Activitats | Revista 5229/05/2013

TOT TALLANT PINS

TOT TALLANT PINS
¡¡¡ UN ROMANÇO DEDICAT A UNA COLLA DE TRANQUILS !!!
PER
JOSEP JUANPERE ROBERT
1951

Pròleg:
Una empresa de Reus, serralleria de fusta, va comprar una partida de pins al bosc de Pons, a l’Ametlla de Mar. I va reclutar una colla d’homes experts en tallar pins. El bosc era molt gran i la colla d’homes fèiem vida al mateix bosc, ens quedàvem en un mas que hi havia a la mateixa finca. El seu nom era Ca la Mosques, allí hi vam estar un any i mig. La vida no era gaire còmoda, per posar-se a treballar havíem de caminar una hora, i a la nit una altra hora per tornar al Mas. Per esmorzar i dinar menjàvem de carmanyola, i per sopar plats calents, menjars bullits i fregits. Per dormir, res de llits, estirats a terra, i per matalàs, palla o fenàs (una espècie d’herbes) i per llençols, mantes. Els dissabtes desprès de treballar, anàvem a l’Ametlla de Mar a comprar el menjar per a tota la setmana.
La feina aquesta de tallar pins era molt pesada, tots els pins es tallaven a cops de destral (encara no hi havia motoserres) i es pelaven, o bé amb la destral o amb una peladora, que era una espècie d’espàtula amb el tall afilat i un mànec molt llarg.
En la colla hi havia un gran companyerisme, tots convivíem molt alegres i contents, tots formàvem una gran família, tots estàvem a la flor de la joventut, teníem entre vint i quaranta-cinc anys.
A continuació descriuré, més o menys, les característiques de cadascú dels membres de la colla. Els noms de cada un i el poble on vivien.
Els aniré nombrant segons van correlativament, en el Romanço de la colla de tranquils.
El Josep Juanpere, com amic de confiança i familiar, em deien el Menut de Ca la Mosques, era el més jove de tots. Fill de la Mussara.
Salvador Cavallé era l’encarregat de la colla, i el seu fill Victorino, els dos són de la Mussara.
Josep Maideu, aquest sempre explicava acudits, cantava molt i feia comentaris sobre els veïns del seu poble, de l’Albiol.
El següent, Manuel, era d’Alforja, molt bon company, i de naturalesa molt prim però vigorós i amb bona salut.
Pepitu, era paleta i molt rialler, de Bon Retorn (l’Albiol).
Josep Collaté, es glorificava de ser un gran comerciant, i la veritat és que no va tindre massa èxits. Descendent del mas d’El Coll de la Mussara i vivia a Reus.
Paquita era la dona del Nicolau Bessó, de Prades.
Josep Pocurull, de renom Somiqueres, casat amb Mercè Bessó, germana de l’home de la Paquita, i també de Prades, igual com el Juan Pocurull (cisteller d’ofici) germà del Josep, l’home de la Mercè Bessó.
Pep Bessó, germà de la Mercè i de l’home de la Paquita.

I ara a continuació...

Romanço dedicat a una colla de tranquils

Companys, que en aquesta terra
hem vingut per treballar,
prepareu ben bé l’orella
pel que us vaig explicar.
El que jo us vaig a dir,
us l’imagineu ja tots,
es tracta dels que treballem aquí
a la finca del bosc de Pons.
Jo soc un noi bastant pelut,
de llengua llarga i dents grosses,
i em diuen sempre el Menut
o el Sagal de Ca la Mosques.
Ca la Mosques és bonic,
i té molta anomenada,
les puces salten pel llit
i les rates per l’entrada.
En primer lloc els presentaré
l’encarregat de la colla,
es diu Salvador Cavallé
i és fill del iaio Cassoles.
Desprès el seu fill Victorino,
rabassut com una soca,
peludot com un conill
i és fill de la Carme Llabrota.
També tenim un subjecte
que és la nostra alegria,
és un home molt perfecte,
casat a Jesús i Maria.
Per a dir sempre en té alguna
que a riure ens fa esclatar,
dient la segalla no remuga
i jo ja no em podré casar.
A més té una veu molt bona
amb els seus cants eclesiàstics,
i a tota la colla consola
amb els seus petons elàstics.
Tenim un xicot bastant alt
però no té pas res de gros,
al seu damunt té poca carn
només té la pell i l’os.
És un xicot molt trempat
i és un bell personatge,
sempre està ben preparat
per a fer un salt salvatge.
També tenim un paleta,
un xicot molt ben plantat,
sempre fa la rialleta
i està molt ben educat.
És un xicot molt finet
i té bastant bona talla,
el seu cor li fa tric-trec
perquè una Maria el raspalla.
També tenim un rodamón,
quina cosa més estranya,
ha comerciat per tot el món
i ha acabat sent llenyataire.
De Prades hi ha un matrimoni
que sempre tenen raons
perquè la dona és un dimoni,
sempre porta els pantalons.
Molt feliços ells serien
però fixeu-vos com han de ser
que de la casa on vivien
els han tirat al carrer.
Un tal Somiqueres ja
ha estrenat una peladora
i de tan bé que li va
ha engreixat la seva dona.
També tenim un cisteller
i li vaig a dir ben clar
que total el més que ve
li mano que s’ha de casar.
I com que encara no és vell
aquest xicot es casarà
i jo mi jugo la pell
que a bodes em convidarà.
També forma part el Pep Bessó
i hi vaig a dir una i bona,
que no tingui gens de por
per brincar qualsevol dona.
Ara un garrot amaniu,
aquesta historia està acabada
si us està bé, aplaudiu
o foteu-me garrotada.

JOSEP JUANPERE ROBERT