Literatura - Lingüística - Portada | Revista 102

La mort secreta de les paraules

Ens ha arribat l’hivern; aquest número s’ha gestat en dies freds i ventosos. Dies en els quals la roba agafa protagonisme. I de roba va la secció. Hi ha castellanismes, ja que la secció va d’això, i també localismes recollits per Josep Pujals i Carraté en la preciosa llibreta que us deia en el número anterior.
Comencem per les peces d’abrigar: a la llibreta hi ha ‘bufandí’. Diria que al poble s’utilitzava per designar la bufanda d’home, petita, que pot ser tant de tela com de llana. Bufandí està documentat en el DCVB, com a diminutiu de bufanda (paraula normativa), i d’aquesta manera apareix en alguns texts, però no amb el significat específic que jo li recordo. Una cerca exhaustiva m’ha tornat a Lo Pedrís, número 44, a un article anomenat «Vilaplana endins», escrit per Josep Pujals i Carraté! També apareix en la pàgina d’un club de futbol com la peça que porten al coll els seguidors de l’equip.

Un sinònim de bufanda seria tapaboques, recollit també a la llibreta. Així ho documenta el DCVB.(1) En canvi, el DIEC li considera un significat una mica diferent: Peça de roba en forma de tub que s’usa com a abrigall del coll i de la boca.(2) He sentit com algú a aquest tub li deia braga, que és clarament un castellanisme.

Una peça que s’ocupa d’escalfar la part que està per sota el coll és la valona: manteta de llana que cobreix espatlles, esquena i pit. Als diccionaris més aviat la consideren com la gira d’un altre vestit (3) però a Vilaplana, abans, tant el nom com la peça eren ben comuns: les dones grans sempre portaven una valona feta de mitja i lligadeta al coll. Potser alguns li diuen manteleta o mantellina (de llana), tot i que mantellina té un significat i una cobertura més amplis (peça de roba per cobrir el cap i espatlles). Habitualment, la mantellina és de roba fina i va molt lligada als vestits tradicionals i a les festes religioses. Abans, la mantellina era obligada per anar a missa, ja que les dones ens havíem de cobrir el cap en «senyal de submissió».(4)

La llibreta recull més paraules dins d’aquest camp semàntic (guardapolvos, abric tres quarts, rebeca) però no parla d’una peça molt interessant, el viso [`vizu]. Viso és un castellanisme molt emprat, antigament, a Vilaplana. Sebastià Mariner ho documenta tot dient: «Término normal para la prenda de vestir, tanto, que se considera eufemismo combinació».(5)

Quan vaig fer el treball, l’any 2003, no em podia creure que les persones més joves (de 25 anys en avall) desconeguessin totalment el terme viso; sembla que, en desaparèixer la peça de roba, va desaparèixer la paraula.(6) Ni m’ho creia jo, ni cap de les persones de més edat a les que vaig entrevistar: viso no ens semblava ni una paraula antiga, ni un castellanisme. En canvi, estava recollit als diccionaris de barbarismes com a tal.(7) Va sortir que conèixer la paraula tenia una correlació molt forta amb l’edat del parlant.

Exemple d’ús:
-Oco, que se’t veu el viso.
En agraïment a Josep Pujals i Carraté, lector intens d’aquesta secció i, a partir d’aquest número, col·laborador. Enyorant molt l’Albert, també.

1. Alcover AM, Moll FB. Diccionari català-valencià-balear [en línia] Institut d’Estudis Catalans. https://dcvb.iec.cat/.
2. Institut d'Estudis Catalans. Diccionari essencial de la llengua catalana. En línia: https://deiec.iec.cat/
3. Coll gran girat sobre l’esquena, muscles i pit a manera de capa (DIEC). Peça de vestit a manera de capa curta, que cobreix les espatlles, l'esquena i el pit, sia per si sola, sia formant part d'una capa més gran (DCVB)
4. «L’home no s’ha de cobrir el cap perquè és la imatge i la glòria de Déu, però la dona és la glòria de l’home. Perquè l’home no va venir de la dona, sinó que la dona va venir de l’home. A més, l’home no va ser creat a causa de la dona, sinó que la dona va ser creada a causa de l’home. Per aquesta raó i per causa dels àngels, la dona ha de portar un senyal de submissió al cap.» Epístola de Sant Pau als Corintis (1 Cor 10)
5. Mariner Bigorra S. Castellanismos léxicos en un habla local del campo de Tarragona. BRABLB, XXV. 1953.
6. El viso era una peça de vestir femenina molt comuna anys enrere, de tirants i tela fina. Es portava sota el vestit per evitar que claregés i que s’empegués massa al cos. Segur que l’heu vist en pel·lícules del neorealisme italià, en escenes quotidianes; el marit en samarreta imperi i la dona en viso negre, una mica escotat. Quan en portàvem havíem de vigilar que no se’ns veies la vora del viso, ja que, segons deien, volia dir que buscàvem nuvi.
7. Paloma D, Rico A. Diccionari de barbarismes. Barcelona: Edicions 62. 1997.

Isabel Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

La mort secreta de les paraules

Nou usuari

Usuari registrat