Narrativa | Revista 201/12/2000

Vaig treure el cap i ...

Feia uns dies que havia plogut, no gaires, notava que la frescoreta de la humitat em feia pessigolles. Escoltava com cruixien les arrels dels pins i les alzines quan apartaven la terra per anar creixent i sentia corn s'adormien a poc a poc els roures i els aurons... devien ser bonics tots rovellats i vermellosos.

Després d'aquesta aigua tan esperada, vaig començar a sentir molt de soroll damunt meu. S'escoltaven passes, veus, fins i tot motors. No gosava treure el cap, però la bonança m'empenyia. Quan vaig ser fora no vaig veure tots els companys que m'esperava trobar ni tampoc la varietat que n'havia imaginat: mal any. A l'exterior tot estava ben xop i les gotes de la mullena es reflectien per tot el bosc.

Em van cridar l’atenció uns quants d'aquests éssers estranys i alts, que es mouen drets. Entre aquest grup que anaven mirant el terra buscant alguna cosa n'hi havia molts de no tan alts: "Julia!", "Marc!", "Albert!", s' anaven cridant. "Aleix!", "Bruno!", "Marta!" anava escoltant. "Joan!", "Ramon!", s'anomenaven amb passió quan trobaven algun company amagat sota la pinassa.

Tots anaven amb cistell, menys dues noies que portaven una mena de forat rodó penjat a les espatlles. Sense avisar-me, aquell forat negre em va començar a mirar, jo no vaig saber si seguir amunt o tornar altra vegada terra endins. I encara hi havia un altre ésser encara més estrany: es movia amb quatre potes i corria corn un desesperat. Em van sobtar perquè vaig sentir dir-los que volien fer una exposició de bolets. Que devia ser allò? Vaig posar-me be, a veure si em veien.

Es veu que el dia abans ja m'havien fet sortir en pel·lícula, en un parell de vídeos que descrivien el nostre peculiar món: Temps de bolets i Setas: manjar o riesgo. La qüestió es que vaig fer cap al cistell i em van portar a un lIoc que li deien les Escoles (suposo que al seu temps ho devien ser). Allí vaig trobar-me molts coneguts: petits i grans, blanquinosos, negres i ataronjats. La meva sorpresa va anar creixent quan vaig assabentar-me que tenia nom, i no un, sinó diversos i diferents. Un era ben complicat i enrevessat, conegut pels estudiosos i avesats; altres eren mes planers, ben diversos segons la procedència de qui el deia. Això ho va explicar molt bé en una xerrada aquell xiquet, l'Albert Aragonès, quan va parlar de l'Origen del nom dels bolets.

L’endemà la gent em va venir a veure i mentre m'observaven vaig adonar-me que enmig de la curiositat hi havia afició, i que aquest entusiasme era veritablement real. En aquesta mateixa exposició també hi havia altres bolets retratats que eren bastant difícils de pair, i uns altres encara, que tenien electricitat i s'havien de punxar amb encert per saber-ne el nom correcte. Mentrestant, al costat d'on érem, van fer el Concurs de gastronomia boletaire. Amants de la cuina rovellonaire s'havien entretingut a fer plats amb nosaltres: una acolorida amanida plena de diversitat i sabor, un gustós plat recuperat amb mucoses i brunets, i una laboriosa crema aconseguida amb bolets en conserva (opció ben valida en anys d'escassetat com aquest). Després de les deliberacions del jurat va guanyar la Teresa Serra i la seva amanida de bolets amb salsa de ceps.

A la tarda vaig assabentar-me que havien escrit sobre nosaltres. Histories de tota mena, pensades a Vilaplana, Alforja i fins i tot a Reus. Narracions sobre follets, sobre avis, sobre les nostres excel·lències, sobre ecologia i bolets amb barret, fins i tot sobre crims. Era el concurs Fungus papyri que van guanyar el Josep Mestre Anguera i la Júlia Pàmies Besora, però uns tals Tià, Pitxi i Rosa Pagès no ho van tenir fàcil per decidir. Més tard, fins i tot vaig sortir en una obra de teatre. Els actors eren ben joves, per un moment em va agradar ser a I'escenari i tenir la forma d'aquests éssers sorprenents que caminen drets. Ho explicava molt bé el trobador, i entre carreters, boletaires, bordegassos, compradores, bolets, papallones, venedores i rovellones van portar el protagonista a la cassola quan van interpretar la Història d'un rovelló, una poesia recuperada per la Pepita Júlia i posada a l'escena pel Jordi Mateu.

Quan es va acabar tot, jo també vaig fer cap a la paella, i em direu: "Com pot ser que expliqui tot això?" Doncs resulta que jo encara soc al bosc, només es van emportar un trosset de mi. Estic ben viu perquè aquells éssers estranys que van venir a buscar-me, tapaven els nostres amagatalls després d'agafar-nos i tot va quedar ben bé igual quan van marxar. D'altres que han vingut darrera, no són tan respectuosos, però els he sentit comentar la historia, es veu que m'han vist en una capsa d'on surten imatges i sons... S'hi deuen veure també els infinits tons de la tardor quan envaeix els cingles i la remor de les fulles quan les frega l'aire? S'hi deu percebre potser l'olor de la terra quan acaba de ploure i el cruixit inquietant del silenci quan glaça? S'hi deu notar també la proximitat del cel quan s'escampa la boira per la Serra de la Mussara?
Neus Sanchez

mmmm... m'encanta el tema.
Hauré de llegir "Els vint-i-dos contes", de Mercè Rodoreda. No sabia que cités la Kabbalah. I ara que me n'adono, quina casualitat de triar "vint-i-dos contes" per a aquella obra seva. Potser volia fer referència a les 22 lletres de l'alfabet arameu? La Mercè Rodoreda potser va ser kabbalista?

Raquel | 13 Mar. 2009

+ Publicar el meu comentari