Premsa on line18/09/2005

Mal estiu, aquest que acabem

El diari El Punt publica una crònica de l'escriptor reusenc Xavier Amorós, en la qual fa una mirada per les nostres terres, que aquest estiu han patit sed de valent:

”Un mal estiu”

“Aquest estiu, amb «la secada que tenim», el cronista ha patit pels boscos de les muntanyes de Prades, que s'escampen pel Baix Camp, l'Alt Camp, el Priorat i la Conca de Barberà”

“la crònica: XAVIER AMORÓS.”

“Aquest estiu, que, segons el calendari, està a les darreries, ha estat un mal estiu. Ha fet una calor ofegosa, espantosa, exagerada, i la xafagor de la costa ha anul·lat la mica de frescor privilegiada que de vegades tenim els que vivim i treballem més o menys pròxims al mar. Aquest d'enguany ha estat un mal estiu, perquè a l'angúnia de la calor espantosa, s'hi ha afegit l'angoixa -que persisteix, encara que amb el forn pràcticament al mínim- de trobar-nos en plena secada general, més preocupant des d'un dels bocins de pa més secs, amb menys pluviositat, el Baix Camp; és a dir, la part més baixa del Camp de Tarragona. Els habitants de la part més plana del Baix Camp, durant el segle XX, s'han hagut d'espavilar per comptar amb dos pantans, Riudecanyes, amb 3.280.000 m, i Siurana, amb 12.300.000 m, i una infinitat de pous i minats, i ara respirem (i bevem i reguem) beneïts pel regal impagable de l'aigua de l'Ebre a través del minitransvasament, lluminosa idea del president Pujol -gràcies! gràcies!, cal donar les gràcies cada cop que se'n parla, cada cop que s'obre l'aixeta-. Aquestes aportacions que l'enginy de l'home -a la dona no li deixaven ficar cullerada ni en el tema d'associar-se per fer construir pantans ni en la de decidir-se per fer un pou al tros, a la finca- ens ha proporcionat per fer més intensa la vida al Camp meridional. Amb aquests diversos esforços -algun, de segles-, apaguem la set que teníem, però no la set de la terra en conjunt, i en aquest mal estiu la tortura de la secada ens ha perseguit malignament i encara ens persegueix, malgrat que ha refrescat, i per a més inri ha plogut sobre mullat amb fúria: al mar, a les platges, a les primeres altures del litoral. Hem patit tot l'estiu -amb aquella calor, els incendis semblaven inevitables- i continuem patint (tots plegats, no pas només els de la plana del Baix Camp) pels nostres boscos, pels boscos de les muntanyes de Prades que comencen a les altures de la Mussara i que van cap a les boscúries, de l'Arbolí, de Siurana, de la Febró, de l'Albiol, de Capafonts, aquells boscos de Prades que s'estenen per la vall del riu Brugent, que s'encavalquen i cobreixen tota la part que ja mira a la Conca de Barberà amb els boscos de Poblet, després d'haver deixat Mont-ral per on guaita l'Alt Camp. Per la part de ponent, quan les muntanyes de Prades queden feblement limitades pel riuet de l'Argentera (res a veure amb les altres terres on hi ha la serra i el poble de l'Argentera), és a punt d'iniciar-se la serra del Montsant, que sembla una massa rocosa i pelada (i majestuosa), però que les seves barrancades i esberles grandioses, encara que invisibles de fora estant, amaguen el bosc i les garrigues. Quan s'acaba el Montsant, ve la serra la Llena, i aquest és el patrimoni arbori que queda a tota una gran regió de Catalunya, de la Catalunya Nova, que va des del riu Francolí fins a la ribera de l'Ebre. Aquest estiu l'hem passat tremolant -almenys els caps verds-, i encara hem de confessar que hem estat de sort. («I tan pobres com som!», diu Salvat-Papasseit.) Sempre podria venir el pitjor. Amb la secada que tenim, amb la calor que feia, amb aquells pinars tan eixuts per les temperatures, tan ressecs pel vent de serè, pel mestral insistent, tan mal acompanyats per les argilagues, la catàstrofe semblava inevitable. Però, no. Potser ja podem començar a respirar, tot esperant, això sí, que plogui d'una vegada, encara que ho faci com ho fa per aquest temps, d'una manera bèstia, amb llevantades alguns cops brutals. Però de cap manera voldríem convertir-nos en un semidesert, un malson que ens perseguia aquest estiu veient per la tele els focs de Castella la Nova, els de Portugal i els lamentables però escassos del Principat. Mal estiu, aquest que acabem, el del 2005. I a sobre, la discussió del nou estatut d'aquesta Catalunya disposada en tres versions: la Catalunya dels polítics, la Catalunya dels mitjans de comunicació i la Catalunya real, tot pensant encara que potser té raó Joan Fuster quan diu: «Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.»

Raquel Virgili

El Punt, 18-9-2005

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

Mal estiu, aquest que acabem

Nou usuari

Usuari registrat