Contes | Revista 201/12/2000

Un conte per a adults

Hi havia, una vegada, un poble molt petit que es deia Vilatosques. A Vilatosques tot era vell: les teulades, els terrats, les façanes de les cases que eren de tots els colors, i l’escola, sobretot l’escola que era desmanegada i freda. Feia anys que Vilatosques no obria l’escola, per això era un poble vell, perquè no hi havia nens, ni bicis, ni pilotes, ni crits, ni rialles. A excepció, és clar, dels caps de setmana, que arribaven els nens perquè tornaven de l’escola del poble veí on anaven.

Vilatosques tenia un riu que s'amagava sota les pedres perquè s'avergonyia de veure tota aquella tristor.

Van passar els anys i arribà el dia en què l'Ajuntament es va reunir amb els veïns, per parlar de l’abandó del poble.

La sala de la casa gran era plena i tothom parlava i deia la seva; al final de la sessió, quan ja era de nit, es va arribar a un acord:

- Veïns!- va dir l'alcalde.- Demà aniré a la Gran Ciutat i compraré allò que el poble necessita per tornar a sentir-se jove i alegre.

A l’endemà tot el poble sortí a la carretera per acomiadar l'alcalde que se n'anava amb un autobús de la companyia La Narra.

Dies i dies vagà l'alcalde per la Gran Ciutat, visitant oficines, ministeris, sales de festa, sales de joc; parlà amb funcionaris, polítics i banquers... Res, i finalment decidí tornar a Vilatosques. Quan va arribar al poble, amb el mateix autobús i amb la mateixa companyia, era fosca nit. Però no podia anar a casa, no fos que la seva dona encara estigués desperta i l'atabalés amb preguntes que ell no sabia, ni podia respondre.

Va decidir donar un tomb fins que es fes una mica més tard. Caminava a poc a poc, carretera avall, fins que va arribar al pont i es va quedar mirant cap al riu. Sí, el riu que s'avergonyia de treure el cap. Aixecant la vista va veure alguna cosa que la lluna enllumenava com mai, era el pont, el pont vell !

L’alcalde l'havia vist tota la vida; els veïns sabien que era allà baix, però mai no tenien temps per mirar-se'l. Es va quedar amb la mirada fixa en el pont, i aquest, com si despertés d'un llarg somni, li va començar a parlar. Li recordà quant lluny quedaven els dies feliços!

-Sí, senyor alcalde, -deia el pont- encara recordo quan l'aigua d'aquest riu, que ara se sent avergonyit, baixava clara, ràpida i fresca. També enyoro els dies que l’autobús passava pel meu llom, portant la gent treballadora a fer les compres a la ciutat els dilluns de mercat; les pessigolles que em feien les ferradures dels muls, i les rodes dels carros...

Li explicà també que havia estat molt feliç de veure els nens llançant pedres al riu i veient-los jugar pel seu voltant; aquells nens eren avui els avis que cada dia sentia parlar, mentre prenien el sol asseguts als malecons.

-Les seves histories són les meves histories... I ara veig el pont nou, tan alt i tan gran que em sento trist i ridícul...

-Perdoni'm, senyor alcalde, jo no volia destorbar-li el passeig; ja sé que té unes altres preocupacions; però és que em sento tan abandonat, que de vegades desitjo que el riu aixequi el cap amb força i se m'emporti, i, així, mai més faré nosa a ningú. Ara estic ple d'arítjols, que no son bona companyia per a un pont ple d'esquerdes i vell com jo.

L’alcalde, mentre el pont encara parlava, ja se n'anava; alguna cosa li rondava pel cap...

L’endemà es va reunir amb tots els veïns del poble, i els va explicar el viatge a la Gran Ciutat, i el que li havia passat pel cap passejant de nit. Amb la seva explicació el poble es va adonar que no calia anar a buscar res a la Gran Ciutat, que a Vilatosques havia coses per fer, per arreglar i per conservar, i una era, sense dubte, el pont vell.

Si s'arreglava el pont, Vilatosques recuperaria una mica més el seu orgull de poble treballador i responsable. Faria tornar útil una part de la vila que sempre els va pertànyer, i que durant molts anys els va fer sentir orgullosos.

Arribarà el dia en què el pont vell tornarà a ser feliç? O, al contrari, l'acabarem d'enderrocar perquè no ens molesti mai més amb la seva mirada encara orgullosa i altiva?

Jesus Garrido