Activitats | Revista 4211/11/2010

Pregó de la Festa Major de Vilaplana. Octubre 2010

Bona nit a tothom, alcalde, regidors, senyores i senyors, petits i grans, a tots us agraeixo que hagueu vingut a l’acte d’obertura de la Festa Major i de passada a escoltar-me.
No patiu, procuraré no cansar-vos.

Benvolguts vilaplanencs i vilaplanenques, quan el Sr. Alcalde es va posar en contacte amb mi per dir-me de fer el pregó, em vaig posar al telèfon i, sense donar-li temps a res, li vaig dir: - Què us passa? Qui està malalt?. Ja veieu fins on arriba la deformació professional del metge. Es va posar a riure i em va contestar: No home no, no es tracta de res de tot això, et truco perquè facis el pregó de la Festa Major de Vilaplana. M’ho haig de pensar, li vaig dir. No hi ha res a pensar, va contestar-me, l’has de fer i prou. És el Sr. Alcalde vaig pensar, cal creure.

Poc em podia pensar que jo faria el Pregó de la Festa Major d’enguany, normalment aquesta tasca és reservada a polítics, historiadors, escriptors, fills il.lustres del poble i jo no sóc res de tot això; sóc només un servent vostre a qui acudiu quan us trobeu malamente. No sé com anirà, doncs, la cosa, però aquí em teniu, i ara sí que no em puc fer endarrera. Intentaré, al menys, de fer-vos passar una estona agradable. Però si no ho faig del vostre gust penseu que avui m’estreno en aquest ofici. Us aviso perquè parlar en públic no és precisamente la meva especialitat.

No cal dir que l’entorn és força agradable, a la plaça de la vila, al porxo de l’ajuntament, davant de l’església i de la seva rejovenida i llampant façana, la qual ha estat motiu de la portada del programa de festes d’enguany, la nit també és magnífica i l’assistència, déu n’hi do, força nodrida, trempada i… voluntària perquè després em penso que no hi ha aperitiu, bé doncs, molt bé per vosaltres. A la representació de les autoritats tampoc em penso que hi falti ningú, hi ha l’alcalde, naturalment, representant de l’autoritat civil, el mossèn, representant de l’autoritat eclesiàstica, el jutge, representant de l’autoritat judicial i… el metge, representant de l’autoritat sanitària. Doncs sí, em sembla que no hi falta ningú, ah! És clar que hi falta algú; és la guàrdia civil representant de l’autoritat militar, però… perdoneu, deuen ser els nervis, què dic jo ara, això era quan no érem autonòmics, ara ja ho som i de faltar-hi algú haurien de ser els mossos d’esquadra, no fotem, a veure si l’honorable president Montilla em picarà la cresta. Si, de fet, d’aquí quatre dies ja serem fins i tot independents, que no veieu que a Madrid en tenen moltes ganes, que ho siguem. Ah! I molts d’aquí de Catalunya també en tenen moltes de ganes, sobretot els “ciutadans” que s’anomenen “Pepe” de nom i “també alguns cognoms il.lustres de gent que fan veure que ho volen però que en realitat no ho volen”, aquests també estan delirosos de ser-ho. Els que també falten avui aquí són els representants de l’estament econòmic del país, em refereixo als banquers, però a aquests cal dispensar-los perquè la maleïda crisi els ha portat a la bancarrota i ara ja no es poden pagar ni el xofer per dur-los fins aquí. Al capdavall, però, de tots els que hi som no falta ningú ni sobra ningú.

Bé, però deixem aquestes coses d’aquí, i de fora d’aquí, a banda i anem entrant en matèria que per això m’han fet venir avui aquí.

Però… Ara que hi caic… Ben pensat potser entre nosaltres hi pot haver una persona que pensi: Ja li està bé a aquest de fer el pregó que jo n’he hagut de fer molts per a ell. Em refereixo al Pere Ramon, al qual tantes vegades he hagut d’amoïnar perquè em fes pregons a causa dels molts i molts continus canvis d’horaris de consulta que he hagut de fer sempre i, malauradament, hauré de fer perquè no hi ha altre remei. Gràcies Pere Ramon i, si et serveix de consol, pensa que a la majoria dels altres pobles les coses també funcionen així i que els agutzils han de fer aquesta mena de pregó sovint.

D’altra banda, en pensar sobre els motius temàtics en els quals basar-me per fer el pregó, un dels que em va venir al cap de seguida va ser el de donar consells de salut, així, en directe, en públic com un mass media que es podria presentar com molt atractiva i efectiva i a més m’estalviaria moltes paraules a la consulta al menys pels que heu assistit a l' acte. Observeu aquestes conductes, us podria dir no mengeu això, mengeu d’això altre, no fumeu, compte amb l’alcohol, si en beveu, beveu vi que sigui del Priorat i a poder ser del Celler Sabaté de la Vilella Baixa. I tants i tants d’altres consells que es podrien donar des d’aquí però que de ben segur us avorririen i provocarien una deserció en massa. O si no, us ho podria dir a la manera tradicional i autoritària del pregó d’abans: es fa saber… que per ordre del metge del poble queda prohibit beure alcohol, també queda prohibit fumar, el sexe s’ha de fer de manera segura i només quan toqui, etc. etc.

Algú de vosaltres també podia pensar que en ser metge l’orador potser ens podria parlar de les malalties prevalents, les de més incidència en aquest poble, però el tema us decebria també perquè veuríeu com les malalties prevalents a Vilaplana són les que de la mateixa manera són prevalents a la resta del món occidental amb el mateix desenvolupament que a la nostra àrea, ja ho sabeu també en això ens hem globalitzat. Si de cas hauríem de parlar de les no malalties a Vilaplana, és a dir, de les que hauríem d’esperar i no es presenten amb tanta incidència com caldria esperar. Això sí que és una veritable sorpresa. Em refereixo a la baixa incidència de càncers, de malalties cròniques de l’aparell respiratori, d’infarts. A què és degut? No a la intervenció de cap metge dels que heu tingut, em penso, i molt menys del que teniu ara, per suposat, sinó als hàbits de vida que heu practicat de manera diem-ne “natural”, em refereixo a la dieta mediterrània que ningú us va ensenyar però que ja coneixíeu de tota la vida, a l’exercici que de forma “natural” heu hagut de fer per guanyar-vos la vida (plegar avellanes, llaurar, esporgar, ensofatar, cavar, fer hort, dur una vida més relaxada i la disminució de l' stress que això representa, etc. etc). Això també protegeix, n’estic segur, de les malalties amb perill vital, per contra aquest exercici “natural” tornem-hi amb la paraula, castiga aquestes parts del cos que han hagut de treballar més per dur-lo a terme, em refereixo a la columna i a les articulacions sobretot de les extremitats inferiors que deu n’hi do les que es veuen. Aquest biaix entre el que caldria esperar i el que s’observa a la realitat no és nomès exclusiu d’aquest poble, naturalment, sinó que s’observa també en d’altres comunitats rurals de les mateixes característiques geogràfiques amb un cert grau d’aïllament i que no s’observa tant en pobles grans propers a grans ciutats i sobretot s’observa molt poc en les mateixes grans ciutats. A què és degut? Com ja sabeu amb els estils de vida que són més agressius amb el propi cos com més evolucionada és una societat. Que passarà en un futur en aquestes àrees? Probablement a mig termini augmentaran les malalties de perill vital perquè, hi ha hagut una generació entre els que se sabien cuidar de forma natural i la dels joves actuals que practiquen molt l’esport i que agafen menys hàbits tòxics, que no s’ha sabut “cuidar”, però que a la llarga, a llarg termini tornaran a minvar aquest tipus de malalties per la conscienciació que hi ha entre els joves d’avui dia. Però ara ja estic esbarrant i cansant, jo què sé què passarà en un futur, al cap i a la fi tampoc sóc cap expert en la matèria i el futur, qui el sap. La conclusió final de tot això és que cada estil de vida té les seves malalties i cada generació també té les seves. I que maleïdament sempre m’ha de sortir la part del cervell científica o pseudocientífica i au, ja us l’he deixada anar.
Ah! Però, de tota manera, sobretot, no em falleu i feu-me quedar bé, no fos cas que en els propers mesos augmentin els casos d’aquestes malalties greus, es capgirin les estadístiques i em feu quedar malament, espereu una temporada al menys que ja ningú se’n recordi de les meves paraules.

No, fora de l’anècdota i de la rialla, el cert és que la “petició”, entre cometes, em va causar una gran satisfacció, encara que no m’hagués imaginat mai que aquest honor podia recaure en mi quan hi ha tantes altres persones que de ben segur s’ho mereixen més. Un agraïment, doncs, profund i sincer per al Sr. Alcalde i les altres persones que hagin pogut intervenir en la designació del metge del poble per a fer el pregó.

I…, bé, parlant de l’autoritat sanitària a la qual em referia abans, què dir dels metges de poble, tot una sacra institució ja fa unes quantes dècades, i a l’actualitat vinguts a menys quant a prestigi social, cosa que també es pot generalitzar a la resta de metges. Jo encara he viscut l’època del metge de poble que feia de tot, de metge, no cal dir-ho, d’infermer, de pediatra i fins i tot de llevadora i a qualsevol hora del dia i de la nit. Ara som ja una raça a extingir dins la societat actual i em sap greu, però les coses han anat així. Ara és l’època de la superespecialització i també la que el metge no visqui al poble. A vegades quan parlo amb metges joves i no tan joves que viuen a ciutat i han de fer desplaçaments força llargs diàriament perquè viuen a ciutat i tenen el lloc d’assistència en un poble llunyà, gemeguen de la seva mala sort i es planyen contínuament del temps que han de perdre cada dia. Ells no han viscut mai en el poble en el qual exerceixen i no ho voldrien fer de cap manera, no ho entenc, els ho dic jo, fer-se metge d’un poble vol dir introduir-se poc o molt en aquella comunitat, pels qui no voleu això cal triar una plaça de ciutat que exigeix més despersonalització, però el poble té això, més interrelació, no tenir anonimat, és un avantatge i, ho reconec, un inconvenient, ni pensar-ho em contesten, la feina és la feina i prou, jo no vull que si vaig pel carrer em vingui aquest o l’altre requerint-me allò d’aquell medicament o allò altre d’aquella anàlisi, etc., etc. És el seu dret penso, és una opció però sobretot és una altra mentalitat, la que domina avui en dia de la professionalitació en exclusiva i el que significa la paraula quan a menys interrelació fora de l’estrictament derivada de l' acte mèdic en aquest cas però que aquesta mena de treballar s’imposa a totes les esferes de la vida laboral, passa amb els mestres i passa en tantes altres professions que tenen el seu lloc de treball als pobles però no hi viuen. És curiós, les coses s’han capgirat a causa de la facilitat dels transports, i això ho puc comprovar cada dia quan vinc cap aquí a Vilaplana, per tot el trajecte em creuo contínuamente amb gent d’aquests pobles que van a treballar a la ciutat cada dia i per contra ells es creuen amb mi, amb la infermera, amb els mestres, amb els treballadors de l’Ajuntament i d’altres. Pareu-hi esment, els pobles ja no són el que eren a la manera tradicional, el poble ha canviat, ha evolucionat com tot ho va fent en aquesta vida i aquests canvis porten coses bones i coses no tan bones. La professió de metge de poble també ha canviat substancialment des de l’arribada dels CAPs. Jo vaig venir aquí quan a les Borges encara no n’hi havia. Recordo que fins i tot feia visita a la tarda un dia a la setmana pels que no podien venir al matí, no tenia cap més poble així com ara m’he de partir l’assistència amb els vostres veïns de Maspujols i a cops també dels altres pobles de l’àrea. Tot plegat era més casolà, podríem dir, i em sentia més d’aquí.

Jo potser he estat diferent en tot això, sempre m’han agradat els pobles i la vida als pobles, segurament perquè ho sóc, però també comprenc que per qui és de ciutat li costa molt aquest canvi, per això, com no podia ser d’altra manera, les festes majors dels pobles són un gran i únic exponent anual de la vida als pobles i, per tant, són també força del meu agrat.

Quant a la Festa Major de Vilaplana, us diré que ha tingut sempre per mi un significat molt especial, la causa té l’arrel a finals de setembre de l’any 1991. I per què? Us preguntareu. Senzillament perquè en aquelles dates vaig ser nomenat per primera vegada com a metge titular de capçalera per a una plaça i concretament per aquest bonic poble de Vilaplana. Aquí es va acomplir un dels meus somnis de petit quan somniava en exercir de metge rural en un poblet petit, a poder ser de muntanya. Suposo que la meva infància observant la professió del metge que hi havia llavors en el meu prioratí poble d’origen va influir força en l’objectiu professional de la meva vida.
Doncs bé, la meva família i jo vam arribar aquí en els dejunis de la Festa Major d’aquell any; per això sempre recordaré aquella data. De fet, encara no hi érem tots perquè la més petita de totes encara havia d’arribar i no ho va fer fins dos anys després. És per això que vam viure aquella primera Festa Major d’una manera especial. Recordo també que, en llegir el programa dels actes de la Festa, un dels que em va cridar més l’atenció perquè no l’havia sentit anomenar mai va ser el de la carrera d’acoretes. Ah! Vaig pensar això sí que no m’ho he de perdre pas. El dia que es va realitzar vaig gaudir d’allò més amb aquelles espatarrants màquines guarnides algunes amb els noms dels seus sponsors i que deixaven l’aire del passeig de la Mussara ple de fums i de soroll amb algun ensurt i amenaça de bolcada inclosa.

La Festa Major d’un poble es viu i se sent d’una manera molt particular, es té un sentiment de joia, alegria i eufòria tot barrejat que es fa indescriptible, de fet els dies que la precedeixen ja se’t va carregant l’ànima d’aquests sentiments i es desitja ser present a tots els actes i participar de tots ells, encara que s’hagin repetit tota la vida de la mateixa manera i no tinguin cap mena de sorpresa, no és l’acte, l’espectacle o en fi, el divertiment en si que pugui ser més o menys lluït, el que el fa especial és només que aquests no hi faltin i que la gent hi assisteixi, en participi i se’l faci seu. No cal que el programa estigui farcit d’esdeveniments ni que l’orquestra sigui més o menys bona però si que fa falta la bona voluntad de les persones. Perquè desenganyeu-vos, el que fa diferent la Festa Major de les altres festes és el retrobament amb familiars, amics o coneguts que fa temps que no has vist o inclús amb la gent del teu mateix poble. I tot això us ho puc dir perquè jo sóc de poble. Aquests sentiments dels quals us parlava fa un moment són els que jo visc encara quan gaudeixo de la festa major del meu poble. Jo no sé si els de ciutat viuen les seves festes majors així, però se’m fa difícil pensar-ho perquè el que són els ingredients per a aquest magnifíc pastís no els tenen pas tots.

Després m’agradaria remarcar un altre aspecte de la Festa Major i és la de la festa interna, a dins de cada casa. A l' igual que hi ha la festa pels carrers, pels cafès, per les sales de ball, pels casals, no cal dir que també per dintre de les esglésies i s’ha guarnit, endreçat, netejat i polit els carrers i places del poble de la mateixa manera, dic, hi ha una festa particular a cada llar, la qual comença amb el fer dissabte els dies abans, en netejar i endreçar la casa encara que no vinguin convidats, en anar a comprar el menjar necessari, en haver anat a comprar els vestits per estrenar aquells dies, en la feina a la cuina de la cuinera i finalment en gaudir de la festa cada dia a la taula amb els comentaris d’amics i familiars. La taula, la bona taula era, potser ara ja no ho és tant, un element imprescindible de la festa major. Calia que fos abundant i suculenta i per això es preparava amb dies d’antelació, el brou, els rostits, els fricandós, la reposteria que es podia deixar feta els dies abans i així la mestressa de casa també podia gaudir de la festa encara que, malauradament, sempre menys que els altres. A propòsit de la bona taula i de l’anhelada espera que en feien els vilatans, recordo ara una anècdota de què vaig ser present ja fa una bona pila d’anys en un poble que vaig estar exercint de metge quan se celebrava la festa major. A missa major el capellà deia el sermó, el qual feia referència a Sant Llorenç, per ser el patró de la localitat, tot d’una va remarcar que hi havia persones que s’anaven adormint a mida que deia el sermó, i ell anava continuant que si Sant Llorenç això que si Sant Llorenç allò, en un moment donat va alçar la veu de manera molt potent i es va posar a cridar Sant Llorenç de la cassola! Sant Llorenç de la cassola! Aquest sí que us interessa, no? Com si la paraula cassola hagués obrat el miracle tothom es va despertar i es va posar a escoltar atentament… No fos cas que per allí aparegués una cassola i algú se la pogués perdre. Aquesta festa interna, de casa també és important i fa més festa major.

Jo personalment, vaig viure la Festa Major dels set anys que vaig viure aquí amb moltes ganes, ja sabeu que jo i, aleshores la meva muller, érem molt balladors i el que no ens perdíem mai era el ball. Bé si cal dir-ho tot, aquests set anys convivint entre vosaltres van ser molt agradables per mi, i potser si les circumstàncies familiars haguessin estat unes altres encara seria aquí. Encara que ara ja em quedaria poc temps de ser-hi perquè amb el projecte de nou consultori, la casa del metge desapareixerà però això com tantes altres coses ja ho veurem i del que podia haver estat al que és, és el que compta.

Aquests anys que vaig viure aquí vaig descobrir, no cal dir que no només el poble i la seva gent i sobretot els meus veïns del carrer (me’n recordo moltes vegades de l’Adela escombrant cada dia el carrer i anant a buscar aigua a la font de les Creus), sinó que també vaig descobrir i aprendre a estimar el seu entorn natural, el qual em va impactar molt i amb el que sovint penso, i aquest natural vull remarcar-lo en majúscules perquè és senzillament encisador. Mirant des de Vilaplana com a centre d’una circumferència imaginària tots els segments d’aquest cercle són d’allò més bonics per a recrear la vista, el mar a una banda i les muntanyes de la Mussara a l’altra són els màxims exponents paisatgístics d’aquesta panoràmica. Però jo no només m’he limitat a mirar, sinó que aquests paisatges puc dir que els he trepitjat a fons i repetitivament i els he viscut d’allò més a prop meu, des del camí de l’Aleixar passant pel Pi d’en Fernando, el mas d’en Segimon, el mas d’en Borbó, el Puig d’en Cama, Mascabrers, el coll de la Batalla, mas de Flassada, mas de Vallverdú (abans que fessin la carretera de la Selva), el mas de l’Anguera, la Font Nova abans d’arribar a l’Albiol, el mas de Mariner, la font Que No Cou, la font del Llop, la font del Roure, tot el camí dels Cingles de banda a banda, tots els masos de la Mussara i, no cal dir les runes del mateix poble, els camins que duen a aquest antic poble, el de les Tosques, el de les Torres amb la seva variant de les Campanilles, la roca Caiguda que es troba abans d’agafar aquest senderó, el mas de Mallafré, la font del Marió al camí dels Garrigots, la font del Gaspes, el camí d’Arbolí passant per l’antic camp de tir dels Castillejos, l’Hospital dels Carlins i cova dels Patacons, la cova dels Matxos, fins arribar al camí que du al camp de Vaques i molts altres camins, fonts, llocs i indrets que em deixo, per no fer-ho inacabable, que tancaria quasi aquesta bella rodona.

Molts de vosaltres que sou d’aquí potser no hi heu estat mai en aquests llocs o inclús ni els heu sentit anomenar, potser ara us animareu a fer-ho, creieu-me, val la pena.

Molts d’aquests indrets els he descobert jo mateix, però n’hi ha d’altres que mai hagués trobat sense l’ajut d’altres persones, el malaguanyat Sebastià Mestre Cardona, una de les persones que més em va impressionar per la seva profunda, enorme i sincera estimació del poble i de tot el voltant, l’Ezequiel que també em va mostrar molts llocs desconeguts per mi, l’Hilari i el Josep Mateu júnior, amb qui vaig compartir moltes caminades pel terme i per fora del terme a vegades; i d’altres que de segur em dec deixar d’anomenar; a tots ells moltes gràcies per fer-me de guies i d’instruir-me. El senderisme és una altra activitat que sempre m’ha apassionat i aquells anys em van permetre disfrutar-la a dojo per a aquests paratges.

L’estada d’un metge en un poble sempre deixa petjada, tant entre la població com en ell i la seva familia. Les meves quatre filles s’han fet grans aquí, unes més que les altres i quan s’esmenti el nom de Vilaplana per a elles no els serà indiferent, això les acompanyarà tota la vida i quan en alguna conversa amb algú surti aquest nom, inclús quan ja siguin elles velles, sempre li podran dir, el meu pare va ser metge de Vilaplana i nosaltres hi vam viure. Per a mi aquestes coses són molt boniques i deixen un gran i inesborrable record.

Permeteu-me que us digui abans d’acabar, i encara que sé que avui no toca, que la FESTA en majúscules que jo vaig descobrir a Vilaplana, l’estiu següent de la meva arribada i que em va colpir força, va ser la festa dels barris. Allí vaig descobrir la festa espontània, la festa voluntària, la festa de l’aplec, la festa de la germanor, un munt de festa en les fresques nits d’estiu de Vilaplana.

Prou de records personals i de festes passades i continuem amb la Festa Major d’aquest any perquè és hora d’acabar el pregó i que comenci la festa. Vilaplanencs la Festa Major del 2010 comença. Disfruteu-la.

Visca la Festa Major i visca Catalunya lliure.
Moltes gràcies

Josep Sabaté



+ Publicar el meu comentari