Entrevistes | Revista 2316/03/2006

Luís López Gan, lo Manyo

“Quaranta-dos anys que fa que sóc aquí i quaranta-dos anys que he pujat per setmana santa al poble”

En Luís té el do de la ubiqüitat, és capaç de ser a un munt de llocs alhora i, a més, complir com cal a tots! Com era d’esperar, és clar, ens ha dedicat un bocí del seu temps per recrear-nos, amb la seva peculiar professionalitat, uns petits retalls de la seva vida. Qui li retregui que no parla ni un sol mot de català s’equivoca de mig a mig! En Luís no parla en català: pensa en vilaplanenc!

Vas venir molt jove?
Em faltaven vuit dies per fer 14 anys. Primer vam venir el pares i jo i al cap de tres mesos, mon germà i la mare. El 1954, a Híjar, hi havia cinc mil habitants i avui no més de dos mil.

Recordes què vas sentir quan vas arribar?
Estava molt acostumat a allí i vaig deixar-ho tot! Tot plegat vaig tenir una sensació molt rara, no era començar de zero del tot però gairebé. De totes maneres no em va costar massa adaptar-me. Vam començar a treballar a ca la Sra. Lola, li van portar la terra durant tres anys, al Corraló dos anys més i ja vam comprar la casa de l’Antonio Vaquero.

Què sents cada vegada que tornes a casa?
Quaranta-dos anys que fa que sóc aquí i quaranta-dos anys que he pujat per setmana santa al poble. Recordo que fent el servei militar a Castillejos (destinat al Mas dels Frares) quan va arribar el relleu jo em vaig agafar el final de la setmana per poder anar a casa, el trajecte fins Vilaplana, que habitualment era de dues hores, el vaig fer en tres quarts. Imagina’t com devien anar les cames, pensant en els Dijous Sant a la nit, a Híjar!

Vau notar alguna mena de rebuig entre la gent del poble?
La veritat és que sempre ens hem sentit recolzats, no hi va haver mai cap mal rotllo, sempre vam trobar algú que ens allargava la ma.

Quina era la teva colla d’aleshores? Què fèieu?
Amb el Pere Ramon i el Joan Anton vam fer-li les mil i una a Mossèn Isidre! La missa la passàvem cada diumenge a les voltes de l’església. Anàvem a la maduixa i a prendre tot tipus de fruita. Això sí, sempre procuràvem de no fer destrosses: el que agafàvem ens ho menjàvem i no deixàvem res, només els pinyols!

T’hem vist fer quasi de tot. El més rellevant, potser ha estat el teu pas per l’Ajuntament, però d’alguna manera sovint has aparegut on hi feia falta col·laboració i participant en tota classe d’events, no?
Ben cert, vaig sortir elegit regidor per Convergència (com a independent) i em va tocar la Regidoria de Serveis. Allí vaig portar tot el referent a l’aigua i clavegueram, brossa i funerària (que, encara avui, porto). De totes maneres m’agrada força col·laborar en tot el que puc: futbol, 24 hores de futbol sala, milla, Casa de Cultura, ADF, Teatre, tirant els coets i la traca, amb els Armats... La meitat em surt de mi, però he de reconèixer que per l’altra meitat també em deixo enredar força!

Tens alguna anècdota que es pugui explicar de tot aquest ventall de vivències?
A tot el que he fet hi he posat molt de carinyo i potser per això te’n podria explicar un munt d’anècdotes. Recordo que el deu d’octubre del 1994 puc dir que vaig tornar a néixer!

I això...?
Doncs que aquell dia (el dels aiguats) l’Agustí Mallol (aleshores alcalde) em va trucar a les 8 del matí perquè anés a treure el cotxe de morts de l’escorxador i si no hagués estat pel Joan Moreno que em va convèncer que hi havia perill vertader, de ben cert avui no seria aquí fent aquesta entrevista

Canviant de tema, has estat molts anys participant en la junta i l’equip de futbol. Explica’ns com va anar tot.
Quan es va reprendre seriosament el futbol de nou, va ser el Pere Recasens qui m’hi va enredar (recordeu que vam començar junts la U.E. Vilaplana i el Suer X.B.) Anàvem a marcar el camp, passar el corró, posar i treure les xarxes, etc. El més dur era fer de delegat, hi havia vegades que m’havia de tancar amb l’àrbitre al vestuari i no les tenia pas totes!

I amb el grup de teatre, com va anar, què ens pots explicar?
Quan col·laborava a La Passió m’encarregava del so i no fallava! Sempre passava el mateix! El dia de l’assaig general no anava res bé, un complet desastre! Però al dia de la funció tot sortia “a pedir de boca”, com per art de màgia, mai ho he entès això!
També recordo que un any, coincidint amb un desplaçament dels armats a la Trobada de Flix, no vaig dormir gens, vaig empalmar l’assaig general amb la sortida i el viatge amb el Land Rover es va fer etern.. sempre amb la finestra oberta per no adormir-me. La Trobada va anar molt bé però a la tornada vaig empalmar amb la funció, que era a la tarda, sense haver menjat res, només beure!

També fas la teva aportació a l’A.D.F. Des de quan hi col·labores i què hi feu?
Vam començar a fer patrulla el Pep Mateu i jo. Després ho vam continuar amb el Daniel i va anar venint més gent. Actualment ja funciona com a una entitat més del poble.
Recordo un any que ajudava a l’organització de les 24 hores de futbol sala (crec que eren les de l’any 94), aquella nit vaig ser-hi tota l’estona entre la taula i recollir pilotes fins que vaig entrar al relleu de l’A.D.F., aleshores, just en el moment que em posava a descansar, la dona m’avisa que hi havia foc (poca cosa però calia anar-hi). Una vegada apagat, vam anar a refrescar al Refugi de La Mussara. Mentre érem dins, va entrar un mosso per dir-nos que ens havien ratllat el Land Rover. Vaig sortir i quan vaig veure que el nostre era l’únic cotxe que hi havia em va agafar un atac de riure. -Quin parell d’ineptes!- Vaig pensar. Em cabia el puny a la boca de tant de riure!

I ara, treballes a la Cooperativa...
Vaig estar treballant molts anys amb el Jaume. Va aparèixer la possibilitat de millorar i la vaig aprofitar.

Veig que estàs força content...
Si, la veritat és que m’ha anat molt bé. M’hi sento força bé des de fa tres anys i, si no passa res, aquí espero acabar...
Per cert, no vull acabar sense donar-li les gràcies a l’entrevistador, ja que d’una o altra manera m’ha fet sortir sempre a totes les revistes; amb molt d’humor, això sí! Humor que tots hem de compartir!

Moltes gràcies, Luís!