Travessa pel Parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Aquesta travessa segueix íntegrament el traçat del sender de gran recorregut GR 11 al seu pas pel parc' des d'Espot fins al refugi de Conangles, molt a prop del túnel de Viella, així, doncs, només caldrà parar atenció a les marques vermelles i blanques de GR i gaudir tranquil•lament de l'excursió. Tot i que aquí està plantejada per fer-la en tres dies, es pot reduir a dos de llargs, especialment si no es puja a cap dels dos cims.

Caminar des d'Espot (1.320 m) fins a l'estany de Sant Maurici (situat al peu dels Encantats) representa un passeig molt agradable per anar agafant alçada: al començament es passa pel costat d'avellaners grandiosos i, més endavant, ja dins al parc, hi ha una bona colla de pins negres també impressionants. Des de l'estany de Sant Maurici, el sender continua enfilant-se entremig del bosc (marques carabasses dels Carros de Foc) fins a l'estany de Ratera, i d'aquí cap al port de Ratera (2.535 m), el punt més elevat d'avui.

Si fa bon dia, hi ha bona visibilitat i se'n tenen ganes, des del port es pot pujar al Tuc de Ratera (2.858 m), afegint al recorregut una horeta i mitja. El cim del Tuc sembla allí mateix, però els metres que el separen del coll són ben drets, cal pujar-los a poc a poc, fent petites esses; és d'aquelles pujades que, segons com, sembla que no s'acabin mai... però val la pena, perquè des de dalt es veu l'Aneto, les Maladetes, els Besiberris i, més a prop, el Montardo. Però sobre totes les vistes, la que destaca és la imatge aèria dels llacs del circ de Colomèrs. Per recuperar el GR 11 cal baixar pel mateix lloc.

El paisatge al llarg de l'etapa fins al refugi de Colomèrs també és molt bonic, caminant per la vora dels llacs Obago, Redon i Long. Finalment es travessa la presa, es passa pel costat de l'antic refugi de Colomèrs i s'arriba al nou refugi, on podem sopar, dormir i esmorzar. Les instal•lacions estan molt bé, especialment la part de lavabos i dutxes (malgrat l'aigua freda), ja que les de l'antic refugi tenien un sistema d'evacuació una mica especial.

L'endemà, el sender ens portarà fins a la Restanca. La variant GR 11.18 és més curta (6,5 km, 600 m de pujada i 650 m de baixada) i probablement més bonica que la variant principal, que baixa fins a l'estany de Montcasau i a la pista d'Arties. El fet que sigui més curta, permet complementar-la amb l'ascensió al Montardo (2.833 m) un clàssic de la Vall d'Aran i dels Pirineus en general.

Sortint del refugi de Colomèrs, el sender s'enfila cap al port de Caldes per la coma del mateix nom. Aquest coll és un lloc on s'ha d'anar en compte si es va una mica d'esma, ja que el sender es bifurca: cap a la dreta les marques del GR segueixen cap al collet d'Orelhacrestada i el refugi de la Restanca, i cap a l'esquerra surt el sender que va fins al refugi Ventosa i Calvell. Des del port veurem l'estany de Mangades, l'estany i el tuc de Monges i la serra de Tumeneia. També el Montardo.

Des del collet d'Orelhacrestada, significa poder fer-lo xino-xano en unes dues hores i mitja i havent de superar només 430 m de desnivell, un temps i uns desnivells de pujada i baixada que cal afegir a l'excursió d'avui. Venint des d'aquí, el cim pròpiament dit no es veu fins que s'arriba al coll de Montardo, un petit tram més planer just abans de l'última pujada. De vegades, els cims tan populars poden fer una mica de malícia perquè sembla que no es faci res d'especial, però pujar al Montardo és tenir unes vistes àeries impressionants dels voltants: de la vall d'Arties, del llac de Mar i, sobretot, de la vall de Rius (per on s'ha de passar demà), on les parets de la serra de Rius semblen tobogans empinadíssims. Les imatges són com les de Catalunya des de l'aire.

Toca baixar. El descens és ben agradable, primer fins al llac del Cap deth Pòrt, on es pot reposar a la riba, i després fins al llac represat de la Restanca. Aquí hi ha el refugi on dormirem avui.

L'últim dia de travessa són 11,7 km, 700 m de pujada i 1.150 m de baixada. D'entrada cal encarar un caos de blocs de pedra per on s'ha d'anar saltant, però després el camí es civilitza, literalment: hi ha bocins empedrats i es passa pel costat de construccions de la xarxa hidrogràfica que daten del 1946. S'arriba al punt més alt i es voreja el llac de Rius, sempre amb l'aigua per sota del seu nivell normal perquè la canalitzen cap als llacs de més avall.

Així com la pujada és molt gradual, passat el port de Rius la baixada per Conangles és bastant dreta però amb revolts ben fets. Les parets que veiem al nostre davant sorprenen per les seves crestes exageradament retallades i punxegudes, i al capdavall del camí, els fajos fan acte de presència.

La travessa es pot acabar vora les instal•lacions desangelades del túnel de Vielha, però és millor arribar al refugi de Conangles, on almenys podrem fer la cerveseta. Per recuperar el cotxe que vam deixar a l'inici de la travessa, el més pràctic és agafar un taxi, que creuant la Vall d'Aran i passant pel port de la Bonaigua, ens portarà fins a Espot. En transport públic també es factible, combinant autobusos, però segurament no hi haurà altre remei que fer nit a la Vall d'Aran.