La nostra gent - Records | Revista 101

Adeu al Xavier Bonet Anguera

Autoretrat fet a San Diego, Califòrnia
Al món, intermitentment, hi apareixen éssers fora de motlle. Éssers que semblen provinents de regions difoses de la poètica i que circularan pels marges d’allò que coneixem com l’ordinari de la vida. Éssers no destinats a ser famosos, ni a fer obres que canonitzarem en els rànquings de la història cultural. Viuran una vida discreta, indisciplinada i d’una singularitat que farà enrogir els estàndards d’un nostre món, on hi campa la competència, l’afany de poder, l’ansietat de l’èxit, el culte del jo, l’egoisme… De tant en tant el món, la vida, es permet fer aparèixer en escena individus tocats per la generositat, el proïsme, l’amor gratuït, l’entrega als altres. Seran en el món una peça desencaixada, a contracorrent, baldera, no assimilada a cap disciplina en concret, a cap activitat productiva, a cap culte al benefici, seran uns tasta-olletes de tot allò que sembla inútil i actuaran com uns guerrillers en contra d’allò que Nuccio Ordine va definir com “la barbàrie de l’útil”.

Potser aquests éssers il·luminats per un raig imprecís de geni natural salven el món i ens venen a avisar d’allò essencial que hem perdut, abduïts com estem dins d’un sistema de vida de vertigen. Hi ha éssers que venen a satisfer un luxe del món: permetre’s espècimens que no aspiren a cap guany material, a cap benefici, només al pur rendiment de la felicitat, generositat i misericòrdia cap als altres.

Aquest va ser el Xavier Bonet, que ha mort recentment a Reus. I a Reus va ser on va començar a desplegar ja de ben jove el seu cabdal de neguit indisciplinat i generós cap als altres. Algú ja ho ha publicat aquests dies: artista, activista cultural, poeta, contista, clown, titellaire, alumne de Joan Font, del Piccolo de Milà, de Jacques Lecoq… El primer record que tinc del Xavier -era quatre anys més jove que jo- és a la seva casa familiar del carrer del Vent de Reus, i ja em fascinava la inquietud precoç d’aquell xiquet que anava per casa amb una bíblia sota el braç. Molts anys més tard, aquella incipient curiositat per la transcendència el va dur a l’estudi i la immersió en les ensenyances hinduistes de Parmahansa Yogananda. Me’n va regalar el llibre “Autobiografia de un yogui.” Aquells anys va quedar enamorat - atrapat, diria jo- en aquell “Dharma” del despreniment, de la vida senzilla i elevada.

Havíem conviscut un temps a Barcelona, al Carrer Salvà, 30, 3r, 4a en un pis d’estudiants on ell acollia sovint “sensesostres” que trobava pel barri i de qui s’apiadava. Havíem xerrat infinitament al meu estudi del Carrer del Carme, a Reus, ens havíem intercanviat múltiples cartes confessionals quan els dos ja havíem triat el camí de la vocació: jo cap a l’art, ell cap al seu retir espiritual en un convent hinduista a San Diego, a Califòrnia. Des de la meva immersió a les arts i les seves cuites, mai vaig acabar d’entendre aquesta decisió seva tan radical, tan allunyada del nostre context, del nostre món cultural i social. Ja m’ho va escriure en una ocasió: “Salvador, tu ja no em pots entendre, estic en un altre món…”. Només podia desitjar-li felicitat i que hagués trobat el seu camí, el seu vertader sentit de la vida en aquest “altre món”.

Va tornar a Reus fa uns anys afectat per l’Alzheimer i de mica en mica es va anar consumint aquell ésser lluminós i creatiu. La crueltat de la malaltia finalment l’ha matat als 68 anys, i ara, amics que havíem estat d’aquells anys seus d’esplendor creativa, anem rescatant els vestigis que ens queden del seu fer, que són relíquies d’un amic enyorat i llunyà que va passar per la nostra vida i pel món amb el propòsit radical de fer només bones accions. El Pipo, aquell ninotet que fumava, ens assalta aquests dies com si fos la presència enjogassada d’un xiquet que no vol fer-se adult per seguir creient en la màgia d’un món on el Menjablanc santifica les festes de les famílies i els caçapapallones atrapen bombolles de sabó per fer-ne música. També ens acull la pista d’un “Teatret lluent” que sembla que ens faci “pessics” per veure si el que veiem d’aquest món d’ara confús i desmanegat, és un somni de meravelles o un malson de realitat. Un teatret imaginari tremoladís com un flam que amb músiques i nassos de paper maché reivindicava La Palma per al poble de Reus i feia saltar la gent de les cadires confonent el teatre amb la vida, les peripècies de l’art amb la realitat de cada dia. Ja ens ho va escenificar, tot això, amb els seus Jordi Balsells i companyia per allà el 85 a l’Auditori de la Fundació Miró quan hi dúiem les nostres filles els diumenges.

Contracultural, revulsiu, líder de mobilitzacions se n’ha dit d’ell, un artista inclassificable, d’una vehemència infinita que després de tot això es va sentir cridat a la vida meditativa. “La felicitat del propi cor per si sola no pot satisfer la de l’ànima, és necessari a la pròpia felicitat, la felicitat dels demés”, propugnava el seu admirat Iogui Yogananda, un “autèntic poeta del més enllà”. Tota la vida va practicar això, el Xavier, abans i després d’enclaustrar-se dins d’una estricta disciplina monacal. A base de servir els altres i meditar esperava any rere any il·luminar-se de comunió amb un déu que se li resistia. El 15 de gener del 90 des de Califòrnia m’escrivia: “Estic en procés de llavor i no és garantia que pugui granar. Hi poso esforç…”

Ara que se n’ha anat, espero que el seu esforç de purificació, de recerca de l’ésser profund que “resideix al nostre interior, l’únic que pot guiar-nos més enllà de la mort” com m’escrivia l’agost del 83, li hagi estat un passaport per entrar en la pau de l’Absolut que ell va perseguir. I que aquella promesa hinduista de la reencarnació faci d’ell de nou un altre ésser pur en aquest món, que bona falta ens fa.

Adeu, estimat Xavier.