Història - Història local - Portada | Revista 98

La pluja que no sap ploure

Vista del riu des del Pont de Mallafré (10-10-1994) Aquesta tardor hem pogut veure com s’acabava un dels períodes més excepcionals de sequera que es recorden. Des de l’any 2020 no teníem cap episodi de pluges continuades i la situació, prou ho sabeu tots, començava a ser dramàtica. Per fi hem tingut unes precipitacions tardorenques “com Déu mana”, ha tornat a baixar el riu, tornen a brollar la majoria de les fonts, han revingut les mines i, fins i tot, hem vist rajar tímidament el Salt de l’Agustí. Per desgràcia per a molts trossos ja serà massa tard; hi ha més arbres morts que vius.

Però una conversa recurrent aquests dies és la que comença amb “Almenys no hem tingut les desgràcies de València...” I és que les imatges que hem vist i els testimonis que hem sentit t’encongeixen el cor i t’indignen a parts iguals. Quan veus la força de la natura i, a la vegada, la immensa negligència de les autoritats te n’adones de la mínima distància que separa el benestar del desastre. El que ha passat al País Valencià ens ha de fer pensar que allò que els ha passat a ells també ens pot passar a nosaltres. Bé, no és que ens pugui passar, és que ja ens ha passat. D’episodis de pluges violentes i grans riuades n’hem viscut diversos, alguns de molt dramàtics. A la memòria de molts dels lectors més grans segur que ve el record dels aiguats del Vallès del 1962. Justament enguany n’han tornat a posar un documental a TV3. En aquella ocasió es van perdre més de 600 vides.

A casa nostra, però, quan parlem d’aiguats i de grans rierades anem sempre a un episodi quasi mític: l’Aiguat de Santa Tecla de 1874. Enguany fa, doncs, un segle i mig. Molt de temps, però continua en la memòria col·lectiva com, segurament, el fenomen climàtic més destacat mai esdevingut a les nostres comarques. També ens ve a la memòria el que molts vam viure un matí d’octubre de 1994, mai no hauríem ni imaginat que pel nostre riu hi pogués passar l’aiguada que va arribar a baixar. Fem una mica de memòria. Què va passar en els nostres aiguats?

L’aiguat de Santa Tecla va tenir lloc la nit del 22 al 23 de setembre de 1874. La meteorologia moderna ha provat de refer el que va succeir aquella fatídica nit. Sembla que ens trobaríem amb un fenomen bastant semblant al que va passar el passat 29 d’octubre al País Valencià, només que uns centenars de quilòmetres més al Nord. Es va tractar del que ara en diem una DANA i fins fa uns quants anys, “Gota freda”. Una tempesta molt localitzada i estacionària va estar descarregant durant sis o set hores seguides a tota una franja de terreny que va des de la costa del Camp de Tarragona fins a la Segarra. Sembla que l’epicentre de la tempesta va ser tot el conjunt del massís de les muntanyes de Prades, de manera que tots els rius, rieres i barrancs que en surten van tenir grans crescudes, algunes amb resultats molt destructius, fins i tot tràgics. També es veieren afectats cursos fluvials més al nord i a ponent, especialment les valls del Corb i del Sió. A Tàrrega, Guimerà i altres localitats urgellenques hi hagué molts danys i víctimes mortals.
Dels rius que neixen a les muntanyes de Prades el que va tenir l’avinguda més impressionant, com no podria ser d’altra manera, va ser el Francolí, alimentat per tots els seus afluents, especialment el Brugent. La llista de destrosses a tota la riba del riu, des de l’Espluga fins a Tarragona és inacabable. Es van destruir cases, molins, ponts, infraestructures hidràuliques i es van negar centenars d’hectàrees de conreu, que van quedar inservibles durant temps. A aquests efectes materials s’hi va sumar un cost important en vides humanes. En total es van comptabilitzar 570 víctimes mortals. La xifra no sabem si és molt exacta, perquè va ser donada en un moment de molta inestabilitat política, en plena Tercera Guerra Carlina, la que va tenir més activitat a la nostra àrea geogràfica. Se sap per exemple que un escamot carlí va ser sorprès per la tempesta quan intentava entrar a la localitat de la Riba. Es van refugiar en una casa que va ser engolida per la crescuda del riu. No se sap quants soldats hi van morir. Setmanes després de l’aiguat encara es recuperaven cadàvers a les platges de Tarragona.

A Vilaplana també hi ha constància de la mort d’uns soldats carlins refugiats en una cova, però no en coneixem exactament les circumstàncies. Al nostre poble el testimoni més evident dels efectes de la gran riuada que, sens dubte, es produí va ser el desplaçament del curs del riu que va deixar inservible el Pont Vell. La nova disposició de les aigües va provocar el desviament del camí que duia cap a Reus i obligà a la construcció d’un nou pont (el Pont Gran). Els diversos molins del poble també se’n devien veure afectats, però no queda clar si l’abandonament definitiu del molí del Savall va ser culpa d’aquesta riuada o ja havia estat conseqüència d’una anterior (la de Sant Bartomeu de 1842).

L’aiguat de 1994 ens és molt més proper i conegut. Va tenir lloc a la matinada del 9 al 10 d’octubre i també bona part del matí del mateix dia. A diferència de l’aiguat de Santa Tecla aquest, també dit de Sant Tomàs, va afectar una àrea molt més gran del principat, assolint-se precipitacions de més de 200 l/m² fins i tot a les comarques gironines. Però, novament, el gruix de les pluges més importants es va concentrar al voltant de les serres de Prades i la Mussara. L’observatori que va registrar una precipitació superior va ser el d’Alforja, amb 425 l/m². Tot i això, diversos estudiosos, com ara Eduard Marimoni, afirmen que es van assolir xifres molt superiors. A la Mussara haurien pogut ser uns 600 l/m, i en altres punts més i tot. Només cal dir que el pantà de Riudecanyes, que estava molt buit per una sequera notable, es va omplir en només tres hores. Els moments més tensos de la jornada es van viure a Porrera, on la crescuda del Cortiella va obligar a desallotjar diverses cases. I també al polígon Francolí de Tarragona, amb l’aigua entrant des del riu sobre les naus.

Només hi va haver una víctima mortal, a Cambrils, però les pèrdues materials van ser molt importants, sobretot a les infraestructures.
A Vilaplana els efectes van ser visibles durant molt de temps en unes cicatrius obertes per unes esllavissades a la muntanya. També es va perdre l’antic escorxador i el poble va tenir moltes dificultats de comunicació durant mesos pels desperfectes al pont de Maspujols.

Veiem, doncs, que els grans aiguats no són una cosa nova al nostre territori. Però els efectes del canvi climàtic, la disbauxa urbanística i gestions nefastes com la d’aquest darrer els poden convertir en molt més greus. Caldrà estar preparats per al proper, perquè, si una cosa sabem, és que, més aviat o més tard, en tindrem un altre.

Nota: https://diaridigital.tarragona21.com/eduard-marimon-que-va-passar-aquell-10-doctubre/

Jordi Serra Ferré



+ Publicar el meu comentari