Opinió - Articles - Portada | Revista 90

Invisible

Què se n’ha fet d'aquells metges, infermeres i sanitaris que tant vàrem acompanyar i aplaudir en temps de pandèmia? Crec que el sistema els ha xuclat cada cop més i més, fins al punt que en general no els ha deixat ni un bri d'humanitat. El sistema públic sanitari no els ha donat prou temps per tenir cura dels seus pacients. Hem passat de ser persones que necessiten atenció a ser tan sols números. Almenys, jo com a pacient ho he viscut així.  
 
Tot just avui fa una setmana que vaig ser intervinguda quirúrgicament. El meu periple va començar el primer dia de vacances. Concretament, va ser el 7 de juliol, ja que treballo en el món de l'educació. Aquest dia vaig haver d'anar a treballar i vaig notar una rampa al braç i a la mà. Nervis, vaig pensar, i jo ni cas als símptomes que m’anticipava el cos. A la tarda, ja alliberada i mentre feia la partideta de cartes, vaig notar una rampa més important al braç, a la mà i que se m’embarbussava la veu. I és just en aquest moment, on va començar el meu viacrucis.
 
Metges, urgències, anàlisis, dubtes, nervis, pors i molta angoixa. Horror! Vaig haver d’estar uns dies hospitalitzada. Després de les proves, d’esperar amb neguit els resultats, d’haver de medicar-me... se’m va diagnosticar una isquèmia transitòria per obstrucció de la caròtida dreta, d’un 80 %.  Vull aclarir que he sigut fumadora, des de molt jove. Tot i així, i després d’aquest ensurt important no vaig tenir, sortosament, cap conseqüència greu, tret d'un lleuger formigueig al braç i a la mà esquerra.
 
Quan vaig sortir de l’hospital, amb el meu diagnòstic gravat al cervell, vaig entendre, encara que potser no n’era prou conscient,  que el tema era prou greu i que necessitava intervenció quirúrgica ràpida. Seguidament, em  van derivar a un altre hospital, on em deien que podia rebre una millor atenció mèdica, ja que hi havia els especialistes per a aquests tipus de malalties. Tranquil·la, ja trucaran vaig pensar.
   
Arribat aquest punt, també m'agradaria parlar sobre l'estatus que encara conserven alguns metges. Només alguns, aclareixo. En un país on per sort, almenys fins ara, tothom pot accedir als estudis que es desitgi, incloent-hi la medicina, em sorprèn que encara hi hagi metges que conservin l'aurèola d’éssers superiors. Uns senyors metges, només alguns repeteixo, que encara necessiten una catifa vermella per caminar com paons pels passadissos dels hospitals.  Perquè els malalts, persones molt vulnerables en aquell moment, no gosem ni a preguntar què ens passa quan el senyor doctor ens ho explica amb un argot massa tècnic per molts de nosaltres. I jo em pregunto, podrien parlar amb un llenguatge més planer “Ses Majestats”?
   
Bé, doncs, vaig sortir de l'hospital, esgarrifada, morta de por i amb l'espasa de Damocles clavada al clatell. Vaig intentar relativitzar, treure forces d’on fos, pensar que no passava res, creure que aviat em trucarien i que per fi tot s'arreglaria. I sí, la veritat és que em van trucar ràpid. Van donar-me hora pel preoperatori i per la consulta amb l´anestesista. Era el dia 19 de juliol, quan em va rebre a la seva consulta i va anticipar-me que amb quinze dies més o menys m’operarien. Uf! Quin descans, vaig pensar.
 
Però aquells quinze dies d’espera se’m van fer molt llargs i ni l’anestesista ni cap persona del seu equip va trucar-me per dir-me què passava i perquè no se’m donava cap explicació. Desesperada, vaig trucar jo mateixa. I sempre vaig rebre la mateixa resposta: no ho sabem. Resulta que no em podien informar perquè cap cirurgià no havia programat la meva operació. Vaig pensar que en aquest país quan arriba l’agost tot es paralitza. Paciència, pensaments positius, pastilles, no sucre, no sal, no vi, molt d’esport, llargues caminades, natació, vida sana i sobretot deixar de fumar. Van ser les recomanacions que em van dir i jo les vaig complir.   
   
Passa el temps lentament i ja arriba al mes de setembre.  Per fi, sona el telèfon.  El cor em fa un salt! Se’m concerta una visita amb el cirurgià vascular. Cinc minuts de visita. Deu ser el temps que segurament té estipulat per pacient. Just per explicar-me com es farà i quins riscos té l’operació. Em demana si tinc dubtes. Jo estic astorada, garratibada. No sé què preguntar. Tan sols el tant per cent de pacients que els hi passa el pitjor. Un 3%, em respon. Uf! Això no és res! No estaré dins d'aquest grup. Encara té temps per informar-me que a finals d’aquest mes o a principis d'octubre, com a molt tard, seré intervinguda.
 
Finalment em donen la data. Serà el 27 de setembre. Penso que no he de tenir por, que he ser positiva, que he d’estar contenta perquè aviat seré una persona nova. I sí, la veritat és que tot va anar molt bé. L'operació, perfecta, la caròtida neta i per fi ja m'han tret aquella espasa que tenia clavada al clatell. Però el meu cap, el meu cor i la meva ànima han quedat ferides.
 
Quiròfan, fred, molt de fred. Cops cap aquí i cap allà. Gorres de color verd cridant. Busco una veu amiga que em digui: Bon dia, tranquil·la que tot anirà bé. No la trobo. Ja no hi soc, el buit, el no-res. De sobte, la llum blanca que em cega,  la llum de la mort. Ostres… m'estic morint. És veritat el que diuen, que existeix la llum. Crido, torno a cridar, que m'estic morint!  Aquí tampoc trobo la mà o la veu amiga que m’expliqui que estic a la sala de reanimació. Tan sols gorres verdes cridant. El llavi una mica tort, la sonda, el drenatge… Sí, estic viva. Sento dolor, molt de dolor. Sento por, sóc un ninot, no m'han vist. Només han vist la meva caròtida, però jo he estat invisible.
   
Vint-i-quatre hores a la sala de reanimació mig conscient i atenta a tots els sorolls i a totes les converses entre sanitaris. Renoi, penso, que malament que estan aquesta gent. Queixes, horaris inhumans, canvis de protocol segons el cap de torn. Molts pacients per atendre que pateixen com jo. Canvi de torns, algun metge que passa a la nit per informar. No entenc gaire el que diu. És de nit, estic espantada i molt esmaperduda. Intento preguntar per saber què em passa, però el metge ja no hi és. El meu cap és una muntanya russa i el meu cos està paralitzat.
   
Dia 28 de setembre al matí. Papers girats. La infermera que m’està atenent, col·lapsada, explicant-me que no pot més i que plegarà de treballar. Fa dos anys que treballa i ja està cremada. Pobreta, penso. Intento donar-li ànims. D'altra banda, porto trenta-nou anys cotitzant religiosament la Seguretat Social, crec que tinc pagats els... posem els cinc, els sis... minuts d'humanitat que tant vaig trobar a faltar. O és que potser sóc molt primmirada?
 
No voldria acabar aquest escrit sense dir que en tot aquest viacrucis he estat molt ben armada i recolzada per la meva família. En especial pel meu company de vida i els meus fills que m’han fet costat en tot moment. I també agrair a tots els meus amics que han estat al meu costat aguantant-me la por, la tristor, el mal humor, la ràbia i la impotència que he viscut. Gràcies a tots, i també als metges, infermeres i personal sanitari, malgrat tot. De veritat que em sap molt greu tot el que us està fent el sistema.

Brigit Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari