Entrevistes | Revista 3830/11/2009

Sebastià Anguera Mestre, 65 anys, forner, fontaner, caçador i apicultor

“Una de les coses que més sento de tot això és que es van perdent les olors de Vilaplana”.

Cal Fulantí és càlida en molts sentits: en l’escalfor de la darrera fornada que encara es nota a tota la casa i que endolceix les tardanes primeres fredors d’aquest any i en la vehement inquietud que denoten les paraules del Sebastià, a la recerca d’un fogós agraïment a tot allò que el treball li ha proporcionat al cap dels anys.
Nosaltres li agraïm molt, també, que ens rebi per fer la darrera tertúlia: la del comiat.
Ens ha confessat que potser se li escaparà alguna llagrimeta quan arribi el dia, però com que no sabem si podrà fer pa, ens acontentem amb el caliu de la seva companyia i el record de l’olor de la que serà la darrera fornada.

Quin és el primer record que teniu de fer de forner?
Recordo quan encara era tan petit, que no arribava a la pastadora, que m’hi volia enfilar i no hi arribava. De fet, puc dir que literalment he mamat farina, ja que la meva mare, quan pujava a donar-me el pit, anava tota plena de farina.
La primera fornada que vaig fer va ser un vint-i-sis de desembre, aleshores tenia quinze anys. Resulta que el pare es va fer una torta de peu el dia abans anant a caçar i a l’endemà al matí, en aixecar-se no es tenia... “Noi, avui hauràs de fer el pa tu”.
Són molts records i hi ha algunes coses que no te les pots esborrar mai del cap: vaig seguir ajudant el pare fins a l’últim moment, fins i tot vaig haver de treure pa el dia que es va morir...
Recordo que la primera coca que vaig enfornar, -jo era molt jovenet!-, amb el tràngol vaig cremar la pala!. I la primera que vaig fer quan vaig agafar el negoci va ser per a la tia Pilar (la mare de la Raquel); de fet, ja la vaig avisar “Tieta, no sé com sortirà...”.

I heu seguit fins ara...
Tota la vida he fet el mateix. M’aixeco a dos quarts de cinc. La pastadora (que la va comprar de segona mà el meu pare) l’he engegada molts milers de vegades i mai m’ha fallat; seria molt bo que em fallés ara que estic a punt de parar-la definitivament!.

Com han anat canviant les coses? Us heu resistit a modernitzar el negoci?
Des que vaig començar, el consum de pa ha baixat espectacularment. A més, ara, la gent passa per la gasolinera i pot comprar pa quan vol... El cert és que industrialment es fa molt més pa, però una altra cosa és “estimar el pa”!; jo mateix, si fes tres vegades més de pa, no em sortiria igual com el trec ara, que es cuida més... Si fes tres-centes barres, de segur que no serien més bones!.
Recordo que fa anys, quan encara hi havia plegadors i es treballava més, em va venir el Santiago demanant-me cinquanta quilos de pa. “Que surti com vulgui”, em va dir. I, ai mare!, que sí que va sortir com va voler!.
Durant molts anys el forn s’encenia amb feixos de llenya. Se n’encenien cinc: al començament, es posaven al mig; quan estaven mig cremats, es movien cap al darrere; i, finalment, la brasa, es posava al davant fins que es treia del forn i es posava en una carbonera. Recordo que algunes dones en venien a buscar per fer-les servir per a cuinar o per als brasers... Ara ha canviat tot una miqueta: no hi ha brasers ni fem servir feixos, sinó crifolla, que comprem al Jaume Ritu.

Ens podeu dir quin és el secret d’un bon pa?
El fet és que com que jo ja ho tinc tant per la mà, que no tinc pas cap secret. Però hi ha una cosa que no deixa de ser curiosa: si tingués sempre la mateixa farina, faria sempre el mateix pa. Amb el temps he après que amb la farina i el blat s’ha de tenir en compte la higrometria (és a dir, la quantitat d’humitat que hi ha en l’ambient). Aquest fet fa que hi hagi dies que et surti una qualitat de pa diferent d’altres. Jo mateix, noto quan ha de canviar el temps (el fred, la calor o la humitat) només posant les mans al sac de la farina. També vaig aprendre que per saber si la farina és bona només cal agafar-la amb les mans i apretar-la; aleshores, si quan la deixes manté la forma i no s’escampa, és que és bona.

De ben segur que amb tants anys de tracte amb la gent també ens podeu explicar alguna anècdota...
Home, i tant!. Mira, abans les dones venien a fer coques, ho feien com una litúrgia. La Serafina, per exemple, sempre em deia: “Posa’m la coca al forn la primera, fill, que és més bona!” i n’estava convençuda!. O la Tuies de cal Punissó, (que en feia moltes), un dia em va dir: “M’has de fer una coca amb avellanes” i es va presentar amb un cistell d’avellanes amb closca!. Representava que s’havien de coure al mateix temps la coca i les avellanes (amb closca). Al final les avellanes van quedar crues! (la coca es cou en vint-i-cinc minuts i les avellanes en almenys una hora...)

I de la clientela, què ens en podeu dir?
El que em sabrà més greu perdre seran les vivències!. Me’n recordo que, com que la màquina no havia de parar mai, vam haver de comprar un motor de quatre temps per si no hi havia la llum. O que la gent, quan marxava la llum, ens preguntava quan tornaria (ja que n’érem part interessada, pel negoci). O quan es mor algú al poble, el telèfon no para! Molta gent també ens ha dit que enyoraran molt la tertúlia que s’improvisa a la botiga...
Quan s’hi va posar la Josefina (la meva dona), li vaig dir que si algun client la tractava malament havia de pensar abans que podia ser que aquella persona tingués algun problema a casa... Moltes vegades has de fer de moderador i conviure amb els problemes de molta gent. Recordo, per exemple, les pors del Jaume Macià quan s’havia d’operar...
Tot plegat ho enyoraré molt!. El tracte sempre ha estat molt directe.
Alguna llagrimeta de segur que em caurà!. Tot i que seguiré anant-hi, no sé encara què hi faré, a baix!.

Heu fet altres feines, a més de forner?
A veure, vaig estar a tres dies de no seguir el negoci...!. Va passar que el Pere Bonet em va oferir de fer de lampista al Càmping Sangulí amb unes condicions molt bones. Però abans de prendre la decisió, l’Alfredo de ca l’Olla es va presentar a casa dient-me que plegava (aleshores, fèiem pa una setmana cadascú i ben just sí hi teníem la vida...). El pare em va dir: “Noi, repensa-t’ho”, i això em va fer quedar. Ara d’això ja fa trenta-tres anys!;
l’Alfredo sempre ha estat un bon amic, potser fins i tot massa!. Un dia, fa poc, va pujar per veure’s en l’ambient i li vaig haver de dir: “Afanya’t, noi, que això s’acaba!".
També he fet d’apicultor i sóc caçador, són els altres dos “oficis” que tinc.

I de totes aquestes feines, amb quina us quedaríeu?
Definitivament, la d’apicultor. La mel se’t posa a la sang. Us he d’explicar un secret: jo mai he somiat amb soldadures ni amb pans, però amb abelles moltes vegades!. És una cosa que la tens al cap!. De fet, al començament de tenir les abelles li vaig dir a la dona que, si m’ajudava a crestar, ens compraríem els anells de casats, i així va ser!. Sempre he tingut molta ajuda de tota la família (en canvi, el pare només va venir una vegada i em va dir que “Mai més!”).

I, ja per acabar, què sentiu quan veieu la jubilació tan a tocar?
Una mica de tristesa, però no pas pel fet de jubilar-me, sinó més aviat una melangia molt dolça per tot el que m’ha donat el negoci en experiències i relacions personals... han estat molts anys!. A més, em sap una mica de greu que no segueixi el negoci una altra persona i que el poble es quedi sense forner.
Però, sobretot, una de les coses que més sento de tot plegat és que es vagin perdent les olors de Vilaplana: de quan el Rosendo ferrava els animals, de quan el Pepet Bidó gran serrava la fusta, de la premsa d’oli o del forn de pa.
Finalment permeteu-me una petita cosa, doncs no voldria acabar sense esmentar tots els forners i forneres que he conegut a la meva vida, sobretot ara que ja no en quedarà cap en actiu: el Ceferino i la Matilde, l'Alfredo i la Maria del Carme, el Sisquet i la Dolores, el Pere i la Salomé i, finalment la meva dona i i jo mateix. De tots ells en guardo un record molt maco i voldria dedicar-los aquest petit homenatge. A tots: moltes gràcies, de tot cor!