Recerca - De cinema | Revista 100

Del festival de Cannes

Quina bona oportunitat celebrar l’aniversari de Lo Pedrís parlant d’un dels festivals més prestigiosos del món del cinema!

Per curiositat vaig buscar la pel·lícula premiada a la primavera del 2000, poc abans de néixer el primer número de la revista. Aquell any s’atorgava la Palma d’Or a Dancer in the Dark (Bailar en la oscuridad), del director danès Lars von Trier, protagonitzada per Björk, cantautora i compositora islandesa que rebia també el Premi a Millor Actriu.

Tot i haver-ne oblidat els detalls, recordo encara com em va agradar, especialment tractant-se d’un musical, un gènere que sempre m'ha costat. L’he tornada a veure i ha estat un plaer recuperar una peli que, pel meu gust, ha envellit molt bé. Continua sent una bona història, amb bones interpretacions, música immersiva, de la que n’és autora la protagonista, i coreografies de luxe.

Refresquem la memòria. Una immigrant txeca i mare soltera viu amb el seu fill en condicions precàries en un poblet nord-americà. Treballa en una fàbrica, du una vida rutinària i les seves relacions es limiten a una companya de feina (per cert, la Catherine Deneuve), un xicot que la pretén i els veïns, un matrimoni, que li fan mig d’oncles. Innocentment feliç, viu la seva passió per la música i els balls dels musicals clàssics de Hollywood, sobrevivint com pot a la tragèdia. Està perdent la visió, i el seu fill també la perdrà si no aconsegueix els diners per una cirurgia.

És la història d’una renúncia, més i tot, d’una immolació, la tercera pel·lícula d’una trilogia, un grup de pelis d’aquest director que tenen com a protagonistes dones “sacrificades” per amor. Les altres dues són també magnífiques: Rompiendo las olas (1996) i Los idiotas (1988).

Pensant-hi, fa temps que no ens arriben produccions d’aquest director, una llàstima. Havia estat força criticat per la singularitat del seu estil. Va ser cocreador de Dogma 95, un moviment cinematogràfic que apostava per les filmacions sense efectes especials, minimitzant l’ús de tecnologia, rodant sovint amb la càmera a l’espatlla. Però realment ha escrit i dirigit grans pel·lícules, em venen al cap Europa (1987) o Dogville (2003), de la que encara recordo l’impacte de la posada en escena.

Revisant altres projeccions premiades a Cannes en aquests darrers 25 anys, m’aturo l'any 2009, amb el premi a una pel·lícula magnífica, La cinta blanca, del director austríac Michael Haneke.

Poc abans de l’inici de la I Guerra Mundial, en un poblet protestant del nord d’Alemanya es produeixen una sèrie d’esdeveniments estranys que responen més aviat a un ritual d’odis, revenges i càstigs, on hi estan implicats gairebé tots els membres de la comunitat: els nens, el pastor de l’església, el terratinent, les famílies...

Tot apunta a una vida idíl·lica, on la gent té tot el que es pot necessitar, camps fèrtils, una escola, un metge, les misses de diumenge, les festes populars... però quan creuem el llindar de les cases, se’ns obre la porta a l’horror.

Haneke té una dèria, un tema recurrent en la seva filmografia, el sorgiment de l’autoritarisme. En aquesta pel·lícula furga entre les suposades arrels del feixisme, escorcollant en el comportament humà que el fa possible. Ens ofereix una proposta, més que una resposta a les preguntes que tots ens hem fet en alguna ocasió: Què va fer (i fa) possible el desenvolupament del nazisme? Quin trastorn en els humans permet la tragèdia d’un genocidi? Hi ha res que justifiqui la ceguesa davant de la barbàrie?

I ho fa tan bé, que fa mal! Investigar sobre la violència és investigar sobre la miserable condició humana, però en aquest cas tot succeeix en la normalitat de la vida quotidiana d’un poble. La perversitat de l’ànima és més suggerida que mostrada, la intueixes en la innocència d’un nen, en un gest aparentment ingenu. La cinta blanca, títol de la pel·lícula, és un llaç que simbolitza la puresa, una virtut que no és més que ficció.

És una peça per veure-la sense pressa, gaudint de la potència visual que té, sense esperar grans accions perquè més que una pel·lícula veurem la fotografia d’un món aterridor. És un relat inconclús, o en tot cas, sense aclarir què i com ha succeït. El final té una data i un fet que marcarà un inici, el 28 de juny de 1914. En un atemptat a Sarajevo mor l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de l’Imperi Austrohongarès. A partir d’aquí, la I Guerra Mundial, i tot el que ja sabem.

Enguany la Palma d’Or l’ha rebuda Un simple accidente de l’iranià Jafar Panahi, un director detingut en múltiples ocasions, empresonat i condemnat al silenci per la seva oposició a les restriccions imposades en la societat iraniana. Reconegut representant del cinema iranià contemporani ha rebut un nombre considerable de premis i distincions. Serà, per tant, una de les pel·lícules a veure quan s’estreni, passat l’estiu.

De la que sí que podem parlar és de Sirat, del director Oliver Laxe, una pel·lícula que ha revolucionat aquest darrer Festival de Cannes, amb el Premi del Jurat, convertint-se en un fenomen que a estones ens supera. Certament, tenim Sirat present als mitjans i xarxes gairebé cada dia. Potser per això no caldria una sinopsi, però la farem.

En una rave multitudinària al desert del Sud del Marroc, apareixen un pare amb el seu fill buscant la filla que ha desaparegut fa mesos en una d’aquestes festes. I així s’inicia un viatge en ple desert cap a la darrera festa en direcció a Mauritània.

Una història simple, més aviat una successió d’estats d’ànim amb molt poca estructura argumental, però un exemple de Cine en totes les seves dimensions. La clau es troba en allò que significa Sirat, camí en àrab, a l’Islam el pont sobre l’infern que cal creuar per arribar al paradís. És la pel·lícula d’una fugida, la dels ravers, un moviment antisistema i anticapitalista, militants que han decidit viure en un altre món i opten per la deserció. Laxe ho explica molt bé: “Meter nuestros oídos, meter nuestras cabezas dentro de los altavoces para no oir como el mundo se derrumba”.

Molt ben mostrat tot, gent fràgil que es cuida, vides plenes de cicatrius, pertinença a una família triada, comunió amb la música... tot plegat molt creïble, real. De fet, Sergi López és l’únic actor professional, també el nen, que havia aparegut a La Mesías, de los Javis. La resta són ravers, que s’interpreten a ells mateixos. El món dels personatges és el d’ells mateixos.

Cal dir, però, que no està agradant a tothom. En un moment el relat es trenca i ens trenca amb cops de puny al cervell, prenent una deriva inesperada. Però és que la peli és tan física, tan de sentits com la pròpia vida. És important distanciar-se per entendre la metàfora del viatge, encara que sigui un mal viatge.

Montse Argerich