Entrevistes | Revista 2103/09/2005

Mª Teresa Besora Cabré, cofundadora i mestra de la primera Guarderia de Vilaplana

“Els pobles es moren si no hi ha l’al·licient de la gent.”

Com i per què va sorgir la iniciativa de muntar la primera guarderia a Vilaplana? Per què va ser la primera, no?
Sí va ser la primera, abans no n’hi havia hagut mai. La guarderia la vam obrir el 1973, un any abans que la colleta de la Montserrat de la Leonor hagués d’anar a l’escola.
La meva inquietud era que volia que les meves filles s’eduquessin en català, i jo sabia que hi havia escoles que ja ho feien. També em preocupava que la canalla no comencés l’escola fins els sis anys. Trobo que els nens s’han de socialitzar de més petits.
Als altres pares més aviat els preocupava l’edat de començar l’escola, però vam començar a fer trobades: “perquè no muntem una cosa aquí?”, “potser sí...”, “endavant...”, “però, i qui ho farà?”
Com jo tenia molt clar el que , de seguida vaig oferir-me per portar-la, desinteressadament.

Tu en aquell temps ja eres mestra?
Bé, jo el títol de mestra llavors no el tenia, tenia estudis preuniversitaris i havia intentat fer magisteri, però a casa meva volien que fes uns altres estudis. En aquella època, la carrera de mestra no era universitària.
Més endavant per portar l’escola es necessitaven títols, exigien més. Em van aconsellar que em treies el tíitol de FP de Llar d’Infants i així ho vaig fer. De fet, això també passava en altres llocs i érem força persones les que fèiem aquesta feina vocacionalment. Per tant, quan van sorgir tot de normes noves, no ens podien tenir desemparats, i és així com van crear un pla especial per tots aquells de potàvem 10 anys fent aquella tasca educativa. Anàvem els vespres a fer magisteri a Tarragona.

Deu n’hi do, amb tres nenes petites i treballant..., vas haver de tenir molta força de voluntat.
És que ho feia molt a gust i trobava gent amb les mateixes inquietuds. Compartíem l’experiència i els professors ens valoraven moltíssim. Veien que érem unes persones que ens havíem dedicat a l’ensenyament de forma totalment vocacional, i no s’havien trobat mai amb uns alumnes com nosaltres. Van ser tres anys que em van omplir molt i que em van servir per valorar el que estava fent i per consolidar la meva formació, tot i que poc després de tenir el títol ja vaig deixar la guarderia.

Tornem a la història de la guarderia. D’on vas treure les idees, el material, el mètode, ... de bon començament?
Vaig anar com dos mesos a una escola bressol per veure com es feia, com ho portaven. Hi era per aprendre i després, si mai necessitava res, també m’ajudaven i m’orientaven, per exemple, on trobar material. De fet, molt del material el vam fer aquí a casa, amb les nenes i el meu home, amb cartronets, tot molt senzill. Coses que em semblava que m’anirien bé, les feia portar al Reis i després les preníem a l’escola i tot una mica així.

Una vegada endegat el projecte i en marxa l’escola, com van respondre l’ajuntament i els pares? Hi estaven molt implicats?
L’Ajuntament se’n preocupava poc. Ens van donar el local i prou, l’antiga escola del nois. La guarderia funcionava sola. Era on s’hi feien les reunions i algun dia podiem trobar burilles i pinyols d’oliva. Poc pensaven que l’endemà hi havia d’anar canalla! De totes maneres, jo era molt feliç i hi estava molt bé.
Les coses van començar a canviar amb l’arribada d’en Sans, el nou secretari. Va veure com funcionava i la importància que tenia. Ens va recolzar molt i va començar a treure algun diner. Vam anar un any al Casal, on ara hi ha el billar i després es van preocupar de fer un local especial, annex a les escoles, i allò sí que ens va fer molta il•lusió. Es va fer a base de subvencions . També es van aconseguir beques pels nens que junt amb el que aportaven els pares, servien per les despeses.
Els pares al començament tenien molt d’interès, col•laboraven en allò que els demanava, però de mica en mica, com tot, se’n van anar despreocupant.

Per què vas deixar de portar la guarderia?
Vaig estar portant la guarderia durant quinze anys, fins el 1988. Després que les meves filles ja no hi anessin vaig continuar fent la feina amb molta il•lusió. La canalla és molt agraïda. Vaig tenir molt de suport dels mestres que hi havia en aquells moments (la Marianna i el Tomàs) i també de l’inspector d’ensenyament. Els últims anys, però, les coses van anar canviant. La inspectora de llavors no mostrava l’interès desitjat, més aviat el contrari i es va decidir treure nens de la guarderia i passar-los a l’escola amb els més grans. Els pares tampoc van respondre com jo esperava davant aquella situació i cada vegada exigien més (que obrís més hores, que comencés abans, ....). La mestra de torn i jo teníem una línia didàctica i manera de tractar als nens molt diferent. Eren nens que jo m’estimava i que fins i tot em feien patir, perquè tenia un sistema d’ensenyança que jo considerava de mestra d’abans. Tots aquests factors i el fet que en aquells moments tenia el sogre malalt van fer que ho deixés córrer.

Després no vas voler seguir fent de mestra?
La veritat és que em va faltar motivació. El fet que l’esforç de tots aquells anys no hagués servit per donar continuïtat al projecte em va desencantar. La guarderia va aguantar un any més després que jo ho deixés i al cap de poc també l’escola va quedar tancada. D’això en va tenir responsabilitat l’administració. No crec que fossin els pares que lliurament decidissin treure els nens fora del poble, malgrat que alguna vegada s’hagi dit.
Per això, bàsicament, en oferir-me una altra feina que també m’agradava, no m’hi vaig pensar.

Tot i que ara no tens canalla en edat escolar, estàs contenta que es torni a obrir l’escola?
L’altre dia mateix l’hi deia al Pitxi: No defalliu, perquè sou els pares qui portareu l’escola ! Jo n’estic molt contenta de la feina que vam fer. Sempre he pensat que l’escola és una eina per ajudar a l’educació dels fills i per això cal la implicació dels pares. El paper dels pares és bàsic, i és així en totes aquelles altres activitats que es poden fer al poble pels nens. En l’època de la guarderia també es va fundar l’associació de pares. Fins i tot el Casal i el Grup de Teatre es van fer perquè els pares volíem que els nostres fills tinguessin allò que els mancava. Els pobles es moren sinó hi ha l’al·licient de la gent.

Teresa Serra