Escola | Revista 2102/09/2005

Reobertura de l'Escola "CINGLE ROIG" de Vilaplana

Sr. Director de LO PEDRÍS:

Us agraeixo que la revista que dirigiu s’hagi posat en contacte amb mi, mitjançant terceres persones conegudes, amb motiu de la propera reobertura de l’escola CINGLE ROIG de Vilaplana i us faig arribar aquestes reflexions que la vostra Redacció sabrà tractar de la millor manera, alhora que us adjunto algunes fotografies i fotocòpies referents a un passat relativament recent sobre l’escola de Vilaplana, en comparació a la seva llarga història, corresponents als anys que vaig ser mestre en ella (quan jo ja vaig deixar l’escola, sé que al cap de dos o tres anys es va clausurar). I és que parlar de l’escola CINGLE ROIG de Vilaplana significa per a mi parlar de la història d’una voluntat:

La voluntat de voler viure a Vilaplana i dedicar tres anys de la meva vida a ser mestre de l’escola del poble durant els cursos 1988-89, 1989-90 i 1990-91, sobretot quan em van dir que els de Vilaplana eren molt revolucionaris, cosa que em va estimular, car vaig voler interpretar que es tractava d’un poble dinàmic i amb empenta i, alhora, també vaig veure unes condicions immillorables per fer escola perquè crec que l’escola rural, especialment, permet un desenvolupament pedagògic extraordinàriament satisfactori. Vagi un record emocionat per a les mestres amb qui vaig coincidir llavors i fou un plaer treballar amb elles: vull recordar la benvolguda companya Isabel Bofarull de Reus i la Montse de Vilaplana -responsable de la guarderia municipal que existia annexa a l’escola- així com les mestres Isabel Anton de Tarragona “en un estat d’embaràs molt avançat el gener de 1990- i Rosa Iturrieta, també de Tarragona -una molt afectuosa mestra xilena que va substituir l’anterior per infantament, justament després dels actes del Centenari de l’escola, per la festa major de Sant Sebastià, i fins al final d’aquell curs- i també vagi un cordial record per al mossèn del poble que venia a fer la religió.

A més a més, treballar a Vilaplana va ser un marc ideal per aplicar a l’aula algunes tècniques de la pedagogia Freinet que personalment tant valoro, doncs uns anys enrere havia tingut l’experiència de l’escola original de l’insigne pedagog francès Celestin Freinet a Vence, a prop de Nice (França), passant pel col·legi Lucien Garon de Foix i Henri Fabert d’Avignon, i on vaig conèixer, a l’École Normale Mixte, també d’Avignon, el Sr. Robert Lefebvre, Inspector Departamental de l’Educació Francesa, qui a petició seva vàrem entrevistar-nos al descobrir la meva expectació i interès per les noves innovacions pedagògiques aplicades a l’escola, atès que el Sr. Lefebvre era una extraordinària referència de la Pedagogia Freinet: pedagogia popular i de l’afecte, text lliure, expressió lliure, escola de natura, llibre de la vida, autonomia personal, càrrecs de responsabilitat, biblioteca escolar, l’escola com a projecció i prolongació de la vida mateixa... exemples immillorables que vaig experimentar també a l’escola Nabí de Vallvidrera, a Barcelona i al col·legi Los Llanos de Castelldefels.

Parlar de l’escola CINGLE ROIG, és parlar també de la voluntat dels pares que creien en l’escola del poble i que sempre van estar disponibles davant les més diverses necessitats: recordo, per exemple, la visita que els nostres pocs alumnes varen fer a les coves de St. Josep a Vall d’Uxó, conduïts pel Sr. Pascal i Jo mateix; o recordar com tots els pares i mares es van abocar quan el poble de Cornudella de Montsant ens va contractar per representar, a la seva festa major, l’obra de teatre dramatitzada pels nostres nens i nenes (recordo que sempre ens va agradar el teatre, tant, que fins i tot assajàvem els dissabtes a la tarda al Casal Vilaplanenc i participàvem, també cada any, a la MOSTRA DE TEATRE REUS-BAIX CAMP, entitat cultural que, a l’actualitat, m’honora presidir); o recordar els dinars de Nadal o Fi de curs a l’escola, organitzats per l’A.P.A, que eren sempre una emotiva trobada de tota la comunitat educativa; o com recuperàvem i/o celebràvem festes i tradicions com la mona, la castanyada i el carnaval amb tot el seu seguici i cercavila anunciant pels altaveus del poble l’arribada de Sa Majestat Carnestoltes a l’Ajuntament, on es feia la rebuda i, des del balcó, els parlaments.

Així doncs, parlar de l’escola CINGLE ROIG és també parlar de la voluntat de l’Ajuntament, entitats i poble de Vilaplana pel seu inestimable suport.

Recordo la instal·lació de la calefacció; recordo la visita dels nostres alumnes a la cooperativa agrària per fer el tast de l’oli nou; recordo el grup d’interpretació d’art dramàtic G.I.A.D. L’estufa màgica que vàrem crear (nom inspirat en l’estufa de clofolla que teníem a la classe i que no parava de treure fum); recordo com l’escola també es projectava contínuament, especialment quan calia, com quan tots els nens i nenes van fer uns dibuixos que es van emmarcar, lliurant el quadre per al nou refugi de La Mussara a les autoritats civils i militars presents en la seva inauguració; recordo la plantada d’arbres al voltant del camp de futbol i el meu vol en avioneta; recordo quan cada any anàvem a collir molsa també a prop del camp de futbol i el gran pessebre que instal·làvem any rera any enmig de la classe, a l’alçada dels pupitres dels alumnes, que l’envoltaven i recordo, com no, el magnífic arbre de Nadal de l’entrada, tan ben guarnit i ple de sorpreses.

Recordo també les excursions dels dissabtes al matí amb els nens i el Sr. Ezequiel, Sra. Maria, Sr. Fèlix, Sr. Sebastià... als avencs o a l’alzina mil·lenària, etc.; recordo els invitats que venien a la classe i ens parlaven dels seus oficis, càrrecs i professions (el tema de les abelles, per exemple, fou un dels més interessants i sorprenents, tractat pel Sr. Sebastià Anguera, bon forner i apicultor, molt compromès també amb l’escola com a pare i regidor, a l’igual que la regidora Sra. Maria Bigorra). Recordo que la càmera fotogràfica sempre estava a punt per captar en diapositiva totes aquestes experiències i els més diversos esdeveniments de l’escola, disparada pel Jaume Anguera, a qui recordo pel seu saber fer fotogràfic i, per descomptat, acadèmic; recordo també la voluntat en la feina i la sensibilitat, sobretot artística, de la Maribel; recordo els patis, els jocs i la classe d’educació física; recordo els sòlids arguments del Joan Serra; recordo la creació d’un himne i una bandera per a l’escola i recordo, sobretot, que treballàvem molt passant-t’ho bé.

Vull esmentar especialment l’acte de celebració del Centenari de l’escola que va comptar amb la col·laboració de tot el poble de Vilaplana i amb l’ajuda de persones amb una gran capacitat de treball, compromís i empenta com la Sra. Maria Rufina i moltes altres persones com la Sra. Maria Mundeta i la Sra. Maria Vermell: tot va començar quan vaig fer un buidat d’arxiu de l’escola i vaig fer un llistat cronològic de tots els mestres que havien passat pel poble. El parèntesi de la guerra civil el vaig solucionar parlant amb la gent gran de Vilaplana, per la qual cosa em vaig posar en contacte, per exemple, amb una mestra filla de Tivissa que ho havia estat de Vilaplana i que el 1990 tenia 82 anys: era la Senyoreta Teresa.

Igualment es van invitar a aquest acte obert a tothom, a tots els mestres fills de Vilaplana, també a tots els mestres que ho havien estat de l’escola del poble, fossin d’on fossin i on fossin (fins i tot vaig trucar a Alemanya i a Andorra), a tots els directors i mestres dels col·legis de la futura Z.E.R., a totes les autoritats educatives, encapçalades per l’Honorable Conseller d’Ensenyament Sr. Josep Laporte, qui va tallar la cinta d’inauguració de l’exposició Escola Pública CINGLE ROIG 1889-1990 cent un anys d’escola rural, qui va visitar l’ajuntament i l’escola i va escriure al llibre de l’exposició unes paraules al·lusives als 101 anys de l’existència de l’escola del poble. Fou la primera visita d’un Conseller de la Generalitat de Catalunya a Vilaplana, i en plena crisi de l’avellana!... Tot seguit i a la sortida de l’exposició tingueren lloc els parlaments públics, el lliurament d’obsequis commemoratius i el piscolabis per a tothom al Casal.

En efecte, per aquesta important efemèride s’encomanaren unes ceràmiques commemoratives a la prestigiosa ceramista reusenca Neus Segrià, amb un disseny que es va lliurar a aquella artista i que consistia en un llibre obert travessat per una ploma, amb la llegenda E.P. Cingle Roig/Vilaplana. Aquest fou també el disseny del nou tampó i escut de l’escola, disseny que també anava imprès als bolígrafs-clauer que igualment es van encomanar per a l’ocasió. Cal recordar molt especialment la nova bandera de l’escola amb els colors de la bandera de Vilaplana i, al mig, el nou escut de l’escola magníficament brodat per les professionals mans de la mare de la Inés Soriano, la Sra. Ana Gómez. I, per descomptat, tot el poble de Vilaplana estava invitat a participar d’aquesta festa major que sense ell i la seva col·laboració no hagués estat possible aquesta exposició inaugurada el dissabte 20 de gener de 1990, al Centre Parroquial. Vagi el meu reconeixement a tot el poble de Vilaplana i un cordial record per al Sr. Alcalde Agustí Ferré i Sr. Ernest Aymamí. L’acte va permetre que ens pintessin tot l’edifici de l’escola i aquell any acadèmic vàrem fer un viatge de fi de curs a Mallorca, viatjant en tren, vaixell i avió -transports que experimentaven els alumnes- tot i que les agències de viatge no ens consideraven ni grup: no van ser gens fàcils les negociacions!

I, finalment, parlar de l’escola CINGLE ROIG de Vilaplana significa parlar de la voluntat dels alumnes que vaig tenir, car tots ells amb llur interès i esforç van fer possible que la tasca de mestre em fos tan gratificant: ells són els veritables protagonistes d’aquesta part de la llarga història de l’escola CINGLE ROIG que vaig dirigir, com també tots els altres alumnes, pares i mestres que han format part de la comunitat educativa de la seva història, i que van fer possible una escola possible: l’escola CINGLE ROIG de Vilaplana, tan bona com la millor escola (si és que aquesta existeix): us ho puc ben assegurar perquè ho comprovo dia a dia, personalment, des de la meva plaça definitiva al CEIP JOAN REBULL de Reus. No em voldria deixar ningú però tampoc no puc nomenar tothom: a tot Vilaplana sencer porto en el cor, en els llavis i en el pensament (=en l’afecte, la paraula i el record), així ja puc saludar com els orientals!... i m’acosto al poble quan em comuniquen alguna incidència especial o, simplement, quan vaig a sopar al restaurant de ca la Peirona.

Acabaré manifestant que dels meus viatges a França vaig aprendre que, per als francesos, un àpat sense formatge és com un jardí sense flors. Doncs bé, crec que passa el mateix en la relació nens-poble i per això celebro que es torni a obrir l’escola CINGLE ROIG de Vilaplana, tan coneguda i estimada per mi. Jo he parlat d’un passat de records i em sé feliç al veure com els governants de les diferents administracions, especialment els responsables locals i tota la comunitat educativa de Vilaplana, tenen aquesta nova voluntat de reobertura de la seva escola, una voluntat que significa, sens dubte, parlar de futur. Enhorabona!

Reus, 16 d’agost de 2005