Literatura - Contes | Revista 74

Petits fours: Bitllet

Estic veient un bitllet a terra, allà al davant. És un d’aquells bitllets grossos, de color fosc, amb moltes cares de prínceps i reis, i amb molts zeros. Tot i que la imatge que en percebo a mesura que m’hi estic acostant és encara poc nítida, la claredat de la idea que representa és prou diàfana com per no enganyar-me gens ni mica. La vitalitat que resplandeix a terra em xucla i em fa pensar en futures inversions: me l’imagino al taulell d’algun bar, davant d’una suculenta tapa i al costat d’una refrescant cervesa estelada. El veig al platet, sobre un compte llarg, d’una taula de restaurant plena de molles de pa i plats bruts acabats de sucar. Fins i tot tinc temps de comprar un bon reguitzell de llibres o potser de discos.

Serem molt amics el bitllet i jo quan el tingui a la butxaca!, hi representaria molt, en aquest lloc, molt més que no pas a terra on és ara, sense amo ni destí...

M’hi vaig acostant i, a mesura que la imatge va sent més fidel, les idees van desfigurant-se i enterbolint-se: Ara, sense mirar, imagino un grup de nois i noies jovenets que, empesos per l’edat, s’entesten a fer caure malvadament els justos que, com jo, tenim dret a creure’ns que tot allò que és a terra ens té per amo. Estiren el fil i zas!, el bitllet s’esfuma entre les cames. El plegues i oh!, resulta ser de broma. L’estires i ep!, està enganxat a terra. Segur que hi són i que es faran un fart de riure a costa de la gràcia que els farà de veure com caic al parany; per això no penso donar-los el gust.

Ja hi sóc al damunt, quasi el xafo. Des d’aquesta perspectiva, i al mateix temps que el veig de reüll, penso en la falta que pot arribar a fer a infinitat de persones. Qui el necessita més que un pobre pobre molt pobre o un aturat molt aturat? On faria més servei que en un rebost d’una família, transformat en vitualles, molt nombrosa i sense massa ingressos? Qui seria menys agraït que un nen que es pogués comprar una joguina abans de Reis? Fins i tot em complau de pensar que pot arrabassar una petita mala estona a un borratxo embriac de carrer...

No l’he plegat, i a més l’he xafat! Ni m’he girat per comprovar on i com quedava, ni tan sols si algú se’n reia o si realment era fals.

Segueixo caminant pensant si mai aconseguiré d’oblidar-me’n. Em concentro en els següents passos que vaig dibuixant a la quadrícula de la vorera. La veritat és que la imaginació m’obliga a veure’l allà a terra, sol, perdut i sense amo, orfe en l’asil de la pols del carrer. Definitivament no he pogut obviar-lo en cap dels meus pensaments ni en cap de les passes que hi ha hagut fins a casa. No deixo de pensar en qui l’haurà trobat, de qui se n’hauran rigut, del servei que haurà fet o en què serà definitivament invertit.

Ja sóc a casa i estic molt cansat de tant caminar per oblidar, em fan molt de mal els peus. Tot es barreja amb el dolor i la joia d’haver fet el que no he fet! Aniré a estirar-me una miqueta al llit, l’esgotament, més que físic, és de butxaca. Allibero els peus de l’opressió de les sabates sense deixar de preguntar-me per què m’he estat martiritzant tota la tarda.

És curiós: just en el moment que he deixat les sabates a terra m’he adonat que he dut, just des del moment que l’he xafat, tota l’estona el bitllet enganxat en un xiclet que duia a la sola de la sabata esquerra.

Pep Mestre Anguera

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

Petits fours: Bitllet

Nou usuari

Usuari registrat