Recerca - De cinema - Portada | Revista 90

REC22

VA DE CINE

Com sempre, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona arrenca amb projeccions prèvies al llarg del mes de novembre. Enguany, sota el títol d’una peça de la poeta Joana Brabo “Tu, tot, tothom”, s’hi presenten quatre pel·lícules amb històries que mostren formes no estandaritzades de ser, de relacionar-se, altres realitats lentament reconegudes.

Prèvies
Obre el cicle La Maternal de Pilar Palomero, una cineasta i escriptora que l’any passat ens va sorprendre amb Las niñas, Bisnaga d’Or i Goya a la Millor pel·lícula i enguany torna a estar nominada als Goya amb aquesta peli. D’un registre molt semblant, el del cine de realitat, on els personatges són interpretats amb naturalitat extrema, aquesta vegada entra en un centre per a mares menors d’edat embarassades. Molt bona la interpretació de Carla Quílez, la nena que amb 14 anys ja ha rebut el Premi a Millor Interpretació a San Sebastián; però per mi, el més destacable és el disseny d’un personatge, la mare, i la interpretació que en fa l’Angela Fernández. Pel demés, recomanable encara que sense entusiasme.

La segona projecció va ser Ninja Baby, noruega, estrenada al Festival de Berlín i designada la millor comèdia europea de l’any. Una proposta divertida i commovedora que planteja el trasbals que suposa un embaràs inesperat i no desitjat en una època de birres, drogues i sexe sense límit. Un tema dur que és tractat amb cruesa però endolcit amb tocs d’animació a la imatge real i amb el planter hilarant de tots els personatges. Una pel·lícula fresca, rodona, que ha estat per mi de lo milloret que s’ha vist al festival.

Fire of Love, Premi a la Millor pel·lícula al Festival DocsBarcelona i Premi al Millor Muntatge al Sundance Film Festival, és un documental sobre l’apassionant vida compartida d’una parella de científics que segueixen erupcions volcàniques arreu del món. Imatges d’impacte, mai vistes, probablement perquè no hi ha tants precedents de bogeria al límit enfront del risc. Molt bona.

I per acabar les prèvies, Mi vacío y yo, d’Adrián Silvestre, Premi Especial del Jurat al Festival de Málaga, que és el relat de transició de gènere d’una (persona) jove, on realment allò més difícil és l’acceptació de la veritable identitat, un complicat viatge interior de supervivència. Interessant el tractament tan natural que fa de la disfòria de gènere, sense caure en la sensibleria del “que malament que ho passen” ni en judicis, ni prejudicis, tal qual ho sent la Raphi, ho sents tu.

Per l’estrena del festival es va presentar Maborosi, d’Hirokazu Koreeda (director de Un asunto de familia). Tot i ser del 95 ens donà l’oportunitat de poder gaudir d’una obra preciosa, de ritme lent, el propi del cinema asiàtic. Tot en la pel·lícula, i sobretot la foscor, la grisor dels exteriors, ajuda a observar la vida segons la viu la protagonista, una noia que es casa per segona vegada i es trasllada a un petit poble de la costa japonesa després del suïcidi del seu marit. La poesia d’una pèrdua que es converteix en bellesa, el dolor permanent per la responsabilitat inherent a un suïcidi.

Opera prima
Entre les pel·lícules a competició es va projectar Suro de Mikel Gurrea, estrenada al festival de San Sebastián, on es va endur el Premi de la Crítica Internacional. Una parella a punt de tenir la primera criatura canvia la vida urbana per recuperar una antiga explotació familiar d’alzina surera. No és una història sobre l’extracció del suro, que per cert, és molt interessant, tampoc és una història de neorurals, sinó d’un projecte de vida que, a mida que es va construint, esvaeix la relació. Només dos actors, la parella, la resta són treballadors reals del suro. Una peli que cal veure i que de ben segur tindrà llarg recorregut.

Força interessant també l’estrena de The year between d’Alex Heller, nord-americana, que presenta la història d’una estudiant obligada a tornar a casa de la universitat després d’una sèrie de comportaments irregulars. Comença per ella un nou i desagradable període que l’enfronta a la família, les amistats, els terapeutes i al diagnòstic d’un trastorn bipolar. Comèdia i drama sobre les relacions i la malaltia mental, de mans d’una protagonista que s’esforça per assumir sense problemes i amb naturalitat el fracàs social i el caos emocional. Sorprenentment molt creïble, que és el millor.

Aftersun de Charlotte Wells, també molt premiada a diferents festivals, ens proposa una reflexió nostàlgica i personal del record d’unes vacances d’estiu d’una nena i el seu pare uns quants anys enrere, en un complex turístic de Turquia. Els records reals i imaginaris es barregen amb les imatges gravades en un vídeo casolà, però la tristor que revela fa pensar en l’absència del pare, un nen gran que no acaba de madurar. Una història d’amor i pèrdua, amb un estil atrevit que enllaça moments alternant passat, present i temps imprecís. Una peli amb argument difícil que necessita reposar, ja que paradoxalment les respostes van arribant després, sense saber com.

Una de les projeccions més esperades va ser Saint Omer d’Alice Diop, amb tres premis a Venècia i, segons diuen, una de les grans rivals d’Alcarràs per la nominació a la Millor pel·lícula estrangera als Oscars. Inspirada en la història real d’una dona d’origen senegalès que abandonà la seva filla de mesos en una platja francesa, presenciem el seu judici a través dels ulls d’una escriptora, també senegalesa, que vol escriure sobre el mite de Medea. Fins aquí sembla interessant, però tot i les bones crítiques rebudes arreu, només salvaria el retrat psicològic de la infanticida i la incòmoda reflexió que provoca sobre els actes salvatges, la maternitat i els problemes culturals de les persones que migren; la resta, un guarniment inconnex que desorienta.

La darrera pel·lícula a competició va ser Delta de Michele Vannucci, un film de gran riquesa visual que ens passeja pel Delta del Po on, com en altres deltes, sembla que el temps transcorre més a poc a poc i es viu una, dues o tres dècades endarrere. Un espai que sembla mort i abandonat, però que és adorat pels seus habitants. Aquest és l’escenari de l’enfrontament entre els pescadors i els caçadors furtius de l’altra banda de l’Adriàtic que es van situant clandestinament en el territori. L’interès per salvar el Delta de la sobreexplotació i els abocaments industrials, d’una banda, i la necessitat de supervivència, d’una altra, fa esclatar l’etern conflicte fins a límits de violència extrema, nosaltres contra ells. Una guerra que acaba obsessionant dos homes, a mort, com en el duel final d’un western.

La pel·lícula guanyadora del festival va ser Tengo sueños eléctricos de Valentina Maurel, la gran aposta del cine llatinoamericà d’enguany, Premi Horizontes Latinos al Festival de San Sebastián. No l’he vista, no en tinc opinió, però confiant en el criteri del Jurat del Rec, ha de ser una peli recomanable quan aparegui pels cinemes, si és que ho fa.

Fora de concurs

En altres seccions de no competició van presentar-se pelis molt interessants, com Triangle of sadness (El triangle de la tristesa) de Ruben Östlund, sueca, i guanyadora de la Palma d’Or a Cannes. Dir que el nom despista perquè no s’entén el lligam que té amb la trama, però fa referència a un gest, el de les celles arrufades, que models i influencers eviten perquè enlletgeix la fesomia. Una parella jove de models són convidats a un creuer de luxe on comparteixen viatge amb un grup de ricatxos, la tripulació i un comandant marxista aficionat a la beguda (Woody Harrelson, fantàstic). És una comèdia d’humor negre, una sàtira esperpèntica sobre el diner i el deliri capitalista, que qüestiona els estereotips de gènere, els rols socials, la jerarquia i les barreres de classe. Una peça delirant, polèmica, que pot no entusiasmar, però en tot cas mai deixar-te indiferent.

Una de les darreres pelis presentades va ser Francesca i l’amor, dirigida per l’Alba Sotorra, una directora molt vinculada al REC des de fa temps, que després de Comandante Arian i El retorn, la vida després de l’Isis, canvia totalment de registre i ens ofereix un retrat de Francesca Llopis, artista plàstica barcelonina, que convida a reflexionar sobre l’amor a l’art, a la filla, i, perquè no?, a un company.

No puc acabar l’any sense fer menció d’una pel·lícula estrenada aquesta tardor després de triomfar a Cannes, San Sebastián i Sitges. As bestas, la darrera de Rodrigo Sorogoyen, és una de les millors propostes cinematogràfiques espanyoles de l’any, però donat que amb tota seguretat en parlarem el proper trimestre pels premis rebuts, em reservo fer-ne comentari, només recomanar veure-la.

Montse Argerich
07.12.22