La nostra gent - Què passa - Entrevistes - Mussart Festival | Revista 69

MUSSART 2017: Entrevista a Santi Ricart

Si fem cas a la carrera d’èxits que us avala, podríem entendre que aquest hauria de ser un treball més... Quin tipus de repte creieu que suposa per a vosaltres enfrontar-vos a un escenari, amb un públic, ambient i paisatge tan peculiar/especial?

Home, d’entrada és un plaer! El paisatge és preciós i fantàstic amb aquests cingles i el poble... És un plaer i després és un repte... hem de tenir en compte que en un escenari d’un teatre tenim unes qualitats acústiques que fan que el so arribi a tothom i aquí és més difícil i sempre poden passar coses, vull dir que sempre necessites llançar més veu; i, a banda, una altra part del repte és cridar l’atenció. Ja sabem que en un escenari tot està orientat per focalitzar l’atenció en allò que està passant: la llum, la posició i la mateixa foscor de la sala... Aquí tens el repte de reclamar aquesta atenció sense distraccions externes i que el públic segueixi el teu discurs. L’any passat vaig fer uns textos de teatre i aquest any són poemes, la poesia necessita una mena de concentració per part del públic, i això és un desafiament, aconseguir aquesta atenció del públic en un espai que és absolutament dispers..., a més la poesia demana un to més intimista i aquí és impossible aconseguir un to intimista per això també tenim el repte d’interpretació, de fer arribar aquesta part íntima en un racó on no pots estar “íntim” perquè no et senten de la primera fila... A més el decorat, el paisatge és preciós. Jo, l’any passat, estava al banc de baix, al poble, a la vora del cingle, i em pensava “No sé si em miren a mi o al paisatge...”. Tens aquest repte que és divertit.


A Vilaplana hem sentit alguna vegada que és un “poble de bufada” en el sentit que les coses no ens duren massa, no obstant Lo Pedrís, com a revista trimestral de petit format i abast, ja fa més de disset anys que sobreviu en aquest entorn. El Mussart aviat en farà deu. Quina vida li augureu?

El Mussart és diferent dels altres festivals, que jo sàpiga no n’hi ha cap altre, de festival, de poesia o teatre com aquest, és particular; i com que és particular això mateix el fa diferent i que la gent el vingui a mirar d’una manera diferent!
Jo penso que és una cosa que va endavant. Jo desconec la primera etapa com era, només veig que és sorprenent veure la quantitat de gent que hi arriba a haver; ja em va sorprendre l’any passat, que era la meva primera vegada... És evident que totes aquestes coses fan que previsiblement vagi augmentant o que potser hi haurà un moment que s’estancarà. També suposo que hi haurà un moment per part de direcció artística que dirà “Ai, i si fem alguna cosa nova?”. Aquest any ja hi ha una novetat (tres punts en lloc de quatre i una part final que l’any passat ni hi era...) entenc que la cosa anirà evolucionant. El festival té prou una essència, un esperit i un punt diferencial amb els altres festivals..., penso que això el pot fer tirar molts anys, evidentment amb els petits canvis que hi pugui haver. És cert que si hi poses gent coneguda, els que hem anat venint cada any, farà que hi hagi més curiosos que vinguin de fora, evidentment! Això és un punt que fa gran el festival.


Ja gairebé no queda ningú que hagi vist vida al poble de la Mussara... Per aquest motiu el fet de crear sobre l’enderroc i fer-nos somiar arquitectures imaginades més enllà per fabricar sensacions sobre aquesta boira (tan nostra) sempre ens ha omplert molt. I vosaltres n’heu estat els transmissors. Com valoreu aquest “fer renéixer” un poble abandonat, ni que sigui per un dia?

Incorporar els actors del poble al festival em sembla fantàstic! Ja que si parteix d’algun lloc és de Vilaplana i trobo que és una mica l’equilibri entre el grup que crida l’atenció, que som més coneguts i que fan que vingui més gent, i els altres que potser no coneixem ni qui són però que diran, “Ostres! Ho fan bé i ens han agradat”. És una bona barreja. És un festival de Vilaplana i és lògic que Vilaplana posi la seva gent i s’ho senti seu. És molt bo que el poble s’ho senti seu! I és important que vingui gent de fora perquè es conegui Vilaplana  i aquest festival, que té aquest punt tan especial i que el fa diferent dels altres.


Estem acostumats a veure-us a la televisió o als escenaris. En aquesta ocasió ha estat diferent: tots plegats, públic i actors, hem anat a l’escenari junts i hem gaudit tant del que hem sentit com del que hem vist. Creieu que cal apropar el públic a la literatura més enllà dels escenaris, tal com ens ha intentat embruixar el Mussart?

Jo no tinc cap vincle aquí..., a mi, les sensacions i tot el que em toca més la pell és l’entorn, el paisatge, que valen la pena de conèixer i que se sàpiga que existeix; llavors potser hi hauria gent del poble o del voltant que no pujarien si no fos per això..., o potser gent que no ho coneixeria..., aleshores tornar  a portar vida a un lloc que n’havia tingut tanta... doncs trobo que està molt bé i és bonic...

Josep Maria Garcia



+ Publicar el meu comentari