La nostra gent - Entrevistes - Portada | Revista 100

ENTREVISTA A DOLÇA HUGUET, PINTORA

Encara no hem arribat a Sant Joan i una xafogor intensa ens envaeix. Sortosament, només entrar al porxo de ca l’Olla, l’ombra ens protegeix de la calorada. Travessem l’antic corredor empedrat cap a dins a la casa i una munió de plantes verdes ens alegren la vista. Abans d’entrar-hi, veiem com les glicines del patí s’enfilen per la pèrgola de ferro. La Dolça ja ens espera al rebedor, obre la mosquitera d’entrada i ens rep amablement. Només entrar a la casa, reformada amb molt de gust l’any 2017, veiem un munt de quadres exposats a bona part de l’estança. Són de colors vistosos, de formes exuberants i oníriques que ens atrapen a primera vista. En un cavallet reposa l’esbós de l’últim quadre en el qual treballa. Tot és harmònic i respira vida com cada un dels personatges i dels detalls minuciosos que poblen la seva extensa obra pictòrica. Ens diu que està una mica nerviosa per l’entrevista, perquè s’expressa millor amb els pinzells que amb les paraules. Ens ofereix aigua ben fresca i ens convida a seure al voltant d’una taula de fusta allargada, acollidora, i la conversa flueix amb calma des del primer moment.

Com es desperta la teva vocació per la pintura?
Des de ben petita, quan anava a l’escola i ens feien fer els títols del dictat a la pissarra. Sempre m’agradava fer-los. Eren uns títols recargolats, reixinxolats, però la mestra me’ls alabava.

A quina escola anaves?
Anava a les monges Carmelites de Constantí, però quan se’n van anar a Tarragona vaig anar a l’escola nacional de Constantí. El darrer curs, a les que volíem fer batxillerat, ens preparaven per passar l’examen d’ingrés. Vaig examinar-me als 10 anys al Martí Franquès, ubicat a la Rambla Vella. Feia molta por i et posaves molt nerviosa perquè t’examinaves davant d’un tribunal de 6 persones i havies de respondre a les preguntes que et feien. Dels onze als catorze anys vaig cursar el batxillerat a les Carmelites de Tarragona, m’hi quedava a mitja pensió, a sopar i a dormir anava a casa.

T’agradava més dibuixar, pintar o tot alhora?
Dibuixar, però també pintar. Ens feien fer els dibuixos dels llibres d’Història Sagrada. Dibuixàvem l’Evangeli i m’agradava posar-hi colors. Al pare li feia molta gràcia que m'agradés dibuixar. Em regalava caixes de llapis de colors Caran d'Ache, ceres DACS, que llavors eren caríssims. M’agradaven tant que quan se’n gastava un i havia de fer punxa plorava perquè em sabia greu que s’acabés. Encara en guardo un munt. També recordo quan vaig descobrir els retoladors, els veia com un miracle perquè no calia prémer-los com els colors, el color corria sol. A les Carmelites em van potenciar el dibuix, la professora sempre m'alabava molt. Penseu que a final de curs em feien fer els decorats durant les hores de pati. No podia dir que no perquè com que sabien que al poble anàvem a la discoteca ens suspenien el comportament, però si feia els decorats m’aprovaven amb un nou. També feia els dibuixos de les companyes a les quals no els agradava dibuixar!

Després de les Carmelites, on vas estudiar?
Vaig anar dos anys a fer secretariat a l’acadèmia Estemer a les tardes, als matins treballava a la llibreria Guàrdies, a la Rambla. També vaig treballar a la fàbrica de punt Constantino. A mi ja em feia il·lusió anar a l’Escola d’Art, però com que ens van dir que per anar-hi era obligatori tenir el batxillerat superior, vaig anar a fer 5è i 6è al Martí Franquès. Al 1975-76, vaig entrar a l’Escola d’Art, la vam estrenar. La mare va tenir un disgust perquè jo de petita sempre li havia dit que volia ser mestra. No volia que triés aquest camí artístic. Però el pare, que tenia dos germans escultors i també li agradava dibuixar, em va donar suport.

Quant de temps vas estar a l’Escola d’Art?
Vaig estar-hi cinc anys. Per tenir el títol vaig fer la revàlida a Barcelona, la qual cosa em va permetre poder donar classes a Los Angeles, una escola de La Granja, a Tarragona. Feia classe a les alumnes grans, que eren terribles! Vaig estar-hi dos cursos, fins que vaig conèixer el Xavier.
Qui o què et va marcar més d’aquells primers inicis a l’Escola d’Art.
Recordo que a primer curs, el senyor Icart, un dels primers mestres que vaig tenir, des de dalt una bastida mentre estava pintant un esgrafiat, em va dir que jo servia. Em va encarar cap al dibuix, sentia que em tenia afecte. També valorava molt un company de classe, el meu amic Gelo (Jesús Enríquez Domínguez), amb una extensa carrera artística.
A l’Escola d’Art el primer curs era rotatiu. Hi havia diferents matèries: tapís, procediments pictòrics, esmalts, ceràmica i escultura, amb una durada de dos mesos. Jo volia fer gravats perquè hi havia el Ramon Ferran, un gran mestre. Aquell any es va jubilar i el va substituir el professor Secall, però no va ser el mateix. També recordo que la professora de mosaic ens buscava feines. Treballava al museu arqueològic i li havien encomanat restaurar l’ermita del Loreto. Vaig col·laborar en la restauració de l’altar, un cel blau tot de tessel·les! Va ser avorrit perquè només havíem de buscar els tons. Al final m’hi vaig casar!
A segon, triaves l’especialitat. A Procediments Pictòrics, vam organitzar una exposició de Julio Antonio a Barcelona i m’hi van fer anar a mi com a representant de l’Escola d’Art per vigilar els quadres. Quan acabava segon, el professor Tomás Olivar em va demanar que el substituís per fer els quadres de l’obertura d’un pub anomenat Tucan. Abans ja havia fet una exposició de quadres al pub la Geganta de Tarragona. Va ser en aquella època que vaig fer exposicions col·lectives amb la Montse París i el Pere Toda de Valls.

I això et permetia subsistir?
Venia algun quadre, però no. Tot i això, aprofitava que s’organitzaven premis per poder fer diners. Vaig guanyar un accèssit de 10.000 pessetes pel premi de la Down Chemical. Aquests diners em servien per pagar el lloguer. A quart vaig tornar a participar-hi i vaig guanyar el segon premi dotat amb 20.000 pessetes. Recordo que el Xavier, que m’esperava baix al cotxe, va estar molt content. I a 5è ja donaven unes 100.000 pessetes i un viatge a Florència durant un any, però ma mare em va dir que si guanyava no m’hi deixaria anar- els pares eren grans i patidors i jo soc filla única… Fins i tot el Ramon Ferran va anar a casa per convèncer la mare que m’hi deixés presentar! Finalment, no m’hi vaig presentar perquè el senyor Icart em va dir que la Diputació ja tenia una candidata amb molts més números d’obtenir el premi que jo.

D'on creus que prové la teva mirada artística? Hi ha influències concretes que hagin marcat la teva manera de pintar?
Sobretot de Picasso. Quan vaig començar a l’Escola d’Art, el meu referent era Picasso, el de l’època rosa, d’aquí venen els meus primers arlequins. També Joan Pons, un pintor que em va fer descobrir el professor Rubio a l’assignatura d’Història de l’Art. Ell em deia que jo tenia un aire a Joan Pons. Em va encuriosir i em vaig comprar un llibre d’aquest pintor per aprofundir-hi més.

La pintura ha estat sempre present a la teva vida, o hi ha hagut moments en què t’has allunyat del procés creatiu?
Sempre he pintat. Quan vaig començar a l’Escola d’Art vaig tenir alguna crisi, em passava la nit rumiant què podia pintar, com podia arreglar una cosa que no m’agradava… Fins i tot somiava coses rares, personatges… Em despertava i ho anotava a una llibreta que tenia a la tauleta de nit.
Quan em vaig casar amb el Xavier vam venir a viure a Vilaplana i vaig deixar de treballar a la revista Multiservice, potser em vaig allunyar del procés creatiu. Però llavors vam obrir el Llúpol i vaig fer, amb el Xavier, el mural de l’escenari on fèiem els concerts.

La teva obra beu més de l’experiència personal, de l’observació del món o de referents artístics?
No m’inspiro en res en especial. Més aviat agafo el quadre, el paper o el que sigui i començo a pintar alguna cosa. Llavors penso: això no, no... I amb un corró torno a pintar de blanc. Tinc un munt de quadres que tenen dues o tres capes! Hi ha un quadre que em va comprar el Pep Savall que si mai comença a rascar-lo en trobarà com a mínim dues! Al principi no sé què vull pintar, però quan em surt alguna cosa, sé quan prendrà forma.

Com definiries el teu estil?
Al principi feia Surrealisme figuratiu. I ara no sé què faig! Provo coses… M’agradaria allunyar-me del que feia abans, però tot i intentar-ho encara hi ha vestigis d’aquell moment. La gent que em coneix molt, encara que faci coses noves, em reconeix. Jo crec que és pel color. M’encanten els colors. Ara, que estic molt productiva, també m’agrada de provar amb nous materials com terra, papers... El meu art és d’emocions personals reflectides en un món oníric. De fet, somniava aquests éssers a la nit. Recordo que en un somni em va aparèixer una senyora molt grassa caminant per un fil, en tinc un esbós a la llibreta i algun dia el pintaré. Els personatges que somniava, m’inspiraven. El meu objectiu no són paisatges ni bodegons, tot i que si em fan algun encàrrec, també en pinto. Soc més de cares i persones.

Ara voldríem parlar del teu vincle amb Vilaplana
Recordo que la primera vegada que hi vaig estar va ser als anys setanta per un concert de Lluís Llach, a cal Ritu. No sabia on estava aquest poble, però sí que recordo que per arribar-hi havies de passar per una carretera petita amb un munt de tombs. Quin mareig! A més a més, en aquella època portava uns talons altíssims, així que entre marejada, que els talons se m’escolaven entre les llambordes i que no vam poder entrar de tanta gent que hi havia, vaig dir que mai més de la vida tornaria a aquest poble! Doncs ja ho veus! D’aquella colla soc l’única que hi ha tornat. En aquell moment no coneixia el Xavier. El vaig conèixer un dia que vam fer un dinar al pis de Tarragona. Era el dia que els havien rifat per veure on feien la mili- tu, Pitxi, no vas venir. Jo vaig fer cap al pla de la catedral amb la Glòria i la Tere, dues amigues amb qui compartíem pis. Aquell dia vaig veure el Xavier- que estava moix perquè li havia tocat a Ceuta, ja no vaig tenir ulls per res més. Amb vosaltres ens havíem conegut a la Liberty, una disco de Salou. Quan em vaig casar amb el Xavier, vam pujar a viure a Vilaplana al carrer de l’Era.
Anys més tard, quan vam tornar al poble i vam estrenar la casa, mentre sèiem al jardí, em solia dir que hi estàvem molt bé aquí i que li faria il·lusió portar-me a Ceuta. M’encanta Vilaplana.

Quin és el teu record del Llúpol
Recordo que em va agradar molt estar al Llúpol, amb el Xavier, el Ricard, el Jaume Bruno, la Marta i tu. Al Xavier li encantava i a mi també. Va ser una experiència molt maca, a més de portar el Pub vam fer moltes coses. Al principi fèiem més concerts, però era difícil, ja que no podíem pagar els grups. Te’n recordes que el dia de la inauguració va venir un grup alemany que es deia Agent Orange? No van cobrar, però es van veure les existències de beguda alcohòlica del Llúpol! També vam pensar de convidar Els Pets, però quan els vam dir que no cobrarien ho van deixar córrer. Ara tinc bastant de tracte amb el Joan Reig.

Un dels atractius del Llúpol va ser el mural que vas pintar. En què et vas inspirar?
Vaig pensar que podia fer dos arlequins, un cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Un significaria el dia i l’altre la nit, el sol i la lluna. El mural era el fons de l’escenari. En aquell moment estava embarassada de l’Helena i el Xavier m’ajudava a fer els rombes del terra.

Per què us en vau anar a viure a Reus?
Perquè l’Helena anava a la guarderia a Vilaplana, però només hi havia la Jordina de la seva edat. La mare de la Jordina em va dir que la portaria a l’escola de Reus on treballava. Per això i perquè l’Helena no es quedés sola aquí ens vam buscar un pis a Reus. Recordo que la mestra era la Maria Teresa Besora de cal Consu.

A Reus hi vas trobar un espai de complicitats creatives, artistes o grups per compartir projectes o intercanvis?
Em venen a la memòria la Carme Balcells i la Conxita Sardà, amb qui vaig començar a l’Escola d’Art i ens vam fer amigues. Potser em vaig relacionar amb altres artistes de Salou, on en aquella època vaig pintar un mural al Pub Cromos.

Has fet moltes exposicions fins ara? I, com a artista, què t’aporta poder exposar la teva obra davant del públic?
Gràcies als contactes que m’han proporcionat bones amigues he pogut fer noves exposicions. La Sefa Bové Domingo em va fer un currículum artístic en el qual consta la meva trajectòria. Sobretot destaco la de Torredembarra, perquè el local era preciós, i també la de Constantí, pel component històric del local, ja que hi va fer el discurs Macià Martorell, l’últim alcalde republicà del poble.
Una exposició sobretot m’aporta contacte humà, la satisfacció de veure que a la gent li agrada la meva obra. També és una eina per donar-me a conèixer, per obrir portes a nous projectes o encàrrecs. A Torredembarra vaig vendre 15 quadres i també m’ha anat molt bé l’exposició de Constantí. M’han sortit encàrrecs interessants i noves exposicions: aviat exposaré molt probablement a Salou i a Cambrils.

T’agradaria exposar a Vilaplana?
I tant! Però potser hauria d’haver-hi una sala destinada a exposicions. Al poble hi ha força gent que hi podria exposar. Penso, i no voldria deixar-me a ningú, en l’Adela, el Xavi, el Pep, la Nati, l’Anna Mateu, la Dolors… I per què no exposicions de fotografia? Tenim el Josep Huguet, per exemple, que és un bon fotògraf. Fins i tot es podrien convidar artistes de fora com ara el meu amic Gelo, un pintor reconegut, o Fernando Lozano, amics d’aquella època de l'Escola d’Art.

El Mussart també ha estat una oportunitat per donar a conèixer artistes del territori. Com vius aquesta experiència?
M’agrada aquesta proposta de la Mercè, directora artística del Mussart, de barrejar expressions artístiques diverses. Per exemple, en el meu cas, La flor tendra del Mussart de 2023 va ser un repte perquè mai no havia dibuixat flors. Fins i tot li vaig dir a la Mercè que no ho faria, però en llegir el text sobre la flor tendra de Mercè Rodoreda, em va inspirar el fet que fos una flor que rajava sang. De seguida em van venir al cap els colors: el verd i el vermell, que m’encanten perquè contrasten. Ara ja estic preparant el quadre per enguany, la idea m’ha sorgit d’un text filosòfic que m’ha proposat la Mercè.

Hi ha algun quadre que sigui especial per a tu?
The Poppi (1979) és un dels quadres que més m’agrada. També l’Smuffi III, el Adivino (1979). L’Smuffi I, el Adivino, se’l va quedar l’Escola d’Art perquè una vegada a l’any es feia una exposició dels treballs que fèiem i hi anaven el professorat de la Diputació amb les dones i triaven el que més els agradava, el senyor Icart va triar el meu. L’Smuffi II, el Adivino, se’l va quedar el Gelo, i ell em va regalar un quadre seu. Malauradament, va tenir un incendi a casa i es va cremar tota la seva obra i el meu quadre. N’hi ha altres d’antics que m’agradaven molt, però els vaig regalar. Un dels meus preferits era el quadre Pez Luna (1979), que el Jaume i jo vam regalar al Pitxi i a la Marta. Pertany a l’època que m’agradava Picasso, que és quan vaig començar a descobrir aquests personatges amb la llengua fora, amb formes i vestits d’arlequí amb rombets…

Com a artista, com et mires l’art actual?
M’interessa molt, no per imitar-lo, sinó perquè sovint hi trobo idees, mirades o llenguatges que em fan pensar. A vegades, aquestes influències, encara que siguin subtils, s’acaben filtrant en la meva obra, sempre passades pel meu propi filtre, pel meu estil. No es tracta de seguir modes, sinó de deixar que l’art actual em parli i em permeti evolucionar.

El Vier, el teu fill, pinta?
Dibuixa millor que jo. A la Marta també li agrada molt...

Recordes la portada que vas fer per a Lo Pedrís?
Sí! Era de color lila. No és un color que em surti d’utilitzar a mi, però li agradava molt al Xavier. De fet, els colors també canvien amb el temps. Abans m’agradava molt el color rosa i ara no el faig servir. Ara em ve molt de gust la combinació del verd i el marró… Pintar és també això: redescobrir els colors una vegada i una altra, com si cada etapa vital tingués la seva paleta pròpia. El color és memòria, emoció, intuïció. És un llenguatge que madura amb tu.