Records | Revista 514/06/2005

Riu de les tosques

Quan la Pepita Júlia em va dir: "Mira, la Maria nostra m'ha dat un diari. La coneixes la dona que renta?" Després de mirar-la amb la lupa contesto: "Sí, és l'Eugènia Maguinya, la mare de la Marta. L'altra no ho se". A Reus fem ampliar la foto, pero l'altra no la coneixem, i vostès Srs. Lectors de Lo Pedrís, la coneixen?

En veure la fotografia d'una dona rentant agenollada al riu, el meu pensament va caure cap al Pedrís pensant que una cosa així era digna de posar-la perquè crec que molta gent, diguem-ne de mitjana edat en endavant, no ho ha vist mai això de rentar al riu. Jo els ho puc explicar una mica perquè he rentat al riu de les Tosques, que li dèiem de la Font de les Creus, al de la Font del Moreno amb aigua de la mateixa font, dels Garrigots i de la Font del Juanillo. També he rentat al toll de la Font Trobada, avui font perduda. Per cert que la Teresa Júlia, la Lluïsa Ferrera i la meva mare, la Rufina, hi varen fer un toll que quasi que semblava una basseta, gran i bonica. A I'hivern l'aigua era bastant calentona perquè sortia de la font, millor que la del riu.

Quan nosaltres vivíem a cal Sagal, on viu ara la Josefina Perapó, també vàrem anar a rentar a les bassetes de Cal Moreno, avui Mas Sant Jordi, allí pagàvem un duro cada mes. Les families que tenien terra a prop també rentaven al tros, nosaltres anàvem al Camp del Garrofer.

Tornem a lo del riu. Ens féiem un coixí de panolla de moresc, o un sac de quatre doblecs, però els genolls continuaven sent secs, molt secs.

Si rentant plovia, aigua a I'esquena, aigua als genolls i carregats amb els enredos, i cap a casa, fins demà. Si feia bo al matí a primera hora, anàvem a posar un senyal a la batedora, el lloc de rentar, per agafar el millor lloc. Després d'esmorzar cap al riu, el ribell de zinc que pesava com un ase mort, el coixí, la roba i la pala de fusta per picar la roba, sobretot els pantalons, el vellut i els gecs perquè Déu n'hi do els vernissos que es feien, sobretot als gecs que semblaven aquell que era per a tota la vida i que de negre sembla blau com el de la Taverna d'en Mallol, i la pala ajudava força.

Al matí roba blanca al lleixiu, rentar la de color, a dinar i estendre. A la tarda esbandir i recollir alguna peça estesa pels esbarzers i els joncs, i tots els enredos que havies dut al mati.

Estic segura que hi havia més necessitat que no pas avui, pero no prenia res ningu.

Quins canvis, veritat? Tot el dia per rentar, a part del cansament, una roba que avui amb la rentadora es fa amb dos ratos, mentre tu asseguda al sofà i fent ganxet mires Nissaga de poder o be El cor de la ciutat.

Dones que de genolls al riu varen rentar com riurien si ara poguessin tornar i veure la màquina que renta i eixuga i que d'aqui a poc temps potser planxarà.

Maria Rufina