Homenatges | Revista 4605/12/2011

Ramon Amigó i l’afecte per La Mussara

L'onomàstica sempre va més enllà. Més enllà de l'estudi estricte del mot. Ramon Amigó ho mostrà clarament en els deu articles que va publicar a Lo pedris [=Lp] entre el quart (juliol, 2001) i el seu trenta-sisè número (juny, 2009). Les aportacions que hi féu el filòleg reusenc traspassat (1925-2011) significaven, és clar, un exemple de treball humanitzat, no pas estrictament tècnic.

L'estudi dels noms, segons que siguin de lloc (toponímia) o de persones (antroponímia) remeten al medi, al context social i cultural d'una contrada. La Mussara vilaplanenca és un exemple d'enfocament que, segons Amigó, havia de tenir la recol•lecció de mots. Qualsevol motiu, renom, llegendari, simbologia, podia remetre a una hipòtesi o al plantejament de noves recerques. Així ho plantejà en els treballs a la revista de Vilaplana a sol•licitud de la Maria Casanova i de Josep Maria Garcia (a) "Pitxi".

Aquests articles eren planers, amb una orientació didàctica i, implícitament, reclamaven testimoniatges de supervivents per a ratificar impressions sobre noms de lloc. Tot plegat portava l'autor de La Mussara, un vell afecte. Notícies històriques disperses (2006) [presentat a Vilaplana el març de 2007] a interrogar informants del poble i a constrastar llurs records amb documentació arxivística.

El treball de Ramon Amigó volia fer reflexionar la comunitat sobre llocs comuns que eren erronis, com fou el fet d'anteposar un article en topònims que no calia, com escrigué en el seu primer assaig per a la revista, "Sense article o amb article" corresponent al quart número de juliol de 2001. També extreia conclusions més generals –de tipus ecològic– arran de la troballa de nous pous de gel –una línia de treball d'Amigó– tot recordant fonts orals de pastors, com el recordat Sebastià Magraner i Joanpere (Lp, 7, març, 2002). En aquest cas, la denúncia anava adreçada al colonialisme econòmic que "recaptava" beneficis que anaven cap al centre de decisió estranger: "el negoci de la neu produïa deixalles i, en canvi, les indústries d'ara –químiques, nuclears– deixen a casa nostra tota mena de porqueries […]. El fet és que, cap al país d'origen, al país dels capitalistes, el riu de diner que hi va és net, no contaminant, ni perillós".

En alguna ocasió –al•ludint a la tradició agrària del terrer– rememorava apunts biogràfics al•lusius a l'especulació exportadora dels fruits secs a Europa quan Amigó viatjava pel cor d'Europa (a Lucerna el 1952) per a contractar exportacions mentre treballava –entre 1940 i 1960– a l'empresa d'importació/ exportació de Josep Maria Llopis Borràs (Lp, 9, octbre, 2002). D'altres articles parlaven sobre motius relacionats amb l'antroponímia de la comarca. "El general Almussar" (Lp, 10, desembre 2002) remetia a la reflexió sobre l'ètim àrab de La Mussara; mentre que a "Vilaplanencs del segle XV" (Lp, 13, octubre, 2003) completava la seqüència de masos existents a la cirscumscripció vilaplanenca feta prèviament per Albert Manent el 1969. En aquest cas, –un cop més– la consulta de fonts originals –en aquest cas del segle quinzè– completava el nombre total de cinc cases de conreu.

Entre els treballs publicats també hi havia referències a la història coetània com en l'article dedicat a la dinastia del bandoler Ramon Roig Recasens, (a) "Patacó", que va viure a la primera meitat del segle vintè (Lp, 17, octubre, 2004) i alguns familiars del qual eren de La Mussara. Amigó també remarcava l'al•lusió a la història del campament militar espanyol, anomenat Los Castillejos (Lp, 18, desembre 2004), la compra del qual per la Generalitat de Catalunya havia de requerir un altre nom que s'adeqüés a la genuïnitat de l'espai ocupat. Amigó hi proposava "Les Pinedes", tot basant-se en un capbreu de 1779, a fi que la recuperació d'un nom propi comportés l'oblit d'una denominació forana.

La resta de les aportacions de Ramon Amigó esmentava llocs de memòria com "La Creu de Noguers" (Lp, 20, juliol, 2005), nom al•lusiu al pastor Antoni Noguers del segle XVIII, i recordava la memòria del liberal, amic de Joan Prim, Jaume Ferrer Grau, (a) L'Ignès, i la seva relació comercial amb el prohom reusenc Macià Vila Mateu (Lp, 30, desembre, 2007). Al darrer article, "La instrucció, a La Mussara, a la pre i postguerra" (Lp, 36, juny, 2009), Amigó feia un balanç sociològic sobre l'alfabetització a la contrada abans i despres de 1939, tot rememorant biografies de mestres –el cas de Rosa Vallespinosa– quan els mussarencs iniciaven el declivi.

L'estudi dels noms evoca el record de les cirscumtàncies que els expliquen i en prou ocasions convoca tot un món perdut. Els articles de Ramon Amigó a Lo Predris, deutors del treball de camp efectuat a La Mussara entre 1958 i 1960, es derivaven, tal vegada, del volum Els topònims del terme municipal de la Mussara (1963) premi Eduard Brossa (IEC), 1961. En qualsevol cas, eren conseqüència no pas d'un treball "fred", de laboratori, ans del sentit acadèmic aconduït per la voluntat de comprendre el territori, de fer pedagogia per la llengua a favor -com ens recordava l'estudiós- del respecte "per l'ecologia del llenguatge, per aquesta part del paisatge espiritual d'una terra".




Xavier Ferré Trill



+ Publicar el meu comentari