Què passa - Notícies | Revista 86

Pregó de la Festa Major de Vilaplana 2021

8 d’octubre de 2021
A càrrec de Tània Verge Mestre, Hble. consellera d’Igualtat i Feminismes

Bona nit a tothom. Alcalde, regidores i regidors, veïnes i veïns. Moltes gràcies per haver-me convidat a pronunciar el Pregó de la Festa Major. És tot un privilegi perquè les festes als pobles se senten i es viuen amb molta il·lusió i intensitat, amb activitats pensades per a tots els gustos i per a totes les edats.

Preparar un pregó, et porta a buscar records de la Festa Major. I més enllà dels més recents, són vius a la memòria els de les festes majors de l’adolescència, amb la colla d’amigues. També la festa dels barris a les fresques nits d’estiu. Ni més ni menys que tres! La del barri de dalt, la del barri del mig i la del barri de baix. Tota una fita per un poble tan petit. Alcalde, “posi les urnes”, que volem que tornin les festes d’estiu!

Com a foravilera amb arrels vilaplanenques, les setmanes d’estiu al poble amb les amigues eren impagables, i a la tardor la festa major suposava un retrobament de la tropa al complet i una rica font d’anècdotes divertides per compartir tot l’any. Amb un concert jove per on han passat molts grups de rock català que van marcar tota una generació i que ens van permetre reconnectar a nivell musical amb la nostra llengua. Sabent que el dilluns venen a tocar Els Pets, pensava que la cançó “Menja avellanes” bé podria ser l’himne de Vilaplana, oi?

En aquest exercici de memòria que inspira el pregó, també m’han vingut el cap les històries de la festa major explicades per les meves dues àvies, sobretot històries de què feien a la festa major. Com tantes persones d’aquest país, vinc d’una família pagesa del poble de tota la vida i d’una família molt humil que va emigrar en la postguerra de la zona de Castelló per establir-se a Vilaplana. A Cal Sagal, on hi ha ara la Tartrana de Cal Munter, hi van dormir durant força anys els músics de l’orquestra que pujava per tocar al ball de la festa major. L’àvia materna, la Faustina, els preparava tota sola un gran banquet: canelons, fricandó o pollastre farcit, unes bones postres i, per acabar, no podien faltar la coca i les avellanes torrades. La Faustina també em parlava dels vestits que estrenava la família per la festa major, uns vestits que ella mateixa cosia.

A l’altra casa, per a la Carme i en Juanito, els dies de festa major eren dies frenètics al bar o als envelats, com em recordava fa poc en Salvador amb una fotografia de l’envelat de l’any 1956, o com ens heu comentat tantes persones al passar aquest darrer any per davant de Ca la Carme del bar i veure les obres que hem estat fent als baixos. Alguns de vosaltres fins i tot heu suggerit diferents usos per aquest espai renovat, com ara un local d’oci nocturn. Si bé és cert que, almenys de moment, no tenim aquesta previsió, no descarto que l’Abel, enamorat bojament del poble i de les converses a peu de carrer i al Casal, estigui rumiant alguns plans per passar tant de temps aquí com sigui possible.

La Vilaplana de quan les meves àvies eren joves, sense aigua corrent ni cotxes, o fins i tot la dels meus pares, també fills del poble, ha canviat molt, és evident. Per a les generacions més joves, els canvis han estat més imperceptibles, i segurament valorem molt més allò que no canvia i també allò que redescobrim del poble i el seu entorn quan ens anem fent grans. En el meu cas, fa cinc anys d’aquest retrobament amb Vilaplana.

La seva tranquil·litat, amb el tocar de les hores d’aquest campanar que et recorda gratament que ets lluny del bullici i el trànsit de la ciutat, especialment quan els diumenges a les deu del matí el ritme frenètic de la campana t’agafa al llit o esmorzant. Aquest paisatge únic de muntanyes rogenques de mil camins i rutes, per gaudir de les passejades, de les rovellonades o de les orquídies silvestres, amb una d’elles, el clavell violaci, escampant-se de manera efímera per tots els boscos de la plana al mes d’abril. O la seva gent, que sempre t’atura pel carrer per saber com estàs tu i la família, que t’explica records que rememoren vivències compartides amb la família de la casa materna o paterna, i que et troben una ressemblança amb una casa o l’altra. He de dir que va guanyant la frase “ets clavada a ton pare”.

Torno a la Carme. No se’n sabria avenir de com ha canviat una casa que tant esforç els va costar de pagar, ni del fet que ara hi trobem refugi l’Abel i jo, ja sigui a les vacances o els caps de setmana que podem baixar; més escassos en el meu cas des d’aquest mes de maig quan vaig assumir el càrrec al Govern de la Generalitat. Escrivint aquestes paraules també em venia al cap la predicció que va fer-me la iaia Carme quan li vaig dir que anava a fer el doctorat en Ciències Polítiques a Madrid. “Ai”, em va dir amb aquell deix valencià que no va perdre mai, “amb tants estudis com fas, arribaràs a ser ministra!”. He rigut molts cops d’aquesta frase, perquè és un mite molt estès que tothom que estudia Ciències Polítiques vol dedicar-se a la política. De fet, a la universitat sempre fem aquesta broma amb l’alumnat que comença el primer curs. Que no, diem; que allò que fa una politòloga és analitzar la política, per entendre com es prenen les decisions, com es fan les polítiques públiques o com es pot incidir en la política a través de la transferència de coneixement a les institucions.

Doncs bé, ministra, no; tampoc m’hi voldrien després d’haver estat síndica electoral de l’1 d’octubre. Però servir al país que estimes i que vols que esdevingui independent, com més aviat millor, és un gran honor, sobretot si tens l’oportunitat de crear una nova conselleria des de zero, i encara més si es tracta del Departament d’Igualtat i Feminismes. Com aquella frase d’en John Lennon, “la vida és tot allò que et passa mentre estaves fent altres plans”. O potser no, perquè la incidència política feminista era part del meu activisme i de la meva docència i recerca acadèmica.

Així que permeteu-me que segueixi parlant de les dones, especialment, de les dones dels pobles i del món rural. Es quantifica l’ocupació actual en el sector agrari en un 20 per cent de dones davant d’un 80 per cent d’homes, uns percentatges que s’inverteixen en el cas de l’agroturisme: I en el cas de l’agricultura ecològica els percentatges són més equilibrats. Val a dir que els registres oficials no tenen en compte que les dones al tros hi han treballat sempre, al mateix temps que es carregaven la casa a les seves espatlles. Però els renoms de les cases tampoc ho visualitzen.

A Vilaplana, com és costum als Països Catalans, els noms amb què es coneixen les cases, són majoritàriament masculins, perquè s’han transmès patrilinialment. Ca la Peirona, Ca la Sofia, Ca la Mondeta, Ca la Paquita Virella, Ca la Maria Rufina, Ca la Narra, Ca la Sabina, i Ca la Palmira; o Ca la Maria Torero i Ca la Maria Espasa, en el cas de les botigues. Al voltant de deu renoms amb nom de dona, doncs; mentre que amb noms d’home, com a mínim, n’hi ha més d’una setantena.

Com ens recordava Coral Cuadrada, professora d’història a la Universitat Rovira i Virgili, al número 53 de la revista Lo Pedrís l’any 2013: “Si analitzem la història tradicional, la que ens han ensenyat, ens adonarem que les dones en queden al marge i que alhora s'estructura de manera que és impossible d'incloure-les-hi”. La “història de la vida quotidiana” no hi té cabuda, també ens deia. Tot i que el valor de la seva feina no sempre ha estat reconegut, les dones han tingut i tenen un paper molt important en el manteniment i cohesió de la vida social als pobles. Per exemple, són majoritàriament elles les que han portat i porten els comerços o les Associacions de Famílies d’Alumnes que dinamitzen les escoles rurals.

Des del col·lectiu #OnSónLesDones sempre diem que els recomptes són un acte polític, perquè ens posen davant el mirall de la bretxa que hi ha entre la presència de les dones a la població, el 51 per cent, i la seva presència i visibilitat en els diferents àmbits. De fet, segons un estudi del Consell Comarcal del Baix Camp de fa uns anys, les dones representen al voltant del 80 per cent de la població de Vilaplana. Però us heu preguntat mai on són les dones a Vilaplana?

Si entrem a la Viquipèdia, hi trobem un llistat amb els noms dels fills il·lustres de Vilaplana, la màxima distinció local que suposa un acte de reconeixement i de gratitud a persones nascudes al municipi. Els sis noms que hi apareixen són homes, com també passa a la resta de municipis del Camp de Tarragona, incloent les capitals. A Reus, d’entre els cinquanta-sis reconeixements a personatges autòctons només hi trobem tres filles il·lustres, i a Tarragona són tres dones d’un total de tretze persones que han rebut aquesta distinció.

Si repassem el llistat d’alcaldes de Vilaplana, tots han estat homes (com a Reus i a Tarragona). Si donem un cop d’ull al nomenclàtor dels carrers, les dones tampoc hi surten o, a tot estirar, només una – la Verge de Montserrat – i no és d’aquest món, per entendre’ns. I quantes pregoneres de la festa major hi ha hagut en els darrers quinze anys? Quantes diríeu? Han estat cinc dones, i deu homes. Cal dir, però, que, si ens centrem en els darrers sis anys, aleshores s’equilibra la participació, amb tres dones i tres homes, i amb el pregó d’enguany trenquem el desempat.

Magda, es nota la feina i l’empremta de la Regidoria d’Igualtat! També amb els manifestos del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, amb activitats tan boniques com l’exposició digital sobre dones que han obert camí aquí i arreu del món, o amb l’edició del festival de poesia Mussart d’aquest estiu dedicada a l’emancipació de les dones.

A l’entrada del poble hi ha dos murals: un dedicat al referèndum de l’1 d’octubre, que el vindica i en mostra els resultats a Vilaplana, i un dedicat a la lluita feminista que diu “ens mantindrem sempre tossudament alçades”. Ja vindria a ser això: la República Catalana ha de ser feminista, perquè sense igualtat no hi ha llibertat, ni individual ni col·lectiva.

Visca Vilaplana i visca la seva Festa Major! Visca Catalunya lliure! I visca la lluita feminista!
Moltes gràcies.