Entrevistes | Revista 2201/12/2005

Pere Llauradó i Llauradó, el Pere Bodro

Néixer aquí o allà és casual. Per comptes de dir el lloc de naixement, hauríem de dir que som fills de la mare i del pare.


Amb quasi bé 90 anys a l’esquena , i amb un ampli recordatori de vivències, històries, poemes i facècies de tota mena, en Pere Llauradó Llauradó (més conegut per Pere Bodro) ens va obrir la porta dels seus records per fer-nos en un petit tast. Amb aquella mena de saviesa popular que atorguen la plenitud dels anys viscuts, ja sigui lluitant a la guerra, pres o evadit en camps de concentració, llaurant i conreant la terra , caçant, buscant tòfones o simplement conversant en les tertúlies dels bars... la veu d’en Pere evoca, recita i transita, com si fos un antic joglar medieval, pels camins de la seva memòria, que avui cristal·litzarà en lletra impresa, a través de la present entrevista.


Pere, per començar el primer tast perquè no ens explica aquella misteriosa història que de vegades li hem sentit narrar al bar del Casal sobre uns àngels d’or que hi havia al monestir de Montserrat ?
Quan encara vivia la Pilar, la meva dona i la mare dels nostres dos fills Fernando i Ricard, teníem el costum de fer una visita de tant en tant al monestir de Montserrat. Al seu interior hi havia dos preciosos àngels d’or que custodiaven la verge. Van traslladar la Mare de Déu de lloc i els àngels com per art de màgia van desaparèixer. Aquestos havien estat esculpits per un escultor de Barcelona, que tenia el mateix cognom que jo, és a dir , Llauradó. Aquesta coincidència no és fruit de la casualitat, sinó que és conseqüència de que els pares de l’escultor provenien de Maspujols i ell i el meu pare eren cosins. A més, per si fos poc, un dels fills de l’escultor va posar de model per realitzar les figures dels àngels d’or.

Què interessant, seguiu Pere seguiu...
Tot això va fer, com vosaltres entendreu, que jo sentis un interès especial pels angelets d’or i la seva sospitosa desaparició. Pel que tinc entès els àngels que estaven exposats al públic tenien un pes de 40 quilos d’or. Vaig preguntar i indagar sobre si havien estat traslladats al museu de l’abadia, o amb algun altre lloc, o si els estaven restaurant... i ningú amb va saber donar resposta. Fins i tot ho vaig preguntar a l’abat i tampoc em va saber dir què se n’havia fet dels àngels. Amb l’església em topat, vaig pensar. Definitivament havien desaparegut, sense deixar cap rastre i sense que ningú mai m’ho hagi pogut aclarir. No ho trobeu molt estrany ?

I tant que sí
Jo perquè quedi constància i record d’aquest misteriós i dissortat fet, que fins avui en dia encara em te amoïnat, vaig composar ja fa temps un petit poema que encara recordo bé de memòria i que us passo a recitar. Escriviu, escriviu

Verge de Montserrat vós
que féu tants miracles,
Féu que tornin els àngels
que us aguantaven el manto.

La porta oberta es van deixar
I els àngels van volar.
Però si que hi ha qui sap
on van anar a parar.

Aquests àngels es van fer
de la gent de bon cor
que van donar les joies
i objectes d’or.

Si això és la patrona de Catalunya,
la Verge de Montserrat,
mireu-s’ho com vulgueu que,
per mi això ja està acabat.


Després d’això que ens ha explicat hi ha tornat més al monestir de Montserrat ?
Sí, sí. Encara em ve present, quan bona part del poble de Vilaplana, entre els que jo m’hi trobava, a mitjans o finals dels anys 70, vam anar amb autocar a portar la bandera catalana a Montserrat, després que l’antic ajuntament franquista prohibís d’onejar-la al balcó del nostre ajuntament . Per cert, encara deu ser allà no ? Crec que seria interessant que algú la podes tornar a portar al poble, ja que forma part de la nostra història.


Us sentiu molt identificat amb el poble de Vilaplana, encara que pel que sabem no vau néixer aquí ?
Jo em sento molt d’aquí ja que hi porto tota una vida. Aquí va ser on em vaig casar i formar una família, encara que vaig néixer a Maspujols i sóc fill de la Rosa Llauradó Aymamí i el Pere Llauradó Gebellí. Érem tres germans i una germana. De totes formes, penso que néixer aquí o allà és casual. Per comptes de dir el lloc de naixement, hauríem de dir que som fills de la mare i del pare. En quant als primers records de Vilaplana, em venen quan pujava per la Festa Major i anava al concert, al ball, a veure els artistes. Cada dia es feien coses i a tot arreu estava ple. Amb un duro anaves a la Festa Major i t’ho passaves d’allò més bé.

En quin any doncs, vau venir a viure a Vilaplana?
Vaig conèixer la Pilar Pellicé Mariné a l’Aleixar, ella portava dol de sa mare, vam festejar tres anys i després ens vam casar. Al 1949, quan tenia 33 anys vaig pujar a viure a Vilaplana, quan ja feia deu anys que s’havia acabat la guerra civil.

Quins records en te d’aquella guerra fraticida ?
Jo vaig lluitar amb el bàndol republicà i recordo, per exemple, que vaig ser vint-i-un mesos a la trinxera del Jarama. Sóc de la quinta del 37 i m’hi van fer anar per la quinta. Tenia 19 anys. Després de la guerra vaig passar per camps de concentració i després vaig fer el servei militar. Em van llicenciar quan tenia 27 anys. En total vaig estar 7 anys. De Pamplona em van portar a Roncesvalles durant la II Guerra Mundial. I després cap a San Sebastian.

En quins camps de concentració vau estar pres?
Vaig estar a Toledo i a Aranjuez al quarter de cavalleria, hi vaig ser pocs dies perquè em vaig escapar i al cap d’una hora ja m’havien agafat i cap a Toledo detingut pels nacionals, a San Bernardo. En aquest camp també hi havia el Cisco Ramones, el pare del Joan Maria que regenta el restaurant de ca la Peirona, i que em va veure però no em va reconèixer.
Allí passàvem amb aigua i al ras. Vaig caure malalt a Toledo, em van portar a l’hospital. Allí veies morts cada moment. No sé ni quina malaltia vaig tenir, perquè llavors no hi havia mitjans, ni medicines, ni res de res. De l’hospital em van portar a Pinto que està a prop de Madrid. Recordeu la dita castellana De Pinto a Valdemoro. Després a Madrid, la capital, a Alcalá de Henares, etc... En fi que no sé ben bé on em van portar perquè de tant de rodar i de rodar quasi bé vaig perdre l’oremus.

Tenia relació amb la seva família, mentre van durar aquells durs i llargs set anys de milícia, de guerra i de presons en camps de concentració?
Sí i no. A casa rebien les meves cartes però jo mai vaig rebre les seves respostes.

Vau conèixer el germà de la seva esposa Pilar que es va exiliar a França per culpa de la guerra ?
Sí, i tant. El Sebastià Pellicé que va haver de marxar a França, tirant endarrera amb l’avenç dels nacionals. També se que va estar com jo en camps de concentració. Però així com jo vaig estar per la Espanya franquista , ell va estar a pres per l’Alemanya nazi. Actualment, al poble ens ha visitat la seva esposa. El seu fill el Pascal com ja sabeu porta el Casal amb la seva dona i un altre família del poble.

Bé deixem aquest conflictiu període de la seva vida i passem a temes més quotidians, com de què ha treballat, quins records te de llavors i quines aficions té o ha tingut ?
Treballava de pagès i la nevada de l’any 1944 em va agafar a la Mussara i m’hi vaig haver d’estar molts dies. L’Anton de ca l’Agustench, el Cassoles, el seu fill i jo vam estar set quarts de la Mussara al Mas de l’Abelló. Jo portava un carro amb menjar pels animals i el vam tancar a l’església. Al cap de vuit o nou dies vaig anar a buscar la mula. La neu arribava a la finestra de les cases.


També tenia fama de ser un bon buscador de tòfones?
Hi vaig anar bastants anys. Has de tenir un bon gos. Tu el portes allà on se’n fan i ell té les marca. Jo llavors les venia a Vic els dissabtes i a Centelles els diumenges.
De trufes cada any n’hi ha menys perquè es tira més amoníac i més productes químics que malmeten la terra. A més, també plou menys.
Les trufes es fan als roures, als castanyers, als avellaners i a les alzines.

Era aficionat a la caça?
Anava al conill i també era de la colla del jabalí. Ara estic donat de baixa de tot arreu.

I al futbol que hi jugava?
Jugava a Maspujols. Aquí ni ho he anat a veure mai. M’agradava però me’l van fer avorrir. Una vegada la policia em va detenir al futbol i vaig estar dues hores retingut a Pamplona. Allà jo hi feia la mili. No podies parlar en català.
També anava a Reus amb bicicleta per veure’l però me’n vaig cansar de sentir tantes baralles.


Canviant de tema. També sabem de la seva afició per la cuina.
M’agrada força cuinar ja sigui per mi o per la meva família. Faig fricandó, arròs, sofregit, crema catalana, el que convingui Si algun plat no el sé fer ho pregunto a les dones a la botiga i ho provo de fer.

Moltes gràcies Pere per obrir-nos de forma tan amable i distesa les portes d’alguns dels seus nombrosos records ?
De res, gràcies a vosaltres per haver pensat en mi.






Dolors Joanpere i Pitxi



+ Publicar el meu comentari