La nostra gent - Homenatges - Portada | Revista 93

XII Edició del Vilaplanenc/ca de l'any 2023

El premi del Vilaplanenc/ca de l’any compleix el XII Aniversari. Qui s’hagués pensat que aquest acte de petit format organitzat per Lo Pedrís l’octubre de 2012, on vam començar reconeixent els mèrits d’un jove de 20 anys... es consolidés com un clàssic de la Festa Major. Per les moltes persones que ens acompanyeu, per fer-nos saber la vostra opinió, per l’interès d’esbrinar qui és el guanyador/a i per l’alegria que mostren els guardonats, pensem que inaugurar aquest premi va ser un gran encert. Moltes gràcies per ser-hi, any rere any!

La tria del guardó d’enguany ha estat de les més plàcides i de les menys debatudes. I no ho diem perquè no hi hagués altres persones mereixedores d’aquest premí, ni de bon tros. Segur que alguns de vosaltres també s’ho mereixeu. S’ha donat així, perquè des del moment que es va dir el nom i renom, tots vam secundar aquesta proposta. Que bonic aquest renom i quantes històries hi ha amagades sota els vells renoms dels poblets com el nostre.

Arribar a la dotzena de guardons té el seu què simbòlic. Déu n’hi do! També té el seu què pràctic, sobretot si pensem en el saber culinari del Dotzè guardonat/da. Això ens permet imaginar algun dels nombrosos plats salats o dolços que feia pels seus familiars, amics o coneguts. A ella o a ell li demanaríem, per exemple, que ens preparés un coc ben gran, com els que feia sa germana. Fet amb una dotzena d’ous, set-cents grams de farina, sis-cents grams de sucre, tres sobrets de llevat ràpid, ratlladura de llimona, oli d’oliva i un rajolí d’anís. Nosaltres, ja hi posaríem dotze espelmes per celebrar-ho junts.

Per fer-vos un tastet, diríem que és omnipresent com Nostre Senyor, com la mare de Déu o com el misteri de l’esperit Sant. Va o procura anar a tots els actes, activitats i festes que es puguin organitzar al poble. Sigui quin sigui el bàndol que ho organitza. ELLA sempre fa poble. Segurament, ara està entre nosaltres, atenta, amb els ulls esbatanats com els mussols savis de la nit. Ara ja sabeu que té renom de dona amb pedigrí.

Sempre la veureu acompanyada del bracet d’alguna amiga que cuida com si tingués un tresor. Amatent i sol·lícita al que els altres hagin de menester. Quina gran virtut i quina mostra de generositat al proïsme.

Actualment, ja no camina com una falcilla, però pel seu posat inquiet indica que de joveneta va ser activa i molt treballadora. Sempre et saluda quan et veu pel carrer amb una rialla franca i amigable. Encara que és més de Vilaplana que el campanar octogonal de rajola vermella o que les arrels d’un avellaner negret, d’ençà dels tretze anys que no viu aquí perquè va haver de marxar a treballar a fora.

Un moixonet de les Valls ens ha piulat que va treballar més de cinquanta anys al servei de la casa de Misericòrdia Marco Cortina, l’antiga directora del col·legi de Doña Maria Cortina que alguns coneixereu. Després de jubilar-se va seguir fent companyia, unes hores al dia, a la seva apreciada Senyoreta, fins que aquesta va morir. Tota una vida plena de records bons i entranyables, però també dolorosos i plens de coratge. Va haver d’assistir a la mort, encara jove, de dos dels tres fills de la casa i als que ella havia cuidat de ben petits. Ella és per ells i ells són per ella un membre més d’aquesta coneguda família reusenca. Una persona que estima i que es fa estimar.

Alguns dels nebots més grans de la família de Vilaplana encara recorden que, quan eren petits, el dia que no treballava, sa tia els portava uns xuts de crema boníssims de la pastisseria les Glòries de Reus. Des de fa uns quants anys, puja al poble i s’hi passa ben bé tot l’estiu. Curiosament, viu a la casa pairal de la part baixa que també va ser una escola.

És, sens dubte, una de les memòries més privilegiades del poble. Si en voleu saber qualsevol cosa, per més antiga que sigui, el seu cap ben moblat us donarà una resposta correcta, sense manca de fonaments historiogràfics. És clar, té els seus avantatges procedir d’una nissaga de fusters il·lustrats de cal Bidó, on es guarda viva la memòria del poble. Quan va néixer l’Hilari, la van fer padrina de bateig (La Padrineta). Però avui aquest diminutiu afectuós és per a tots els nebots, fills de nebots, parents i amics de la família.

El renom familiar li ve del nom de pila de la seva àvia JÚLIA que va tenir sis fills. Però d’aquests sis fills de la Júlia Serres, només la seva filla Teresa va conservar aquest bonic matrònim femení. Els altres germans i germanes no eren coneguts com fills de la Júlia, sinó pel cognom Bidó del pare. També han mantingut el renom, les dues filles de la Teresa Bidó Serres. La filla gran, la Pepita Júlia i la filla petita, la Maria Júlia, la nostra protagonista que hem glossat fins aquí.

Per acabar, des de Lo Pedrís i en nom de totes i tots els que avui estem reunits en aquesta plaça major, tan íntima i tan nostra, atorguem el PREMI DE VILAPLANENCA 2023 a: MARIA AIXALÀ BIDÓ (Vilaplana, 27-2-1931), filla de Jaume Aixalà Font i de Teresa Bidó Serres.

Moltes gràcies, MARIA, neta de la JÚLIA, per la teva generositat i proïsme envers la família i les amigues, i per ser un referent de la memòria personal i col·lectiva del nostre poble.

La Redacció



+ Publicar el meu comentari