La nostra gent - Records | Revista 101

ME CAGO EN L’ORBA

Andreu Subirats
A mi se’m fa molt difícil haver de parlar d’Albert en passat. D’uns anys cap aquí hem vist com se n’anaven bons amics, estimats amics. Eren amics comuns, dols que compartíem, perquè com diu el Dant Nessun maggior dolore que ricordasi del tempo felice nella la miseria. El temps de la misèria ja és aquí, mos ronda, mos acarícia, mos toca, mos festeja com una nòvia perversa a qui només li interessa la nostra felicitat passada, la vella delmera s’ha fet la nostra amant més apassionada i exigent. Fins i tot el dol comú mos dixa tot sols i perduts enmig del no-res. I jo em quedo mut, me quedo mut i em quedo orb, perquè el desconsol més gran no té consol i no hi ha metgia per a n’este verí. Tots som orbs en l’abans i el després. Sí que hi ha record, el maleït record que només és record, el record que també és orb, però que el podem sentir. I sento que l’any 91, vaig anar a viure a un pis de separats/fadrins al barri de les Corts de Barcelona. Aquell curs, els anys els comptem per cursos, jo començava a donar classes, Albert ja portava uns quants cursos fent-ho. La vida mos va dur a compartir aquell pis, destartalat i anodí, on també hi era Ferran Torres. Jo havia agafat l’habitació de Sepe, Josep Martínez, un altre amic que mos va dixar, ja fa anys, inesperadament i dolguda. Aquell cap d’any entre el 91 i el 92, el vaig passar amb Albert i Dolós -feia poc que sortien- a Aguamarga, al cap de Gata. També hi eren Montse, Àngels, Albert Hernández, Selu (més dol compartit), i els d’Hamburg: Peter i André amb l’Hanna, qui també és ara un record orb. Recordo sentir uns dies lluminosos vora la mar i una febrada col·lectiva que mos va fer passar a quasi tots la nit de cap d’any al llit. Durant aquell viatge, Selu, me va dir unes coses sobre la vida que mai més no he pogut oblidar. Eren coses bones. I Albert i Dolós al cap d’uns cursos, se van casar, i jo vaig recitar unes traduccions molt boniques de poetes àrabs antics al seu convit. Després del pis de Felipe de Paz, el de les Corts, Albert i jo encara vam coincidir dos cursos/anys més a un altre pis. Una altra vegada la vida mos hi havia portat. L’estiu del 92, aquell estiu de les Olimpíades, jo el vaig anar a passar a la granja de conills que Onofre i Biorxo tenien entre Arenys de Lledó i Horta de sant Joan. Albert va pujar alguns dies a vore-mos, i allí vam conèixer Cora Egger. El curs següent Albert tenia plaça a Barcelona i Cora li va oferir una habitació al seu pis del carrer Sant Pere de Dalt, al barri de la Rivera, a Barcelona. Jo en principi m’havia de quedar a Tortosa, però a mitjan octubre em van donar una substitució, que es va convertir en un interinatge per a tot el curs, a Vilanova i la Geltrú. Llavors Cora em va dir que a casa seua hi havia una habitació lliure, i me’n vaig anar cap allí. Marc Egger, el pare de Cora, pintor i col·leccionista d’art, vivia entre Nova York i Sitges, i de tant en tant es quedava al pis de Barcelona. Entre setmana, també venia, a dormir alguns dies, l’Albert Hernández, que llavors feia classes a l’Autònoma. De vegades, a la taula de la cuina, Albert tenia una estesa de postals antigues i anava retallant, i retocant, superposant i manipulant imatges. Un dia, estava assegut a la seva vora, i li vaig dir: «posa un melic al cony d’esta dona de la postal», i així va sortir, «Lo món per un forat», per a mi una de les millors composicions d’Albert. Com xalàvem! Com mos estimàvem! Quina pena més gran.

Andreu Subirats

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

ME CAGO EN L’ORBA

Nou usuari

Usuari registrat