Literatura - Poemes - Portada | Revista 102

Raons del poble abandonat de La Mussara

                    I

El sol vehement aviva
l’estiu recremat a les marjades,
als murs de pedra seca,
llindars antics de vinyes i bancals
que el temps s’ha esmerçat a esborrar.
Un sol ardent es pon sobre les ruïnes,
entre camins desmemoriats
i velles cases esfondrades,
on esbarzers, bardisses i arbres
omplen l’espai ara habitat
per la penúria del passat.
El sol arrauxat se’n va
En l’incendi de cap al tard;
ja la dolça nit el ve a apagar
amb les seves mans de nacre
que desperten en l’obscuritat,
el dol, la memòria i els pesars
d’un poble abandonat.


               II

La clara nit il·limitada
s’estén damunt l’ombratge
on fimbren, inquietants,
la silueta de les plantes
i les obscures capçades dels arbres.
Nit amable, perfumada
de romaní, espígol i pinassa;
dolça com l’aigua
de broll, d’estrelles desbordada
nit que tot ho asserena i calma
i fa avinent a la memòria
passejar entre les despulles de les cases
evocant tantes coses oblidades


                  III

Es va assecar el temps
d’abundància d’aigua.
Aspres i fatigades mans
s’hi enfonsaven a obrir la tanca
de les sèquies i escollar-la
per hortes, sembrats i arbres,
amb el pas de la tarda;
aigua inquieta i clara
que, amb un tènue balbuceig,
omplia de vida el safareig.
Runes i terres, joncs, el reblen ara,
ressecs, des que es va estroncar
la veta que venia de les muntanyes.
Però un poble no pot viure sense aigua,
ni pot pagar per la vida de les seves ànimes.
Avui la memòria encara
creu escoltar xiuxiueigs,
raucs, xipolleig i paraules ofegades.
Pur engany; és l’oreig
que corre entre els arbres,
I no la remor de l’aigua,
que de fa temps està callada.


                  IV

En apagar-se la vesprada
es poden oir les onades
del mar de blat on onejaven
les espigues en daurar-se.
Sentir el verd d’abril als vinyars
i el raïm madurant
al sol calent i aponentat.
Separades per murs de pedra seca,
les desvalgudes hortes
i, a distància de l´aigua, la resta del secà
que s’allunya pels bancals
i les aspres marjades al bosc guanyades.
Tot allò que amb les mans,
l’home va alçar per damunt de plagues,
sequeres o aiguats; tot allò que es va salvar
del saqueig i del pillatge.
I per anys i molts més anys va donar
al poble de beure i menjar;
en obrir els ulls ara
és terra eixorca i amarga,
recança dels arbres
que ja han descuidat de fruitar.
Terra cremada per un sol despietat;
terra que l’home i l’aigua han abandonat.


                     V

Perviu, a pesar dels anys,
el quadern de deutes mai saldats:
Tantes lliures de pa blanc
medicines, sucre i sal,
llibres d’estudiar,
i algun remei per l’ànima.
Però, a qui es pot reclamar
un deure de fa tants anys?
Quan es van haver de pujar
set infants i dos no van arribar a grans;
cinc boques per alimentar,
tantes ànimes a qui ensenyar
a llegir i escriure i comptar.
Nits amb la febre rondant
i l’angoixa de que no pogués arribar
el metge, per camins tan escarpats
Abans que la malaltia no reclamés un infant
a compte dels impagats.
Tants deutes i tan poc per pagar.
De justícia hauria estat
descomptar el menjar, els remeis,
el miserable sou del mestre
i tants desficis i afanys i tantes vetlles.
Front als deutes tot s’hauria d’haver anotat.
Però ara, passats tants anys.
Ara, per passar comptes, s’ha fet tard.


                        VI

Però en un poble oblidat entre muntanyes,
unit per un corriol estret a la plana,
que lliga la terra dolça amb la terra aspre
i que s’enfila entre pedres i fondalades,
el dol no hi pot durar gaire;
per molt que el dolor deixi pòsit en l’ànima.
El pesar es paga amb l’ànsia,
amb marges i rostolls cremats
i blasfèmies i pecats
que queden per sempre
a la pedra gravats.


                VII

Com un sortilegi, ve la nit, d’enamorada;
Sembrada de remors i tonades,
entre els rostolls i les vinyes blaves.
La nit que les lluernes fan brillar.
Tèbia i clara, manyaga com l´alba;
una nit d’estiu com no n’hi ha altre.
Serena nit que corprèn i encanta
-a tanta dolçor no estàs acostumada-,
si fins els esbarzers salvatges
semblen tenir les espines de nacre.
El cel és un estany que vessa
d’estrelles; n´hi ha tantes!
És tan fina la nit que s’ajeu en la clariana,
Que per uns instants ens fa oblidar
Que som en un poble abandonat
On la vida es va ofegar per falta d’aigua.


                 VIII

La nit és ben viva encara,
falten un munt d’hores per l´alba
i es pot entretenir la memòria passejant
per velles senderes esborrades,
fins les runes més allunyades,
i la forma per la malesa desfigurada
dels camps i les marjades.
Per aquestes contrades van passar
les estivals vesprades,
d’amor i desig engalanades.
Viu és el seu record encara.
Costa de trobar, tal vegada,
però la memòria no s’enganya:
els grills que estenen el seu cant
per tota la nit vellutada,
la veu de l’òliba que corre
com un sospir pel frondós boscatge,
la flaire fresca de les plantes.
Tot parla de l´amor, els anhels,
el gaudi i les llàgrimes.
Tots aquests instants avui oblidats
van encendre durant anys
l’esperança que allà on la felicitat
havia florit una vegada, podia sempre
tornar a germinar.


             IX

En aquesta posta estival
que agonitza rere les muntanyes
i les ombres blaves de les serralades,
els vells s’asseuen a jugar
les últimes cartes de la baralla;
d’esquena al mur de pedra descarnada,
ara caigut, que separava l’església
de l’humil fossar.
La memòria els deixa jugar en pau
com si les seves hores
ja no tinguessin importància.
I, amb tot, van ser ells qui van carregar
les parets de pedra seca
per deslliurar les terres
de les seves faltes,
i van esgraonar els bancals
i van plantar tants arbres;
van treballar la terra amb les mans
fins que l’ànima va aguantar.
Alguns, pocs, han arribat
a temps per ser enterrats
en aquest cementiri abandonat.
Tots els altres hagueren de marxar
l’any que l’aigua va deixar de brollar.


                  X

La memòria es queda contemplant
la última partida de cartes
que, abans d’acabar, s’esvairà
a les aigües de la matinada;
ja l’oblit es cobreix les espatlles
amb un xal de recança; és l’hora
única i fresca de l´alba. Aviat
un sol de foc ardent
brotarà entre les muntanyes
i deixarà una taca de sang
en el vel de núvols blancs.
Sol, de tant estiu, malalt,
terra cuita i recremada,
amb el nou dia torna la Mussara
a ser tornaveu d’un poble abandonat
a qui la penúria d’aigua
i la poca renda que donava
el conreu dels camps
a mort van condemnar.
I ara la memòria calla
i espera l’hora de marxar
quan totes les ombres
que han estat desvetllades
tornin en pau a descansar.


             Epítet

Sotmesa la nit, s’ha encès la matinada
per tot l’horitzó de les serralades
i la llunyania del mar.
És la gràcia de la llum, l´alba,
quan tot torna a començar. Però ja no queda
res, ni ningú per despertar a la Mussara.
Em demano què va dur als homes
a abandonar terres i cases
i deixar mitja vida, abans de morta, aquí enterrada.
L’aigua? L’esforç mai recompensat
per fer la vida suportable i la terra feraç?
O aquesta desmemoria que s’escampa
Per la indiferència insalubre de l´aire?
Qui sap si l’immerescut desaire
amb què el món s’ha desentès,
com en tants altres
pobles oblidats,
del destí de la Mussara.

Miquel Llimona



+ Publicar el meu comentari