre i una terapeuta, es retroben amb el seu pare després del suïcidi de la mare. Ell, un reconegut director de cinema en el passat, que les va abandonar de petites, torna per oferir a la filla gran el paper principal de la seva pròxima pel·lícula, una tragèdia familiar, que pretén rodar a la casa parental, bagul de ferides.

He de dir que sempre m’han agradat les pelis, i també els llibres, que atorguen naturalesa gairebé humana a les cases o als espais, en el sentit que insinuen les vivències de totes les generacions que hi han viscut. En el record de la família, dir la casa és dir passat. Aquí el que veiem no és una història, sinó l’exercici que la memòria posa en marxa: les relacions paternofilials, els vincles trencats, la dificultat d’expressar els afectes i també de reconciliar-se. Molt i molt recomanable.

I si anem ja plenament als Oscars, voldria començar amb una pel·lícula per la qual no tenia massa interès: Hamnet, de Chloé Zhao. Vaig veure un vídeo que corria per les xarxes de la celebració de l’equip el darrer dia de rodatge, on tots ballen al so de We Found Love de Rihanna al teatre que és escenari de la representació de Hamlet. I això em va engrescar!!

Havia vist en algun lloc que era una bona pel·lícula si no havies llegit el llibre de Maggie O’Farrell. Jo el vaig deixar a mitges, però en canvi, aquesta adaptació al cinema m’ha entrat bé. El relat és doble, per uns és el com i el perquè William Shakespeare va escriure Hamlet, i per altres, és la lluita d’Agnes, la seva dona, per superar la mort del fill. Sigui com sigui, no hi podem pretendre rigor històric, se sap poc de Shakespeare i encara menys d’ella. Fins i tot és agosarat deixar entreveure l’origen del misteri que inspirà aquesta gran obra.

La pel·lícula és una elegia pel fill absent, però sobretot, la pel·lícula és Jessie Buckley, l’actriu irlandesa que n’és la protagonista absoluta, i que fa una interpretació magnífica de tots els episodis pels que passa el personatge.

El final dona sentit a tota la història. És el millor, potser costa una mica arribar-hi, però així i tot, val la pena deixar-se imbuir per la transcendència d’assistir a la representació de Hamlet, l’obra que permet al pare sobreviure al dol, convertint la tragèdia en un record perdurable. Agnes hi és present, “veu” al seu fill a l’escenari i somriu per primera vegada des de la mort. L’expressió, catàrtica i poètica, val l’Oscar a Millor actriu protagonista que va rebre, i més.

Una de les peces que arribava amb més guardons en altres certàmens, però ha passat sense pena ni glòria, ha estat El agente secreto, de Kleber Mendonça, un thriller polític d’espies que ens trasllada al Brasil, 1977, en plena dictadura militar. Un expert en tecnologia, funcionari de l’Estat, fuig d’un passat tèrbol i torna a la ciutat de Recife per començar una nova vida i retrobar-se amb el seu fill.

El títol evoca les pelis d’espionatge dels anys 70, però no sabem si el protagonista, Armando o Marcelo, és agent d’algun bàndol, ni tan sols si és secret, potser només és algú que sap massa. En tot cas, és un antiheroi, un home al qui li han pres la pàtria, la dona i el nom.

A mesura que avança el relat ens aboca una multitud de personatges, sense presentació ni definició, no cal. Sicaris, militants anarcocomunistes, policia i militars corruptes, refugiats polítics, que van dibuixant una societat infecta. A poc a poc descobreixes que la història d’uns quants mostra la Història d’un país sencer. Per mi, una gran pel·lícula.

Molta expectació amb Una batalla tras otra, un thriller de Paul Thomas Anderson, que finalment va ser la triomfadora dels Oscar, Millor pel·lícula, Millor director i uns quants premis més. Ens situem prop de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, en dos moments temporals: setze anys enrera, quan una parella forma part d’un grup terrorista d’extrema esquerra, els French 75, i en el present, quan un militar que els va perseguir llavors i va tenir una relació amb la líder revolucionària, intenta trobar-los sospitant que la filla de la parella podria ser d’ell.

Sovint ens porta al cap les imatges pertorbadores del tracte que reben els migrants per part del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units o el poder i la influència que obtenen i mantenen els racistes i feixistes, sigui dins com fora del govern. Tot bastant podrit, real, per molts una vida encadenada de batalles, algunes, com aquesta, molt ben cinematografiades.

Es mou entre l’absurditat i la coherència, a tenir-ho en compte, però això no ha de tirar enrere. És un divertiment, per gaudir de la interpretació de Sean Penn, histriònic en estat de psicopatia pura, Òscar al Millor actor de repartiment, de la banda sonora de Jonny Greenwood (de Radiohead) i, sobretot, d’una seqüència d’acció: la persecució en una pista ondulant enmig del desert, que és un plaer.

I per acabar, l’altra pel·lícula del duel, Los pecadores, de Ryan Coogler. Una peça atrevida on dos gàngsters, germans bessons, tornen a la ciutat d’origen, Clarksdale, al delta del Mississipi, després d’haver generat una petita fortuna, amb la intenció d’obrir un local dedicat al blues.

En realitat, veurem dues pel·lícules, una darrere l’altra. La primera part es mou durant la jornada prèvia a la inauguració del local, la segona, s’endinsa en una orgia de música, sang i acció, que recorda molt a Abierto hasta el Amanecer de Robert Rodríguez (1996). Una de gàngsters i una de vampirs i música. Potser la mescla no ompli als fanàtics del terror, a qui busqui un musical o als interessats en el cinema de l’hampa, però a mi m’ha semblat una gran experiència audiovisual, on gàngsters i música guanyen a vampirs.

Important saber que, tot i no ser explicitat a la pel·lícula, pren la llegenda del músic Robert Johnson, qui suposadament havia venut la seva ànima al diable a canvi d’una habilitat inigualable pel blues. Aquest mite inspira un dels personatges, un xicot obsessionat en la guitarra, en poder marxar de la miseriosa ciutat i dedicar-se al blues, la música del diable. Cert és que la història de la pel·lícula transcorre en els mateixos escenaris i època, anys 30, en què el músic aconseguí l’èxit, tot i que breu (és el primer del Club dels 27, músics que van morir a aquesta edat). Sabent això, no us perdeu les dues escenes després dels crèdits finals, si us plau!