Entrevistes | Revista 2523/09/2006

LLorenç Joanpere Olivé, barber

“Vull agrair a totes les persones que van venir durant un munt d’anys a la barberia per tallar-se els cabells, afaitar-se, passar el vespre, fer-se petar la xerrada o, senzillament, fer-me companyia”.

Poc a poc, però inexorablement, Vilaplana, com els crancs dels seus rierols, ha anat mutant capa rera capa de la seva pell, amb la qual fou originada. I així, Ella, quasi ben bé sense percebre-ho, a través del corrent de les aigües del temps, ha anat perdent, en cada capa de pell, petits fragments de la seva història, del seu paisatge, dels seus conreus, dels seus locals, de la seva gent... I, en definitiva, de distintes formes de vida que l’han anat configurant. Com per exemple, les capes d’història que hi pot haver oblidades o amagades rere la pols dels miralls de la que, en un temps no gaire llunyà, fou la memòria de les seves barberies i la dels seus barbers. Per refrescar-la, com si fos l’aroma d’una bona colònia que s’impregna subtilment a la pell , avui conversarem amb: Llorenç Joanpere Olivé (1946), que ha professat amb magisteri i paciència el vell i necessari ofici de barber durant quasi bé tota una vida.

Quan i on vas començar a fer de barber?
Tenia 12 anys quan vaig començar, encara anava al col•legi. Corria l’any 1958. La primera barberia on vaig treballar va ser allà on hi ha la Caixa Rural. Era a Cal Jaumet del Cafè. Pagaven 30 pessetes de lloguer. Ell havia sigut barber hi havia muntat la barberia.

Qui feia de barber?
El Josep Maria Sibines i el Norbert, el seu germà. Ells dos afaitant i jo remullant.

Com és que vas fer de barber?
De casualitat, per guanyar alguns diners. Em vaig anar a tallar els cabells i el Josep Maria em va dir si hi volia anar a ajudar-los. Ja ho havia dit a altres nois i li havien dit que no i jo vaig dir que sí.

Anant a l’escola, com i quan podies compaginar-ho amb la feina de barber?
Sí, sí. Llavors eren altres temps. I per tirar endavant tots treballàvem. Anava a la barberia als vespres de tota la setmana menys el dilluns, tot el dissabte i el diumenge fins al migdia.

Quin horari fèieu el cap de setmana?
El dissabte del matí a les onze fins a les tres del migdia. Anàvem a dinar i a les cinc tornàvem a emprendre. Hi havia dies que es feien les dues de la matinada. En aquella època tothom es venia a afaitar. Els cabells la gent se’ls tallava a rape.
I el diumenge treballàvem fins al migdia i quan acabàvem anàvem a fer el vermut a ca la Carme i el Josep Maria em donava els cèntims que havíem quedat.

Quan es cobrava?
Per afaitar sis rals, és a dir una pesseta i mitja i tallar els cabells tres pessetes.
Encabat fèiem cobrar tres pessetes per afaitar i un client al veure que s’havia apujat, després d’afaitar-se pagà el sis rals, digué que això s’avisava i no va venir mai més. Devia anar a un altre barber.

Recordes si hi havia més barberies a Vilaplana?
Sí, que jo recordi quatre o cinc. Entre els anys 20 i 30 n’hi havia una a Cal Bodro d’ara, allí hi afaitava el Joan del Corraló. A Cal Mariné hi havia el Carlos Bidó, un parent del Ricardo Plana (després hi vaig ser jo). El Melitón on avui hi ha el Sebastià Masdéu, el Jaumet del Cafè i el Badó.

Quantes barberies!
En aquell temps la gent no s’afaitaven a casa, algú tenia un rasclet i prou. També baixaven gent de la Mussara a talla’s i afaita’s. I a Vilaplana hi havia forasters: els que venien a cavar, soldats dels Castillejos.

Quin material utilitzàveu?
El compràvem a Reus. Les navalles eren de la marca Josep Pou Montserrat i es gastava un sabó concentrat (compràvem una ampolla de quart) i el barrejàvem amb un litre d’aigua. De la barreja en sortia el sabó per afaitar.
Les navalles eren grosses i les portàvem a Reus, a Cal Cavallé que era molt bon esmolet i els hi portàvem i les feia durar una temporadeta més.
I els draps els pujava la Bàrbara cada setmana, portava una panera de draps nets i planxats i prenia els draps bruts per l’altra setmana.

Teníeu màquines per tallar els cabells?
Sí, en teníem de manuals, del zero, dels dos zeros i dels quatre zeros. Com més zeros més pelats.

Anàveu per les cases quan la gent estava malalta?
Sí, anàvem a un munt de cases, el dissabte després de dinar fèiem el recorregut. Ens venien a avisar de la família i hi anàvem per gent gran o engripats, etc.

Tu apart de remullar també tallaves els cabells?
Al primer que li vaig tallar els cabells va ser el Josep Maria per les Festes de Nadal. Li vaig fer tant bé que va haver d’anar amb una bufanda totes les festes, això que tenia poc cabell!

On en vas aprendre?
Sobretot fent el soldat, a Saragossa i a Reus al Camp d’Aviació. M’hi va fer anar el Móra gran, ell hi era. De les propines que vaig treure en dos mesos fent de barber a Saragossa, a casa vam comprar una nevera.
Allí tallava els cabells de vint en vint, i d’aquesta manera vaig fer la pràctica. Vaig començar a utilitzar màquines elèctriques. Al Camp d’Aviació n’hi havia dues o tres.

Quan et vas posar a fer de barber pel teu compte?
Al tornar de la mili, el Josep Maria va anar a fer de sagristà i em va traspassar el negoci. La Palmira que era la vídua del Jaumet em feia pagar 35 pessetes cada mes.

I continuava venint tanta gent?
No, llavors ja va baixar, quan van sortir les màquines d’afaitar elèctriques, a la fi dels anys seixanta, la gent s’ho feia a casa. Però s’anava fent. Venia gent d’Alforja, de l’Aleixar, de Maspujols, d’Arbolí venia l’Agapito (un parent del Ceferino), de la Selva, de l’Albiol baixava el tiet Salvador.

Quins pentinats estaven de moda llavors?
Es feia l’onda. I la gent gran com ara el Pere Po, el Tomàs Aleix o el Jaio Moreno es tallaven a rape.

I la gent jove?
Amb estisores. Lo clàssic.

I la canalla?
Els posava dalt d’una cadireta i també els hi tallava els cabells.

Vas fer algun curset?
Sí, vam haver d’anar a Tarragona per treure’ns el carnet de barbers. Jo vaig prendre l’Àlvaro com a conillet d’Índies i li vaig tallar els cabells.

Has anat canviant de local, no?
Vaig ser a Cal Jaumet del Cafè fins a l’any que van fer la Caixa Rural. Encabat vaig anar a Cal Mariné que ja hi havia una barberia com us he dit abans. El Pep Mariné m’ho va llogar fins que va fer obres. Allí potser hi vaig ser uns tres anys. I finalment vaig anar a ca la Carme del Bar, allí on el Juanito arreglava les sabates, m’ho van desembrassar i em vaig posar allí durant uns vint anys. Vaig tancar per Sant Isidre d’aquest any i vull agrair a totes les persones que van venir durant un munt d’anys a la barberia per tallar-se els cabells, afaitar-se, passar el vespre, fer-se petar la xerrada o, senzillament, fer-me companyia.

Has tallat els cabells a algun famós?
Sí, al Pedro Ruiz a Barcelona, al periodista Carles Sentís, al locutor de Ràdio Reus Josep Maria Borrell i a l’Albert Manent.

Quin futur veus per les barberies als pobles?
Al poble és com tot. Aquí anem a menys en tot. Potser si algú obre als vespres com jo feia, potser sí. La gent va cap a Reus.
Ara l’Elena a la seva perruqueria, els dimarts obre i talla els cabells dels homes.

Vols recordar alguna anècdota de la barberia?
Hi havia 7 ó 8 cadires i la gent mentre s’esperava la feia petar. Tothom xerrava i s’arreglava el món. Es parlava de futbol, de caça, de tot una mica.
N’hi havia que venien els dimecres i tornaven el dissabte.
Una vegada, el dejuni de la Festa Major d’octubre el Josep Maria engrescà una colla de gent per anar a caçar i mataren un jabalí i deia ell: El vaig fer matar jo aquest jabalí.

A part de barber també vas col•laborant a la revista Cronosport.
Sí, explico històries del futbol de Vilaplana en una secció que es diu “Històries de la gorfa del sindicat”

I per acabar, què et sembla la revista Lo Pedrís?
Que està molt bé i que es conservi.