Opinió on line20/01/2007

Sebastià Mariner Bigorra, pare i professor

Suposo que estareu tots ben sorpresos de veure’m aquí, si més no, preguntat-vos per què hi sóc, en virtut de quins mèrits us adreço ara la paraula. No cal que us hi encaparreu gaire: si us serveix de consol, sapigueu que jo també m’ho pregunto.

És el cas que, quan els meus germans em van proposar de parlar del pare, de bell antuvi vaig quedar astorat i m’hi vaig negar, adduint el fet cert d’ésser jo molt poc o gens avesat a parlar en públic; un argument, creia jo, de pes, però que ells, o més aviat, llur portaveu, la Maria, em refutava tot dient-me: “No t’amoïnis, serà com si parlessis als teus alumnes!” Us prego que li perdoneu l’ofensa implícita en la comparació: ella no els coneix, els meus alumnes!

A sobre, per tal de justificar la meva candidatura, afegia un segon argument, que, tinc entès, he d’agrair, el mateix que la seva amable presentació d’ara, a l’afalagadora idea que té de la meva persona el Sr. Regidor de Cultura, homònim meu: jo sóc, afirmaven, l’hereu intel·lectual del pare, l’únic dels seus fills que li ha seguit els passos professionals i, en conseqüència, el més adient per a parlar-ne. Ja us feu el càrrec de com és d’exagerada llur opinió: seguidor seu sóc, no ho puc negar, però de força lluny: jo mai no podria comparar-me amb el pare en cap aspecte, inclòs el que ara més m’interessa, és a dir la capacitat oratòria: ell sí que ho tenia per la mà això de parlar a tota mena de públics!

Finalment, en adonar-me que no em servien de res els meus raonaments i que tampoc podíem esperar fins que algun nét o besnét esdevingués filòleg clàssic i alhora bon conferenciant, vaig acceptar.

I ara m’imagino que us vé al cap un segon dubte: ¿per què em resistia a acceptar? ¿Quin fill rebutja fer l’elogi del seu pare? ¿No ho hauria de fer qualsevol de boníssim grat? És cert, indubtablement, i així us ho reconec; però, al vostre torn, reconeixeu-me vosaltres que en aquest cas la dificultat rau en alló que deia Sal·lusti, el cànon que hom ha de seguir en relatar els actes d’altri: facta dictis exaequanda sunt, “cal igualar els fets amb les paraules”, s’han d’emprar uns bells mots i una retòrica exquisida, dignes de les altes accions narrades. I, vist que tant per a mi com per a tothom és evident que la meva pobra paraula mai no reeixirà a atènyer l’alçària dels èxits del pare en el vessant filològic, d’estudiós i d’ensenyant de les dues llengües que el tenien corprès, llatina i catalana, només resta una solució, que és parlar-vos-en però des d’un punt de vista familiar, la qual cosa em permetrà d’emprar un to col·loquial més al meu abast: us en faré, doncs, cinc cèntims barrejats de vida casolana i professional.

D’aquí l’encapçalament d’aquesta breu xerrada: el pare va ésser el professor d’innombrables deixebles en aules d’institut o universitàries, però també dels seus fills, a casa: a tots, molt abans d’anar a escola, ens va ensenyar de llegir i d’escriure, les quatre regles, fins i tot el sistema mètric decimal, el domini del qual, un cop comprovat mitjançant un examen rigorós de les equivalències i abreviatures, comportava un bon premi: si no m’erro, cinc pessetes!

L’alt tribunal que ens examinava estava compost pel pare i la mare: en efecte, ella va participar, és clar, en el nostre primer ensenyament, tant o més que el pare; tret de la música, de la qual s’encarregava només ell, hereu de les aficions musicals de son pare, l’avi Sebastià: vertaderament era digne d’admiració amb quin entusiasme i quina paciència ens ensenyava de solfejar, primer amb l’ajut d’un atrotinat acordeó tret qui sap d’on, i després tocant, no amb tots els dits, val a dir-ho, un piano.

Tret d’aquesta mínima excepció del solfeig, doncs, la col·laboració de la mare va ésser constant. I encara més: ella, Mestra i Llicenciada en Filologia Clàssica, cal no oblidar-ho, va renunciar a exercir una professió per tal de dedicar-se en cos i ànima als quefers domèstics: l’alimentació, els tractaments mèdics (ai, aquell xarop que disfressava el sabor de l’oli de fetge de bacallà!), la higiene, el vestit, en general, tota la intendència necessària per a pujar tanta colla queia damunt l’esquena de la mare.

Ella, en ocupar-se d’absolutament tot, va deixar lliure dels maldecaps domèstics el pare, que d’aquesta manera va poder consagrar-se exclusivament a la seva professió. Així doncs, aquest ajut abnegat de la mare explica, en part, la rica i abundant producció científica del seu marit, puix que, tal com ell mateix reconeixia, no li va caldre mai fer ni tan sols un ou ferrat; d’altra banda, no sabem si se n’hauria sortit, en cas de necessitat: recordo que un camí, per raons que ja he oblidat, van haver de romandre sols a casa un temps ell i el Sebastià, un altre llec en ciència culinària; els dos, quan vam tornar a casa, ens van rebre tots, però principalment la mare, amb una alegria fora mida, més que la natural després d’una curta absència, i és que, malgrat llur estoïcisme auster, ja n’estaven una mica tips de la monotonia d’uns àpats consistents en puré de patates d’aquells de sobre i llaunes, creieu-me, de perdiu escabetxada!

Ara bé, el pare no defugia les tasques que, en el seu temps i el seu pensament, es consideraven pròpies de l’home de la casa; confegia objectes trencats, adobava persianes, reparava endolls, feia de llauner o del que calia, però gairebé sempre esmerçant-hi el temps que durava el rosari quotidià o altres pràctiques pietoses ocasionals (novenes, tridus…): era el precepte benedictí de l’ora et labora dut al súmmum de la perfecció, puix que treballava i resava ensems.

I també, com que la mare sols va conduir un cotxe per obtenir-ne el permís i mai més, ell feia de xòfer quan convenia: molts diumenges a la tarda, per exemple, ens duia a veure unes pel·lícules de moralitat irreprotxable que hom projectava al nostre col·legi; ell, però, no hi entrava: romania al cotxe i, fins que arribava l’hora de retornar a casa, corregia exàmens, proves d’impremta o feia qualsevol altra feina semblant: aprofitava el temps.

Perquè al pare li’n faltava sempre, de temps: per tot allò que volia fer, bé per propi desig, bé per compromís, l’etern obstacle era la manca de temps: malgrat la seva dedicació plenària i immensa capacitat de treball, a despit també dels seus excel·lents dots intel·lectuals, l’home sempre anava endarrerit; carregat de deutes, se’n passava uns estranys comptes els sentit dels quals, menuts com érem, vam trigar a copsar: “Encara dec tres articles, una conferència i quatre ressenyes.”

Fàcilment es comprèn la seva situació, puix que les vint-i-quatre hores del dia no li bastaven per tot el que es proposava de fer, de caire domèstic, professional o per un interès personal: la relació de les seves activitats familiars no s’acaba, ni molt menys, amb les ja esmentades; n’hi podríem afegir moltes més, és clar, però em permetreu que us en recordi una solament, per tal de no allargar massa la llista: durant molts anys escrigué gairebé cada setmana una carta doble, picant-la a màquina i amb còpia de paper carbó (una pels parents de Barcelona, l’altra pels de Vilaplana), en la qual explicava fil per randa tots els esdeveniments familiars, sobre tot els protagonitzats pels seus fills (naixements, fets i dites, anècdotes de tota mena).

El mateix es pot dir de la seva activitat professional: la docent no s’aturava en deixar les aules, ans continuava de franc al carrer i a casa, a on sovint acudien, animats per ell mateix, els alumnes les tesis o memòries dels quals dirigia; no importava a quina hora: ell es deixava el que estava fent (el sopar, moltes vegades) i els atenia amablement tot el temps que fos necessari.

Afegim-hi el que, potser no de tan bon grat, obligatòriament consagrava a l’administració universitària, bé com a Cap de Departament o de la Secció de Filologia Llatina, bé en qualitat de Vicedegà de la Facultat (que ho va ésser uns anys, sospito que a contracor); i a més, el que li robaven altres funcions que exercí guanyant-se l’aprovació de tothom, com la Presidència de la SEEC, on, amb la seva bonhomia tenaç, aconseguia que alguns oblidessin les enveges professionals mútues: amistançava rivals o, si més no, els feia acceptar una treva amb motiu de tal Congrès o tal Simposi.

Seguim sumant: per exemple, l’assessorament que complí fins el seu traspàs en la secció llatina de la BCG, tan conscienciós que ultrapassava tots els límits: més que un mer assessor, esdevenia un revisor, puix que es llegia de cap a cap totes les proves, des de les primeres fins les definitives.

Per tal de no ésser massa prolix, acabaré ja la sèrie, que encara podria perllongar-se molt més, esmentant la dedicació del pare a diferents associacions a les quals pertanyia a títol personal, però que també li exigien el seu temps: la Fundación Pastor, per exemple, o Una Voce, els butlletins de la qual l’ajudàvem a confeccionar tots els fills fent cadena, plegant i grapant els fulls mentre, ja ho endevineu, passàvem el rosari.

En suma, molt de temps esmerçat en altres feines; per aixó crec que, entre les vàries imatges que podem conservar del pare, n’hi ha una que tots els germans tenim al cap; l’escenari, el seu despatx: sia a casa nostra, sia el que es va bastir a les golfes de la seva casa pairal, una habitació folrada de prestatges curulls de llibres amb una taula coberta de muntanyes de papers i encara més llibres en equilibri inversemblant, un embalum increïble en mig del qual sobresortia el cap del pare, que treballava, sempre treballava (de vegades, vençut per la son, fent becades, pobre home, envoltat de paperassa), però que també sempre estava dispost a atendre’ns, qualsevol dels seus fills, bé fos que li reclaméssim justícia per les entremaliaduries d’un germà trapella, bé fos el cas, cada cop més freqüent, que li anéssim amb una consulta de tota mena, amb dubtes matemàtics, geogràfics o lingüístics, que ell ens aclaria amb saviesa i paciència inesgotables.

Ara penseu, doncs, què no hauria fet si hagués disposat de més temps, vist que, amb el poc que tenia, va ésser capaç de dirigir més de 130 tesis i memòries de llicenciatura, i de produir vora 250 treballs d’investigació, sense comptar les edicions i traduccions de Cèsar, Livi i Lucà!

Dins l’àmbit de la Filologia llatina, però, no era aquest vessant de la crítica textual i de la traducció el que més el va atreure: ja des dels seus temps d’estudiant universitari li van cridar l’atenció altres qüestions diguem-ne més teòriques, totes amb un tret comú, és a saber l’aplicació dels conceptes i mètodes de l’estructuralisme, del qual era un partidari i defensor aferrissat, a l’estudi de la llengua llatina en tots els nivells, començant pel fonètic (potser el que més li plaïa: recordem, entre altres treballs encara avui dia fonamentals, l’apèndix de “Fonemàtica llatina” insert en la “Fonètica” del seu mestre, el Prof. Bassols) i acabant pel rítmic (on, a més d’escriure un petit tractat sobre els metres llatins, va investigar-hi també l’ús dels ordinadors); passant pel morfològic, amb estudis sobre la caracterització del gènere i el nombre; el sintàctic, en què va esbrinar qüestions relacionades amb els pronoms o els modes verbals; semàntic i lèxic, sobre el llatí parlat a la Península; i, en fi, històric, amb tants estudis dedicats a una altra de les seves preferències, el llatí vulgar.

Aquesta mena d’especialització no el va allunyar del conreu d’altres aspectes, sia literaris, socials o de didàctica del llatí; a més, l’estudi d’aquesta llengua el va conduir al de la lingüística general i també particular, de les llengües preromanes i romàniques.

Entre aquestes, per descomptat, el català, l’altra nina dels seus ulls, la seva llengua materna que ell i la mare van fer també nostra, envoltats a Granada i a Madrid de castellanoparlants, a les orelles dels quals el català sonava tan exòtic que va sorgir la llegenda que el pare ens parlava en llatí. Permeteu que us digui que la història es repeteix: allà baix, a Múrcia, n’hi ha que creuen el mateix en sentir-me parlar als meus fills, fins que, una mica decebuts, s’assabenten que no és llatí sinó català.

A l’estudi d’aquesta llengua, doncs, s’hi va dedicar també el pare, sempre aplicant les idees estructuralistes a la investigació de la seva fonètica, morfologia, fins i tot mètrica; principalment, però, de la dialectologia, convençut com estava de l’encert de Saussure en distingir llengua i parla; i, entre les diverses parles, ho sabeu ben bé tots, va estudiar molt particularment la del seu poble tan estimat.

Heus aquí un resum, molt breu i ràpid, de les activitats professionals del pare; prou que sé que me n’he deixades moltes sense dir, però és que per fer-li justícia completa ni vosaltres ni jo tampoc no en tindríem, de temps: mai no acabaríem de parlar no només del que va fer, sinó també d’allò que es proposava de dur a terme; tants projectes tenia, tan pregona era la seva curiositat per tots i tot, tan incessant era la seva activitat mental. Deixeu-me, ara que ja arribem al final, que us expliqui la darrera anècdota, una que il·lustra força bé això que dic. Venia el pare cap a Vilaplana en cotxe, com tants altres camins, però en aquesta ocasió tot sol. Passat un poble anomenat Hombrados, davant d’ell s’estenia un tros de carretera típica de la plana castellana: recta fins perdre’s a l’horitzó, sense un trist revolt, vorejada per camps de blat. De sobte, el cotxe envesteix la cuneta, trontolla pels solcs dels llaurats i fa uns quants giravolts. Un camioner que s’escau passar i ho veu tot, s’acosta esverat, però, en comprovar que el conductor està sa i estalvi, li pregunta estranyat: “Però què li ha passat? Que anava dormint?” I el pare, encara que magolat i atordit, li ho explica amablement: “És que m’estava rumiant d’on podria venir el nom del poble que acabava de passar…”

Ben meritòria, doncs, aquesta recerca d’una saviesa que fins i tot posava a risc la seva vida. Però al meu parer encara té més mèrit haver-la sabut transmetre, la qual cosa és molt més complicada: tots hem passat per l’experiència de tenir alguna vegada un professor molt savi i molt erudit, sí, però incapaç d’ensenyar. No era aquest el cas del pare: canviant una mica la cèlebre sentència de Quintilià, podem dir que en Sebastià Mariné, “lo Sivines”, va ésser un uir bonus docendi peritus, un home bo expert en ensenyar, el que fos i quan fos, sempre ben dispost a fer-ho, estigués alegre o capficat, ocupat o disfrutant d’un rar i breu lleure.

Un home de bé: ho reconeixem tots, però també ens caldrà admetre que algun defecte, ni que fos lleu, tenia. El més greu, l’orgull, un orgull noble, però: potser sí que n’estava massa orgullós, dels seus orígens, potser sí que se’n vantava massa d’ésser vilaplanenc!
Joan Mariné Isidro



+ Publicar el meu comentari