Què passa - Mussart Festival | Revista 101

MUSSART 25. Als afores del paradís

El cartell
Un piano al bell mig del bosc -negre, lluent-, espera pacient al públic que va arribant. Sembla trobar-s’hi bé entre arbres, heures, pedres i ocells.
La gent s'asseu a les cadires -ni massa a prop ni massa lluny- diu una veu coneguda.
Mirades, somriures, riures i abraçades: retrobaments.
El piano queda abraçat pel semicercle de gent.
Un home d’uns seixanta... vestit de negre, camina amb la mirada baixa. Pacient, concentrat.
Ara les mans al darrere, ara les mans als costats.
La mirada d’un blau transparent i un somriure molt familiar.
És el Sebastià Mariner. El noiet que a les tardes d’estiu, quan érem joves, escampava addagios i allegrettos pel carrer de la baixada: Mozarts amunt i Beethovens avall.
Caminava a les nits -àgil i silent-, fins al pont gran.
Quasi com ara. Com si no hagués passat el temps.
Aquell noiet que va aprendre a tocar les primeres notes amb la Maite, la seva cosina.
L’entrevista que li fa la Coia ens deixa sentir la seva veu.
Una veu suau, dolça, com aleshores.
Puja els esglaons de la tarima, les mans a les tecles. I...
El temps no ha passat, el temps no passa.
Com si fóssim al darrer estiu que vas venir a Vilaplana!
Com si t'escoltéssim sota el balcó de la tia Sibina!
Albéniz i Granados i... els aplaudiments d’un públic commocionat per l’entrega i la genialitat d’un Mestre!
Et rebo al peu de les escales i t’abraço.
Commoguts. Emocionats. Admirats. Perplexos.
T’aplaudim. T’aplaudim i t’ovacionem.
Quin privilegi!
Gràcies, Sebastià!

Feia deu anys que no tocaves a Vilaplana.
Esperarem els anys que calgui per tornar-te a escoltar!
Gràcies, Coia. Hi ets sempre.

Un violinista l’Albert Carbonell i un pianista l’Albert Galcerà: Garbuix Duet.
Interpreten Frederic Mompou, Eduard Toldrà i Enric Morera, tres músics i compositors catalans.
L’Albert Carbonell ens situa en el temps, ens explica, reivindica i ens fa somriure.
Sonen les primeres notes: decidides, lleugeres.
El violí agut i precís va fins al fons de l’ànima i en fa vibrar cada racó.
Àgils els dits, les mans i els braços es fonen amb les cordes o amb l’ivori.
Músic i instrument comparteixen respiració.
Els ulls d’un i altre músic mostren l’alegria, el coratge, la tristesa i el propi dolor.
La música ens consola.
Professionalitat, generositat i entrega.
Magistral!
Moltes gràcies, Alberts!

Marxem del bosc plens de música.
Una corrua de gent es desplaça lentament fins al poble.
Un escampall de colors i veus que comenten, que diuen, que parlen...
A l’església ens esperen els quadres de les pintores que s’han inspirat en els textos de Josep Ma Esquirol.
Quatre pintores exposen i expliquen amb un petit text què les ha inspirat. *
Gràcies, Anna, Dolça, Dolors i Nati!

El text escollit per aquesta edició és de Josep Ma Esquirol.
La dramatúrgia neix de diversos fragments de tres obres seves: La Resistència Íntima, Humà més Humà i L’Escola de l’Ànima.
L’autor ens parla de la condició humana allunyant-se de l’abstracció, aproximant-se al concret, al quotidià. Entenedor i poètic el seu assaig és inspirador.
Filosofia de proximitat, entenedora i practicable.
El procés d’assajos amb els/les diferents lectors/res va ser molt gratificant.
Compartir el text, entendre’l, escoltar, parlar, llegir, reflexionar, parlar, escoltar, compartir...I aprendre les unes de les altres i els altres dels uns.
Cada assaig era un pas endavant. Una reafirmació del que havíem dit i més material per treballar.
I els textos anaven canviant.
Ara trec i ara poso. I més aviat poso que trec.
La generositat commou.
Lectors de 96 a 12 anys.
Barreja generacional. Diversitat.
“Mestres en gai saber” i aprenents de viure.
Persones que conformen la memòria del poble.
Savis pel que han viscut i àvids de continuar aprenent.
Joves, plens de somnis i desig i amb la vida pel davant.
Dotze cadires, dibuixen una lleu semicircumferència.
Una cadira de casa pels més adults, i una cadira plegable pels més joves.
Pare i filla, pare i fill, mare i filla... comparteixen text, assajos i emocions.
Pocs dies abans del Mussart en Josep Ma Esquirol va confirmar que vindria.
I avui, és assegut a primera fila, expectant.
La Neus Fernández i la Laura Dorna amb diversos instruments.
Sonen les primeres paraules:
“Es necessita poc per viure. Pa i cant”, -diu en Pep Serres-.
“De vegades silenciós, de vegades sota formes discretes imprevisibles, el cant -la paraula que vibra-, ens fa de sostre i de cel”, -diu la Carme, la seva filla-.
“Deixes anar una pedra a la boca d’un pou, passen uns instants i se sent un xop sec, revelador de com l’aigua del fons guardava silenci”, -diu l’Elna i repeteix l’Abel-.
“Hi ha gent humil a qui es dona la mà i ja se li entelen els ulls. Perquè mans i ulls són el rostre visible i invisible de l’ànima”,
-diu el Pep Magrané-.
“Cal estar ben despert per no fer de l’art una forma subtil d’obliteració i encobriment”, -diu el seu fill Pau-.
“Cabdellar fils, ajuntar paraules, reunir persones, crear món. Tot això és poètica i costa”. -Diu la Magda-.
“Guardo en mi un sentiment de gratitud per la llum de persones que he conegut, que alimenta tots els meus combats”. -Diu la Ma Teresa, la seva mare-.
“Pensar i imaginar és sobretot una resistència al nihilisme.”-Diu la Judit-.
“Qui va al desert no és un desertor.
Qui va al desert és, sobretot, un resistent”. -Diu el Jofre-.
“La casa és la concavitat de l’aixopluc.
El teulat de la casa s’assembla a la figura de les mans juntes mirant avall”. -Diu la Paula-.
“Les paraules les hauríem de mantenir encara millor que les cases, que els pobles o els camins”. -Diu la Dolors, la seva mare-.
Entre les lectures de cada parella, la Neus i la Laura (Perkimba) cançó i música i una dansa amb les mans que convidava al públic també a ballar.
“Cabdellar fils, ajuntar paraules, reunir persones...”
L’Esquirol hi era present tant en la música com en la paraula.
La professionalitat, la sensibilitat i el batec de la Neus i la Laura van embolcallar a lectores i lectors i públic.
Acaba la Ma Teresa:
“No ens han expulsat de cap paradís, sempre hem estat fora”.
I el Pep Serres:
...“Al final del camí ens diran:
¿Has viscut? ¿Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el meu cor ple de noms”.
Aplaudiments.
Com un clam.
Somriures.
Alguna llàgrima.
Lectores, lectors, músiques, dansaires i voluntàries... saludem i convidem el Josep Ma Esquirol a saludar, també.
I també emocionat, saluda.
Un regal tenir-lo entre nosaltres!
Gràcies a lectors i lectores per deixar-hi el cor! Pep Serres i Carme, Abel i Elna, Pau i Pep Magrané, Magda i Ma Teresa, Judit i Jofre, Dolors i Paula!!!!!
Gràcies a la Neus i la Laura de Perkimba!
Gràcies a les ballarines voluntàries!
Gràcies a les voluntàries musicals!
Gràcies a les voluntàries i voluntaris del poble!! Moltes gràcies!
Gràcies a tots els voluntaris i les voluntàries del camp de treball!
Gràcies al Jordi Sánchez per captar moments irrepetibles!!!
Gràcies a l’Ajuntament de Vilaplana per la confiança, per l’esforç i pel compromís!
Gràcies al Josep Maria Esquirol per venir, pel seu entusiasme i per fer-nos entendre que val la pena viure als afores del paradís!

Després del sopar tornem al poble.
La Mussara a les fosques.
Una peregrinació des del refugi.
Un reguitzell de llums (gràcies, Mireia!) ens facilita el camí.
Projectades a la paret de l’església, al campanar i a les runes es van projectant imatges.
Sentim veus que diuen cognoms: Juanpere, Magrané, Agustenc...
Gent quieta i gent transitant.
Espelmes que retallen els contorns de les parets.
Parlem i sorgeixen converses, records de gent que van viure al poble.
De la neu que cobria les finestres, del pou de gel...
Poètica pels que estan atents, diu l’Esquirol.
Una instal·lació de l’Arnau Huguet.
Projeccions i tot un treball de recerca de fotografies d’habitants de la Mussara!
Ell n’és descendent.
Gràcies, Arnau! Per la sensibilitat, per la recerca, per la il·lusió i per les hores de feina!

La gent van marxant.
Les imatges s’esborren del tot.
No se senten més cognoms.
Per uns instants...
La nit i el silenci...
Fins a l’any vinent!