La nostra gent - Records | Revista 101

ABSÈNCIA. L’OLOR DE LES PARAULES

Nens al camp de futbol amb el Pere Valentí Mora. L'Albert és el quart, per la dreta, de la fila de dalt.
ABSÈNCIA
(Una versió d'Abu Bakr al Tartuší)

Tota la nit que els meus ulls van observant lo cel
intentant vore l'estrella que tu potser també mires.
Als viatgers que arriben los demano insistent
si algun d'ells ha sentit lo teu perfum.
De flat, m'acaro a tots los vents perquè
la seua flaire em podria portar una paraula teua.
Amunt i avall, miro entre la gentada per si de cas
la bellesa del teu rostre fos transportada.
Vagarós i errant, indecís i incert,
vaig buscant la cançó que em digue el nom estimat.

Feia poc que l’Albert, la Dolos i la família havien anat a passar uns dies a Fes, al Riad Tafilalet. Hi passaven llargues temporades i per a l’Albert va ser un lloc d’aprenentatge i d’esbarjo que li atorgava una mirada oberta i humanista al món. És innegable que justament aquesta visió cosmopolita, a més de la seva prolífica i excel·lent obra filològica, el va portar a estudiar el conjunt de poetes que havien publicat per primera vegada i traduït al català directament de l’àrab el poema “Absència” d’Abu-Bakr at-Turtuixí (Tortosa 1059- Alexandria 1126). És l’absència de l’Albert que m’ha portat a recuperar avui, de totes les versions que ell mateix recull i comenta, la d’Andreu Subirats perquè expressa amb molta tendresa i claredat el dolor per la mort d’una persona estimada.

A les 7.28 del matí, del 3 de setembre, el WhatsApp de la Colla d’amigues i amics de Vilaplana es despertava amb un missatge del Josep Aragonés, el Pep Ros, que ens deixava glaçats:

“Hola amics. Mon germà Albert ens acaba de deixar. S’ha mort a Fes, sense esperar-ho, sense patir, tranquil com era ell“.

Les mostres de condolença per la pèrdua de l’Albert, l’home tranquil, l’home del somriure tímid i entremaliat, el poeta de tarannà afable i discret, el docent proper i entusiasta, el lingüista savi que sempre estava disposat a col·laborar... es van anant escampant a la xarxa com una gran llàntia d’oli entre tota la colla. Tothom, ja fos amb un silenci prudent o amb paraules de condol delicades, expressàvem com podíem la tristesa per la mort sobtada d’un bon amic.

Dels quatre germans Aragonés, dos eren naturals de Tortosa, la Blanca, la segona, i l’Albert, el petit, que va néixer l’estiu del 1963. La Pilar, la gran, i el Pep, el tercer, van néixer a Vilaplana. El pare, l’Albert de cal Mariner, i la mare, la Blanca de cal Ritu, van anar a viure a Tortosa i s’hi van quedar per sempre. Allí va créixer, va fer els primers amics, va cursar els primers estudis i després se’n va anar cap a Barcelona a la Facultat de Lletres en tren, com ell mateix detalla en Memòria, no pas involuntària, agafada al vol, no pas taquigràficament:

“El primer dia que vaig xafar la facultat vaig arribar en tren. Llavors, si no recordo malament, vaig baixar a l’estació de França i havia estat dues hores i tres quarts per arribar-hi des de Tortosa”.

Quan va acabar la carrera i després de fer una mili molt curta i d’haver de fregar aquells interminables passadissos dels quarters amb Zotal, va treballar de professor a Barcelona. Després va tornar cap a casa i va poder exercir de professor a IES de l’Ebre, a l’Institut de Roquetes i a l’Institut Cristòfol Despuig, on la petjada de la seva docència encara perdura.

Vilaplana va ser per l’Albert un segon refugi, una segona llar. Solia pujar per la Festa Major d’octubre, per Setmana Santa i als estius. Em ve present veure’l al cine o al cafè de cal Ritu acompanyat dels seus cosins germans. Era curiós observar com només arribar al poble podia canviar ràpidament l’accent tortosí pel vilaplanenc, del Baix Camp. Potser d’aquest contrast d’accents i parlars li va començar a néixer la seva facilitat innata per copsar la mesura exacta de les paraules. Fa poc la Dolos i ell s’havien arreglat una caseta al carrer de l’Era, coneguda com a cal Ritu perquè era la casa pairal dels avis materns, el Jaumet Ritu i la Maria Farrera. Els havia quedat preciosa, amb una terrassa que té unes vistes espectaculars al turó de la Cervereta. Tot just en aquella caseta havia nascut el seu germà Josep. En aquest carreró estret i petit, que donava als horts de la vora del riu, hi solia jugar de petit amb la colla. Anar a veure com brillaven les cuques de llum enmig de la nit, fer casaments de juguesca entre parelles, empaitar-se i amagar-se a la parada de les nespreres de damunt les escoles... eren alguns dels seus jocs preferits. Segons em recorda la Mei, l’Albert de jove m’ensenyava llibretes en les quals combinava paraules com si fossin mapes amb espècies incomptables de mots. No recordo haver-lo vist jugar mai a pilota, però sí que hi ha una fotografia de la Revista Barcelonista del juliol de 1974, on se’l veu al camp de futbol del bosc de l’Olla amb el Pere Valentí Mora i un munt de nens del poble. Precisament, aquesta relíquia, que conté una entrevista al Mora com a futur porter del Barça, me la va enviar l’Albert com a regal, ja que sabia que m’apassiona el futbol.

Sempre que se li va demanar, va col·laborar a la revista Lo Pedrís, de forma altruista amb aquell somriure franc i alegre que li brollava dels ulls. Encara recordem la seva conferència l’any 2000 sobre Els orígens dels noms dels bolets, quina dissertació tan brillant! També va publicar alguns articles excel·lents sobre algun dels poemes del poeta de Vilaplana Oleguer Huguet, com per exemple, Poema de Festa Major, que podeu trobar a la revista número 37, publicada a l’octubre del 2009, o bé La Mussara del poeta Ramon Muntanyola, publicada al número 71. D’altra banda, fa temps que l’Albert i el Josep Mestre Anguera tenien entre mans donar a conèixer i valoritzar l’obra poètica d’Oleguer Huguet. Com es trobarà a faltar a Lo Pedrís per aclarir-nos dubtes i fer-nos costat. Però sempre podrem consultar la seva extensa obra, de la qual hauríem de fer més bandera per mantenir més vius i vigorosos tots els parlars del català.

L’Albert és un exemple que la vida és cultura i que la cultura és fonamental a les nostres vides. Sense ell, ens hem quedat orfes d’un gran filòleg, d’un gran humanista, d’un savi discret i generós, d’un bon amic i d’una gran persona. Tant de bo, com canten els esperançadors versos d'Abu Bakr al Tartuší, els vents, ja siguin dels Ports o de la Mussara, puguin portar-nos l’olor de les seues-seves paraules que tant va conèixer i estimar.

Setembre-2025

Josep M. Garcia



+ Publicar el meu comentari