La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 100

L’Autoentrevista: Lo Pedrís entrevistat per Lo Pedrís

L'Equip de Lo Pedrís a l'any 2010 Tal com ens hem acabat coneixent tot l’equip de redacció al cap de 25 anys, ens agradaria que també ens acabeu coneixent a naltros, si més no, una mica.
Han estat uns quants anys d’entrades i sortides, de pujades i baixades repartint pel carrer que porta aquest doble nom, de recollir articles, fotografies i dibuixos, de gestionar els escassos recursos que sovint han estat tan minsos que ens en fem creus que algun número acabés publicat i repartit!

Per això hem pensat que, en primer lloc, fóssim naltros mateixos els encarregats de presentar a un company o a una companya de l'Equip, i així exposar com ens veiem i quina tasca fa cadascú, vaja, una mica com “Lo Pedrís vist per Lo Pedrís”!

I després, una segona part que pretén tancar el cercle fent que cadascú de l’Equip respongui una qüestió sobre el naixement, l’evolució, el que representa i altres sensacions i aspectes lligats a Lo Pedrís.

Ara som aquests els que fem aquesta feina, però durant molts anys han estat molts altres que ho han fet igual o millor que naltros. Ben segur que els que s'incorporaran ho continuaran fent també amb la mateixa intenció, no en dubtem gens! Per això volem afirmar ben fort i amb orgull:

Visca Lo Pedrís! Llarga vida a Lo Pedrís!


L’Equip de Lo Pedrís:
1 * Josep Aragonès (per Jordi Serra)
És l’home d’internet i l’artífex de què Lo Pedrís hagi estat a la xarxa des del primer dia. En bona part, gràcies a ell, hem estat un mitjà a l’alçada del nostre temps.

2 * Antònia Farré (per Josep Aragonès)
Dona polièdrica, infatigable rapsoda, actriu, dansaire..., en definitiva, ARTISTA en majúscules!

3 * Montse Ferré (per Pep Mestre)
La Montse és una lleona. A vegades em pregunto com s’ho fa per entregar a punt i sempre tota la feina que se li encomana...
A la revista fa una mica de tot: encomana i presenta les rutes per caminar i la secció de cinema, ha fet entrevistes, reparteix, aguanta les meves bromes i (sobretot i molt important!) és l’encarregada de demanar i recollir a temps el trofeu que entreguem al Vilaplanenc de l’any!

4 * Pitxi Garcia (per Montse Ferré)
El Pitxi sempre ha estat una peça clau de Lo Pedrís. Durant molts anys ha estat el motor, estant al dia del que passava al poble i sabent captar, amb la seva ploma, les inquietuds seves i les de tots plegats.
I com no, i no menys important, sabent gestionar el millor de cada membre de l’equip dins les seves possibilitats en cada moment.

5 * Pep Huguet (per Pitxi Garcia)
Ja porta uns quants anys com a tresorer de la revista i sens dubte és una de les peces fonamentals perquè Lo Pedrís tiri endavant econòmicament. Des que va entrar a l’equip, els números sempre quadren a la perfecció i sempre està amatent que no es perdi cap subvenció. Gràcies a ell també tenim un llistat acurat dels carrers, del número de cada casa, socis, no socis i publicistes que a l’hora de repartir ens són molt útils. A més a més, ha estat l’encarregat de fer les magnífiques fotos dels calendaris sobre Vilaplana i el seu entorn que regalem als socis cada any. En resum, és un gran administrador i un brillant retratista.

6 * Hilari Juanpere (per Pep Huguet)
L’Hilari es va incorporar a l’equip de la revista des del primer moment de la seva creació, i durant molts anys, quan encara no hi havia o no disposàvem d’ordinadors ni de les tecnologies actuals, es va dedicar a passar a màquina d’escriure la majoria, o gairebé tots els articles que els col·laboradors o la gent del poble ens feia arribar escrits a mà.
És una persona discreta, sense cap afany de protagonisme, però sempre disposada a ajudar i molt eficient en les seves tasques. No ha tingut mai un no per resposta quan se li ha demanat la seva col·laboració per qualsevol motiu, repartiment de la revista, organització d’actes públics o concerts o qualsevol altra feina de les moltes que hi ha per fer.

7 * Carme Maigí (per Hilari Juanpere)
La Carme va néixer a Tortosa, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili i imparteix classe a l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta i ja fa més de trenta anys que es dedica a l'ensenyança.
És en aquest institut on va portar a terme amb els alumnes de 1r de Batxillerat dels cursos 2018-2019 i 2019-2020 un treball de recerca sobre la batalla de l'Ebre i la deportació d'ampostins als camps de concentració nazis. El resultat és un llibre que comparteix autoria amb Lluís Montull.
Carme Maigí és també coordinadora del DEMD-Ebre que és un grup d'Educació i Memòria i que a les Terres de l'Ebre està format per docents de diferents especialitats interessats amb la memòria històrica d'aquestes terres. També forma part del Consell assessor i científic del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre).
La seva relació amb Vilaplana és perquè està casada amb Josep Aragonès (Pep Ros) i tots l'hem vist passejar pel nostre poble i també en la presentació de diferents actes i llibres relacionats amb la Batalla de l'Ebre. També forma part dels membres que porten a terme la revista Lo Pedrís.

8 * Jordi Mariné (per Sisco Mariné)
Va ser a la fundació de Lo Pedrís l’any 2000 i s’ha mantingut molt actiu en aquests 25 anys. Com a bon artista plàstic que és, ja ens va fer la portada del primer número. Després en va fer una de molt especial pel número 75 i ara ha tornat a fer la d’aquest número 100. També és seu el disseny de les lletres de Lo Pedrís i el logo d’aquesta commemoració dels 25 anys que tots lluirem a les samarretes.
Però no només ha fet la part gràfica de la revista, sinó que en aquest quart de segle ha tingut un munt d’idees per a fer diferents seccions de la revista. Va tenir la idea, ja en el número 3 de Lo Pedrís, de començar a fer entrevistes a persones rellevants del poble. Més tard es va inventar el Qüestionari, fer les mateixes preguntes sobre un tema a diferents persones. També va ser idea seva fer l’Endevina on és i el Pulsòmetre. I finalment va tenir la brillant idea de fer el Vilaplanenc de l’Any que tots esperem cada any per la Festa Major.
I segur que és el que més ens ha fet riure a tots amb els seus discursos irònics, aguts i punyents!

9 * Sisco Mariné (per Carme Maigí)
Home de poques paraules, les justes, les ben pensades, les alades (segons Homer són les destinades a influir directament en el receptor). Un enginyer dels mots i del pensament.

10 * Pep Mestre (per Jordi Mariné)
El Pep Mestre posa molt d’entusiasme amb tot allò que fa i busca sempre la manera de sortejar els entrebancs.
És una persona, doncs, resolutiva, però també és creatiu, imaginatiu, observador, disciplinat, perfeccionista, constant, clar, precís, humil, professional, irònic i molt competent.
En els seus escrits mesura sempre el significat de les paraules i és un entusiasta de la semàntica i la prosa florida.
Ja va donar mostra de la seva capacitat literària en la redacció dels fulletons La Bola i el Txinc-Txenc Magazine.
Per tant, avui és un pes pesant de l'Equip i la revista LO PEDRÍS no podria bategar de la mateixa manera sense la seva aportació.

11 * Magda Montlleó (per Antònia Farré)
La Magda és una companya lletraferida, exigent amb la gramàtica i bona coneixedora de la llengua. Per aquest afany seu, em ve de gust presentar-vos-la amb un reguitzell de frases fetes que li escauen molt bé.
La Magda no deixa cap fil per lligar: ho vol tot ben lligat i ben amanit. Va per feina, sense córrer, però sense parar; ho té tot sota control. Aquest afany la porta a carregar-s’ho tot a l’esquena. Té més paciència que un sant i sempre hi és, plogui o faci sol. És d’aquelles persones que fan més que no diuen. Treballa com una formigueta i no se li escapa cap detall. No li fa por l’esforç ni la responsabilitat: si cal arromangar-se, s’arromanga sense pensar-s’ho dues vegades.

12 * Roser Queralt (per Magda Montlleó)
La Roser ha estat membre de Lo Pedrís des dels inicis. És una persona activa, crítica, efectiva i durant molts anys va encarregar-se dels enviaments per correu, fent que la revista arribés a moltes parts de Catalunya, d'Espanya i fins i tot a l'estranger.

13 * Mei Salvat (per Roser Queralt)
La Mei és una peça molt important pel funcionament de Lo Pedrís. És molt participativa, toca moltes tecles de l'engranatge i treballa molt perquè pugui anar sortint cada número.
Va impulsar els “Contes a la vora del foc” i va engegar la Secció de LA FRESCA, que ha sortit a tots els números. Sempre pensa a qui es pot entrevistar... i què pot ser d'interès.

14 * Jordi Serra (per Teresa Serra)
Sembla que m’ha tocat parlar del Jordi Serra, o sigui, del meu germà.
El vaig començar a enredar per col·laborar a Lo Pedrís quasi des del començament, donant-li feina de corrector i demanant-li, també, articles d’opinió i d'història local i general. Els seus articles d’opinió, acostumen a ser bastant irònics i punyents. Pel que fa a la història, és el seu ofici i a la família es té molta memòria local.
Durant molt de temps vaig demanar-li que fos membre de la Redacció, però no el vaig convèncer fins fa uns cinc anys.

15 * Teresa Serra (per Mei Salvat)
La Teresa Serra sempre hi ha estat a Lo Pedrís: per a acompanyar-nos, per posar-se a fer coses... Té una memòria privilegiada i té molt de contacte amb moltes persones del poble. Ha estat un element molt important a la revista. Amb idees tan esbojarrades com l’Aigua de València (que quasi ens va salvar la festa del Concert del Bruno i l'Aïda! I ens la va fer més festa!) que ja ens la prenem com a una cosa nostra... Ens l’estimem molt per tot lo que aporta de diferent i que ens acaba de completar com a equip.


Questionari: Lo Pedrís respon

- Com creus que es deu veure Lo Pedrís a la xarxa. Fins on imagines que pot arribar?
Josep Aragonès: Lo Pedrís en paper és una relíquia que dona gust tocar i llegir cada vegada que surt a la llum, una experiència a l’abast només dels subscriptors, però lopedris.cat, en format digital, és la mateixa publicació oberta al món i que per a molta gent que no pot gaudir de la revista en paper, també l’espera amb desig. La xarxa no només ens apropa al que volem, sinó que a més ens permet consultar en qualsevol moment, tota mena d’informació que s’hagi posat a Lo Pedrís durant els 25 anys que s’ha publicat ininterrompudament.

- Lo Pedrís és una bona revista, quant a la qualitat i l'estètica que s'hi ofereix?
Antònia Farré: Crec que Lo Pedrís és un exemple d’una publicació inclusiva i integradora, el contingut de la qual reflecteix el compromís i la implicació de moltes persones que, número rere número, han desenvolupat una tasca molt ben feta. Hi ha una cura especial a publicar articles molt diversos i de temes molt interessants. Es nota un afany de superació i una exigència molt acurada en les col·laboracions. Arribar a cent publicacions i a vint-i-cinc anys de revista, és tot un èxit. Ara bé, també és un bon moment per reflexionar si encara té marge per evolucionar. Penso que, estèticament, la revista manté un format clàssic que compleix la seva funció, però potser si es repensen alguns aspectes del disseny, es podria aconseguir una revista amb una aparença més atractiva, coherent i funcional. Es tractaria de petits ajustos com ara definir millor les seccions, la diversitat tipogràfica, la jerarquia visual o l’ús de l’espai, crec que així es guanyaria en claredat i atractiu visual. Vull destacar la portada com a un dels punts forts del disseny de la revista perquè és atractiva, sorprenent i col·laborativa.
De tota manera, destaco la voluntat col·lectiva i l’esforç sostingut que en fan possible la continuïtat. Més enllà de l’estètica, el valor real d’aquesta publicació és la seva funció social, cultural i emocional: connectar veïns, preservar records i donar veu a qui vol compartir. Que una revista local com aquesta hagi resistit tants anys amb una periodicitat constant és, sens dubte, un mèrit admirable.
Així doncs, tot i que hi ha camí per millorar-ne el disseny, és essencial valorar l’enorme treball voluntari que fa bategar Lo?Pedrís, un patrimoni viu del poble.

- Què opines de l’abast de Lo Pedrís, et sembla que representa i arriba a tothom? Creus que hauria d’arribar a més gent?
Montse Ferré: Lo Pedrís ja fa bastants anys que acompanya la vida del poble i crec que es pot dir que ha sabut representar moltes veus de Vilaplana, almenys totes les que han volgut, i que és una eina viva de la vida i de la història local.
També és cert que hi ha alguns col·lectius als quals no arriba tant com voldríem, com per exemple la gent més jove, que és un col·lectiu d’eines digitals. En aquest sentit, potser caldria reformular i donar empenta a la versió digital de la revista.

No crec que sigui una qüestió de més exemplars, sinó d’intentar potenciar la participació de sectors com els joves, afavorint la seva participació a través de nous canals (digitals, xarxes...) i també d’altres entitats que han anat sorgint al poble aquests darrers anys.

- Quina ha estat l’evolució de Lo Pedrís en el temps, durant els 100 números?
Pitxi Garcia: És molt difícil fer un resum acurat de l’evolució dels 25 anys de Lo Pedrís en què hem arribat a la xifra encomiable de 100 números. Qui ens ho havia de dir quan vam començar! Quina passada i que orgullosos ens n’hem de sentir. Els principis van ser molt il·lusionats i alhora molt difícils. Havíem de pensar sobre què havíem d’escriure, quines seccions havia de tenir la revista, en quin ordre havien de situar-se els articles, quina era la línia editorial... Volíem que tothom hi participés, encara que haguéssim d’anar per les cases i demanar els textos escrits a llapis. Però érem una bona colla i ens repartíem la feinada que ens venia al damunt.
A poc a poc, en vam anar aprenent i ja vam començar a crear seccions fixes. Per exemple, la primera entrevista al número 3 del Jordi Mariné al seu avi Macià. També destacar, els primers anys, la feina notable en maquetació de la Maria Casanova i després del Salvador Bota. Per no parlar de la gent que ha participat escrivint, dels artistes que ens han regalat les seves valuoses portades, de la tasca imprescindible dels correctors/res durant els darrers 25 anys. Seria massa llarga la llista per anomenar a tothom.
Potser com a grup hem perdut una mica l’empenta que vam mantenir durant molts anys i que ens permetia fer més concerts, exposicions o seccions com el Qüestionari que ens portava molta feina, però que reflectia l’opinió general de la gent del poble. Però en general, la revista ha evolucionat força bé i crec que ha anat millorant: textos, seccions, fotografies, maquetació...

- Creus que Lo Pedrís és viable econòmicament?
Pep Huguet: Crec que la viabilitat econòmica de la revista Lo Pedrís en el passat i en el present queda totalment demostrada pels vint-i-cinc anys d'existència que ara celebrem.
Dit això, també és cert que cal fer números i alguns equilibris per tal de poder disposar de la tresoreria suficient per a fer front a la publicació trimestral de les revistes, fototeques, calendaris i la resta de despeses ordinàries que es van produint.
Vull explicar també que, tot i que en aquests darrers anys ens hem vist obligats a augmentar l'import de les subscripcions dues vegades, aquest augment ha estat proporcionalment inferior a l'augment que també s'ha produït en els costos d'edició de la revista.
Per a compensar aquest fet i trobar un millor equilibri, crec que seria interessant en aquests moments i de cara al futur, poder comptar amb un número més elevat de subscriptors que aportessin el seu petit gra de sorra per tal que el projecte pugui continuar per molts anys més.

- El sacrifici de fer la revista (recollir articles, fer la revista, repartir, cobrar, etc.), paga la pena?
Hilari Juanpere: Quan preguntem si una cosa paga la pena, moltes vegades ens ve al cap que fa referència al preu que se'n paga per l'esforç que comporta.
Si es tracta d'elaborar un àpat quan ja existeix preparat, reparar un aparell que ja fa temps que funciona, fer un esforç manual quan una màquina ens ho pot resoldre... possiblement contestaríem que no paga la pena. Però la satisfacció personal i l'assoliment d'un repte, ens pot portar a descartar la solució fàcil.
Lo Pedrís és el resultat d'un desig i la voluntat de fer un servei al poble de Vilaplana que va sorgir fa ja 25 anys i que es manté molt millorat i amb molt de rigor.
Aquesta revista trimestral que organitzen, endrecen, confeccionen i tiren endavant un grup de gent que ho fa sense cap mena de remuneració, que ha de buscar com finançar-la sense que això suposi grans despeses, que ha de buscar tot tipus d'ajut econòmic, on tothom pot aportar la seva opinió, amb uns continguts de qualitat, amb temes que fan referència al poble i de cultura general i que després es reparteix per a tot el poble amb un format i una edició de revista de primer ordre, no pot tenir cap dubte: paga molt la pena!!!
A més, tots esperem la fototeca dels nostres avantpassats, el calendari de l'any nou i tots els actes que van associats a la revista com són la presentació de llibres, concerts, actuacions, col·laboracions amb altres entitats i com no, el Vilaplanenc de l'any.
Jo, que la meva participació actualment es limita pràcticament a repartir-la, només puc felicitar a tots els que s'esforcen per portar-la a terme i animar a tots els implicats a continuar amb un projecte fet realitat durant 25 anys i que crec, personalment, que val molt la pena.

- Lo Pedrís ofereix una qualitat d’estil i lingüística que és correcta/adequada? Ha de millorar? Et sembla que poden fer altres accions per representar la cultura en català?
Carme Maigí: Que un poble tan menut puga editar una revista trimestral amb tanta qualitat i no només pel que fa al contingut, sinó a nivell lingüístic i d’estil, és un motiu d’orgull. La combinació de tradició i innovació evidencia la riquesa de registres i les diversitats dialectals històriques, socials i geogràfiques de persones col·laboradores i entrevistades.

- Com veus la imatge que dona Lo Pedrís i, en concret, les portades? Creus que és adequada o hi veus marge de millora?
Jordi Mariné: La imatge de Lo Pedrís de sempre ha estat molt acurada. Al llarg del temps no ha fet altra cosa que anar millorant.
Les cent portades de Lo Pedrís també ha suposat un altre àmbit de participació on molta gent s’ha pogut expressar artísticament.
Cal valorar també la feina del nostre grafista el Salvador Bota que sempre ha sabut posar tota la seva vàlua professional en la millora constant del disseny, maquetació i impressió de LO PEDRÍS.

- Quant a la línia editorial i els continguts, creus que Lo Pedrís ha sabut mantenir una idea clara? Cal canviar-la?
Sisco Mariné: En aquests 25 anys Lo Pedrís ha anat opinant en els seus editorials sobre molts dels temes que han estat d’actualitat en cada moment al poble. També s’hi ha parlat sovint de temes que han afectat tant el nostre país com al món en general. No us sabria dir si hi ha hagut una línia editorial clara que s’hagi mantingut. Les persones que han format part de la redacció de la revista són molt variades i potser no tenen totes la mateixa opinió sobre cada un dels temes que s’han tocat. Però sí que ens hem posat d’acord en cada número en triar sobre quin tema s’havia de parlar en aquell moment, intentant reflectir a l’editorial l’opinió majoritària i més o menys consensuada. Aquest crec que ha de ser l’objectiu de l’editorial de la revista, expressar una opinió majoritària. Després, sobre cada tema en concret, per molt polèmic que pugui ser, Lo Pedrís ha estat obert a publicar qualsevol opinió degudament signada per l'autor o autora. I com més variades i contradictòries siguin aquestes opinions, millor.
Aquest era l’objectiu en crear la revista, ja ho deia el primer editorial: “Lo Pedrís és un lloc de trobada, on la gent hi diu la seva. Hem triat aquest nom perquè volem que sigui un lloc d’encontre planer i quotidià, on s’hi reflecteixin opinions i punts de vista diferents. Lo Pedrís és un espai obert. Volem un diàleg obert i plural, i que se’n parli a casa.”
I així crec que hauria de continuar.

- Què et semblen Les Entrevistes de Lo Pedrís?
Pep Mestre: Fem servir la frase “Bufar i fer ampolles” per dir que una cosa és fàcil. Jo us asseguro que no he fet mai cap ampolla (i dubto que me’n sortís!) però sí que m’ha tocat fer alguna entrevista de Lo Pedrís: I no és pas una tasca gens fàcil!
Decidir la persona a entrevistar (i que accedeixi a ser entrevistat!) és el primer pas. Aleshores has de pensar què li preguntaràs i després caldrà trobar un dia i un lloc, gravar la conversa i, finalment, transcriure-la i penjar-la per a l’edició.
Creieu que és senzill? Doncs no! No ho és. Per això és tan important que posem en valor les entrevistes fetes i les no fetes (sigui perquè no tenim el permís o perquè hem fet tard) Perquè, a més, funcionen com un catalitzador del que passa al nostre entorn i que sovint ni ens n’adonem, i perquè acabem coneixent racons, persones i realitats que ens són molt propers i que possiblement ens han passat desapercebuts i que paga la pena descobrir.
Crec que Lo pedrís ha apostat per aquest gènere encertadament. Comptant, això sí, amb les mancances de qui no en sap, però que vol fer-ho bé; i mirant d’abastar la diversitat, els contrastos i fins i tot les asimetries que conformen el nostre poble per portar-les a les nostres cases.

- Com a “engranatge”, et sembla que Lo Pedrís ha funcionat? Com es viu des de dins el funcionament creatiu i de distribució de la revista?
Magda Montlleó: Evidentment! Lo Pedrís s'ha publicat cada tres mesos, ininterrompudament, des que va néixer, a la tardor del 2000. Hi ha hagut un gran equip de persones que, amb ganes, il·lusió, i dedicació ho han fet possible.
Casualment, vaig tenir coneixement de la revista quan la idea era un projecte i quan encara no tenia nom, però tinc el record de la Roser, allà als malecons, dient que Lo Pedrís, seria un bon nom per la revista.
El 2003 em vaig comprar la casa i el 2007, m'hi vaig instal·lar i em vaig fer subscriptora de Lo Pedrís.

L'any 2020, essent regidora de Cultura, el Pitxi em va convocar a una reunió per parlar del futur de Lo Pedrís. Ell havia estat dinamitzador de la revista durant vint anys i ja es plantejava passar el relleu. I jo, que quan rebia cada número de la revista, no la guardava fins que no m'havia llegit tots els articles, vaig acceptar de donar un cop de mà.
El primer problema que em vaig trobar va ser entendre com havien d'entrar els articles a la plataforma de la web perquè el meu desconeixement del medi, era total. Estic molt agraïda al Pitxi, al Pep Mestre i al Salvador que van ser els meus formadors. Amb tota l'expectativa del món vam aconseguir editar el número 81! Prova de foc, superada.
Després d'aquesta apreciació per a entrar en context, he de dir que des de dins és un repte l'edició de cada número i sempre és una sorpresa, perquè tot i tenir unes seccions fixes, sempre arriben articles que fan que aquell número sigui especial. Tenim la gran sort que hi ha moltes persones que hi col·laboren i això dona una gran riquesa i varietat d'articles i de temàtiques.
Quan preparem l'edició de cada revista, l'equip de coordinació fem una reunió inicial.
Determinem l'Entrevista, la Portada, el Passatemps, el Pulsòmetre i l'Editorial. També anotem els articles proposats i debatem les propostes que hi pugui haver.
A partir d'aquí, cal avisar els col·laboradors que ja poden fer arribar els articles i les fotos. Tots els articles, després de la correcció, ja passen al Salvador Bota perquè pugui anar organitzant les pàgines, amb els articles i la publicitat.
Hem pres l'acord de fer la revista de 40 pàgines, per no augmentar costos i de moment ho aconseguim. Quan comencen a arribar els articles, sempre sembla que hi haurà poca cosa, però al final, sempre queda plena.
Per fer el repartiment de la revista pel poble, hem d'aconseguir ser 6 persones per poder repartir amb comoditat (3, fan la part de dalt i els altres 3, la part de baix). També enviem una seixantena de revistes, per correu.

- Com et sembla que es rep Lo Pedrís a les diferents llars el poble?
Roser Queralt: Penso que en la majoria de les cases es rep amb interès i curiositat. De seguida vols obrir la revista per saber qui hi ha escrit i sobre què, perquè la majoria dels col·laboradors són de casa i les coses que s'hi diuen, també.
Hi ha molta diversitat de seccions, l'entrevista, el cinema, caminar, opinió, llengua... que et van enganxant. És una bona eina perquè no se t'escapin les notícies del poble.

- Consideres que les col·laboracions/aportacions externes de Lo Pedrís han estat encertades? En trobes a faltar alguna?
Mei Salvat: Sí, les considero encertades. Lo Pedrís és una revista oberta i el món és molt gran...
He trobat a faltar una secció tota feta pels joves! Sempre ho havíem vist, però no l’hem sabut posar en ordre mai. Tot i que crec que encara es podrà fer, em sembla que és la part que ha faltat a Lo Pedrís.

- Lo Pedrís és una revista crítica/analítica amb el seu temps?
Jordi Serra: Lo Pedrís pot oferir el doble vessant. En tenir una periodicitat trimestral no cal que estigui sotmesa a l’actualitat més puntual, per això ja hi ha altres mitjans. Però està bé fer recull de notícies i activitats per tal que en quedi constància a llarg termini. La revista té un gruix important de contingut rigorós, fins i tot acadèmic, amb fort component d’anàlisi i contingut crític. Sobre això tinc sensacions oposades. D’una banda, m’agrada que es vulgui oferir aquest contingut en una publicació local, però d’altra em fa sospitar que, potser, una part important dels lectors pot desconnectar de textos no lligats al poble o d’un nivell “intel·lectual” massa elevat. Hi hauríem de reflexionar.

- Què ens en pots dir de les persones que durant aquests 25 anys han anat fent Lo Pedrís?
Teresa Serra: La revista va ser idea del Pep de las Heras. Va convocar una reunió a la Casa de Cultura i allí va començar tot.
El Pep va començar com a Director, però el Pitxi ràpidament va ser qui es va fer bastant càrrec de l’edició. Ara bé, crec que no hauríem començat si la Maria Casanova, que treballava en una impremta, no s’hagués fet càrrec de la maquetació i de la impressió.
En aquell moment vam començar també la Tere Mateu, la Dolors Juanpere, El Jordi Mariné que se n'encarregava del disseny de la portada i que va ser qui va dissenyar el logotip, o sigui, les lletres i el format. També el Josep Mestre, la Mei Salvat i jo mateixa, que encara no sé per què, em vaig oferir per portar els números, papers i altres. Em sembla que em deixo gent, però vull recordar a l’Hilari, que va començar fent de “passador”, perquè quan vam començar com que hi participava molta gent gran i ens feien arribar els articles manuscrits, s’havien de passar a l’ordinador. I després, sempre ha estat disposat a repartir i el que fes falta. També vull tenir un record per la Raquel Virgili, que durant bastants anys, fins que ja no li va ser possible, va ser una gran col·laboradora.
No puc deixar-me el Josep Aragonès, de Tortosa, que va muntar la revista digital i encara la fa funcionar i el Sisco Mariné, que sempre ha fet el Passatemps i juntament amb altres, s’han encarregat de les galerades i que no hi haguessin faltes d’ortografia. Que és una feinada.
Tampoc no podem oblidar a la Maria Huguet, coneguda per tothom com Maria Rufina, la Maria Bigorra i la Núria Ferré, que durant anys, si algú no havia rebut la revista o veien algun error o defecte, curiosament els ho feien saber a elles. La Núria fins fa poc, també va ser l’encarregada de les necrològiques i dels naixements.
Em deixo a força gent, però m’ha semblat recordar aquestes persones.

+ Publicar el meu comentari