Recerca - De cinema - Portada | Revista 102

Festivals de tardor

Tot i ser un dels majors aparadors de cine, el Festival de San Sebastián sovint aposta per produccions modestes. Enguany, tenint en compte les pel·lícules guardonades, n’ha estat un clar exemple.

La Conxa d’Or s’atorgà a Los Domingos, de Alauda Ruiz de Azúa, recordem, la directora de Cinco lobitos. Una reflexió valenta d’un tema tabú, el de la vocació religiosa en joves, avui en dia. No és un fenomen del passat. Vivim en un país on els Diumenges són dies de vermut i pollastre a l’ast però també de missa.

Una noia de disset anys es planteja l’ingrés en un orde religiós de clausura. I és que hi ha punts de reclutament de vocacions, on monges i sacerdots enrotllats es llancen, com els voltors, a les preses vulnerables. L’adolescència ho és, necessites afectes, sentir-te especial, i això et pot portar a llocs inesperats. La Fe pot ser un pal·liatiu del dolor, i l’Orde n’ofereix la solució. Dit així fa una mica de por. No recordo on, vaig llegir que aquesta era la millor pel·lícula de terror de l’any.

Els personatges estan escrupolosament definits, transpiren de tot, rebel·lia, menfotisme, absència, depravació, necessitat. Però cal destacar dues dones, l’àngel i el dimoni, cadascuna amb una atribució diferent segons la mirada. Per mi, la tieta, en realitat protagonista, tota ella amor, lluitadora contra la involució i el fracàs, i la mare superiora del convent de clausura, esplèndida en tota la seva malignitat.

El Premi Especial del Jurat va ser per Historias del Buen Valle, de José Luís Guerín, un retrat, en format documental, de Vallbona, un barri del districte de Nou Barris (tal com el de Torre Baró, de la pel·lícula El 47). Guerín, sempre amb una intenció digna per les coses, hi troba bellesa a un barri aïllat, ple de carències, però que, segons el mateix director, preserva formes de vida i de resistència singulars. Un paradís, segons els veïns, ocult, enclotat entre turons, envoltat de torres elèctriques, autopistes, vies de trens... vaja, d’entrada, desplaent.

Però realment, el passeig que ofereix la pel·lícula enganxa per la vida que s’hi viu. Quedes atrapada enmig de tanta diversitat cultural, de les converses a la séquia que recorden els tambors d’un riu guineà, del neguit per salvar quatre canyes de sucre plantades a la vora de les vies del tren, llegat d’un avi a l’Índia. S’entrecreuen dotze idiomes, diferents generacions d’immigrants, en un barri que es desmantella, també l’horta, La Ponderosa, la darrera explotació agrícola que queda al terme municipal de Barcelona i que encara utilitza l’aigua de l’històric Rec Comtal. D’això ara en diem gentrificació, ennobliment?, més aviat un desastre que commou.

Al Festival de Valladolid, la Seminci, Magallanes, de Lav Díaz, s’endugué l’Espiga d’Or ex aequo, amb una bona proposta estètica, fotogràfica i temporal. L’interès del director és explicar el naixement del seu país, Filipines, narrant el viatge de Fernando de Magallanes, potser no massa ben interpretat per Gael García Bernal, navegant i conqueridor portuguès, i el primer europeu a posar el peu a les illes.

Llegeixo dubtes sobre la fidelitat als fets, no tinc criteri, però tot i haver-se escrit molt sobre Magallanes sembla que es continua revisant aquest viatge a la bogeria. No crec que es pretengui una pel·lícula històrica, sinó una epopeia per reflexionar sobre el poder, la conquesta i la civilització dels salvatges. Mostrant les obsessions del navegant, el desig malaltís per la conversió al cristianisme, posa fi intencionadament al mite, ja no és un heroi. I de regal, un final pictòric, l’escenari amb les restes de la batalla de Mactán, a la platja, la imatge fixa, retinguda, estèticament preciosa, on jau mort el conqueridor.

Una pel·lícula que, sorprenentment per mi, no va rebre cap menció, tot i endur-se el premi al Millor guió al darrer Festival de Cannes, és l’última producció dels germans Dardenne, Recién Nacidas (Jeunes mères, títol original, molt més encertat que el que li ha adjudicat aquí la distribuïdora).

Segueix en paral·lel les històries de cinc mares adolescents en un centre d’acollida belga, que s’enfronten a la maternitat precoç des de diferents realitats, vides precàries, violència intrafamiliar, addiccions, abandonament... totes, històries personals d’impacte que se sumen a la vergonya d’una panxa en solitari. És cine social, que aquí mostra la lluita contra el determinisme econòmic, cultural i emocional, d’unes nenes, soles, que han d’aprendre a ser mares o decidir donar les criatures en adopció. Un destí que està escrit perquè, tal com descriuen els directors, a la vida real, bona part de les noies viuen una continuïtat generacional, repeteixen el patró heretat. La peli aposta per l’esperança en una possible millor vida, potser un desig lluny de la realitat.

Per la clausura del Festival es presentà el darrer film de David Trueba, escriptor i cineasta, que per primera vegada adapta pel cinema una de les seves obres literàries. La novel·la Blitz (2015) es transforma en Siempre es invierno, una tragicomèdia romàntica, que per mí compleix la malastrugança que poques vegades una pel·lícula està a l’altura del llibre. Una història fàcil, d’amor, de ruptura, de buit emocional, per tots els públics i de Trueba, que es deixa veure.

I per acabar l’any, el Rec

Fora de concurs, i formant part de les pel·lícules prèvies amb què comença el Festival durant el mes de novembre, és imprescindible parlar de Put your soul in your hand and walk (Posa’t l’ànima a la mà i camina), de la cineasta iraniana Sepideh Farsi. Documental implacable, filmat a través de les videotrucades amb la foto periodista palestina Fatma Hassouna. Un retrat salvatge de la vida quotidiana a Gaza que documenta durant un any el genocidi, fins que, un dia després d’anunciar-se la selecció del film al Festival de Cannes, és assassinada amb la seva família en un bombardeig israelià. Encara ara perdura en el record la petjada del somriure d’aquesta dona: “Tant se val si ens maten, mentrestant riurem i viurem”. D’això se’n diu resiliència. Maleïts siguin per sempre!

Una de les projeccions més esperades va ser Father Mother Sister Brother, la darrera pel·lícula de Jim Jarmusch, premiada amb el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia. Tres històries sobre els buits familiars, la d’un pare, un fill i una filla en un llogaret nevat de New Jersey, la d’una mare i dues filles en una caseta victoriana de Dublín, i la d’un germà i una germana, bessons, en un apartament buit de París, després de perdre recentment els pares en un accident. Històries independents, sense aparent connexió, però plenes de ressonàncies, la pausa en els diàlegs, l’humor sec, els colors, les converses en els viatges dins del cotxe, la contemplació...

Jarmusch, poeta i rocker cinematogràfic, ens parla novament sobre la condició humana, sobre el que vam ser i ja no som, amb una pel·lícula serena, elegant, on sovint no passa res, però tot és significatiu. Arrodonida amb un repartiment de luxe: el gran Tom Waits, la Charlotte Rampling, la Cate Blanchett; és una peça imprescindible.
I en la mateixa línia, la del cine que t’embadaleix, la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, La Grazia, que dona vida a un president fictici de la república italiana en els darrers mesos del seu mandat. Després dels biopics a Giulio Andreotti (Il divo, 2008) i a Silvio Berlusconi (Silvio i els altres, 2018), retrats satírics a dues figures polèmiques, aquí ens presenta un polític que és tot el contrari, una persona benigna, reposada, tant que no es mulla, però que pateix i que dubta, un personatge atrapat entre la grandesa i la decadència. Compta de nou amb el seu actor fetitxe, Toni Servillo, en una interpretació magnífica, i amb una ciutat, també fetitxe, Roma.

El títol, tan encertat que gairebé seria sinopsi, combina en aquesta peli dos sentits, el component catòlic que fa referència al favor diví que et posa en el camí de la salvació (el president és catòlic practicant i té relació amistosa amb el Papa) i el de la concessió del perdó. La història gira entorn de dos dilemes morals: promulgar una llei d’eutanàsia que l’enfrontarà amb l’Església, i indultar a dues persones condemnades per assassinat. Dilemes enredats també amb la seva vida privada.

És una pel·lícula política, sobre la naturalesa del poder, però no parla de política sinó de principis, del dubte, de culpa, d’amor. I desplega tot el que Sorrentino sap fer tan bé, retratar l’interior amb una bellesa visual que et desborda. Moments brillants, amb música tecno, vistes de la ciutat des del Palau del Quirinal, travellings a càmera lenta, delit amb l’arquitectura i la decoració, i el millor, un Servillo encenent la cigarreta mirant a càmera. Això és gran cine.