Articles | Revista 4811/06/2012

Mestre Jaume

Expliquen els filòsofs de l’antiga Grècia –pobre Grècia, bressol de la nostra cultura- que un important personatge de l’escola estoica, va anar a veure un amic que acabava de ser pare per primera vegada i li digué:

-Ara que el teu fill ja ha nascut, el més dur que trobarà serà viure.

Avui, el model de la nostra societat de consum ens ha ensenyat que allò que importa no és ser, és a dir viure, desenvolupar la nostra personalitat, sinó tenir riqueses que ens proporcionin poder, amagant sempre als nostres infants que, un dia o altre tots hem de morir i, l’únic que podrem endur-nos serà un bon record per als que quedin.

Avui la nostra vila està de dol. Quasi a cau d’orella, amagant unes llàgrimes que no hem pogut retenir, ha anat corrent la veu: s’ha mort el Jaume... Curiosament, però, el Jaume Mestre, el director del cor Amics de la Cançó de Vilaplana, s’ha mort cantant.

Hereu espiritual d’aquella coral que, anys enrere havia fundat el Fèlix, el seu germà petit, i que mentre visqué, cada vegada que desapareixia, la tornava a promoure, els que assistiren als últims instants de la vida del Jaume, expliquen que tingué un final exemplar. Demanà als presents que l’acompanyessin cantant el Virolai... i als seus compassos acabà conscient la seva existència.

Des de la taula on estic escrivint, veig el seu cotxe de pagès, el que emprava per a anar i venir del tros, aparcat davant de casa, com si encara l’esperés. Allí mateix, a les vigílies de posar-se malalt, ens havíem acomiadat. Jo, me’n tornava a Reus i ell, considerant que ja havia arribat el bon temps, es quedava a Vilaplana. Mai vaig pensar que, aquell, pogués ser l’últim cop que ens vèiem.

El dia de l’enterrament, el temple quedà petit. Veïns de la vila, coneguts i amics de les corals que dirigia, professors del col·legi Pare Manyanet, exalumnes... volien dir-li adéu.

Al cap d’uns dies em va venir a trobar un col·laborador de Lo Pedrís, sabedor que, havent compartit tantes vivències amb el Jaume, em faria goig de dir-hi també la meva. Em vaig emocionar tant que...

-Vam fer tantes coses junts que, de ben segur, més d’una, en quedarà per a dir. Però, potser començant per les més importants,.... vam anar més de dos anys a fer una tertúlia radiofònica sobre temes d’actualitat a Onda Cero de Reus, i a una altra emissora, que si no m’equivoco, es deia Ràdio Mediterránea.

Després, al Consell Comarcal, participàvem en tasques d’atenció a la tercera edat.... i ens dedicàrem, també, a l’intercanvi de famílies catalanes amb d’altres de països europeus, i en tantes altres coses a Vilaplana.

El Jaume va voler musicar alguns dels meus poemes, com ja havia fet el seu germà Fèlix i algun cop el vaig acompanyar als assajos de les corals que dirigia. Ara, talment com els components dels Amics de la cançó, ens sentim orfes. Ells, tants dies, tantes hores junts a la Casa de Cultura... “Què farem ara?” es pregunten.

Però ens equivocaríem si limitéssim la seva vida, només, a la vessant artística. El Jaume tenia també altres dèries. I una de molt especial, era la de compartir el recapte del seu tros amb els amics. Em sembla que encara sento trucar a la porta: “Ves, nois baixeu un cistell o una senalla, que avui farem saca...”

El Jaume també era un filòsof i un sentimental. No oblidaré mai el dia que, després de donar-li les gràcies pel seu obsequi hortícola em digué: “Les gràcies he de donar-te-les jo a tu, perquè acceptant el meu obsequi em permets de fruir del goig de donar”. En un món corromput per tots quatre cantons, aquí tenim, estimats lectors, l’elixir que ens va regalar el Jaume: saber fruir del goig de donar i donar-se.

Per tot plegat, per tantes coses bones, amb el vist-i-plau de la seva família, vaig demanar a la Junta del Casal i a l’Ajuntament que, en un acte d’agraïment a qui tant va fer per la Vila, a partir d’ara, la Sala de Cultura, on ell havia treballat tantes hores, rebi el nom de Sala del Mestre Jaume.

Jaume Mariné i Ferré