Poemes | Revista 55

L'escut de Catalunya

Es diu que les paraules , els poemes, els adagis, la Llengua , en general, és VIVA mentre hi ha homes i dones que la usen i fan permanent el dipòsit de la literatura i cultura populars.
Penso que, per desgracia, ja queden al nostre poble poques persones que recorden paraules, expressions i frases fetes molt usuals en altre temps. De forma semblant passa també amb una poesia que va ser molt viva a tot Catalunya els primers trenta anys del segle XX.
Com que jo, encara que d’un altre temps, la vaig aprendre de petita i voldria que no es perdés en el record , m’atreveixo a transcriure-la i a donar-li vida de nou, per si els que la sabien ja l’han oblidat i d’altres la volen memoritzar.
És també un senzill recordatori d’aquelles persones que, entre acte i acte de les obres teatrals que es representaven a la Sala Parroquial, deleitaven els assistents amb algun dels millors poemes de la literatura popular catalana. Qui no recorda , per exemple, El ferrer de tall, la Negra, la Cega, la Puntaire…
El tema de la que ara els transcric és la LLEGENDA de l’escut de Catalunya. Alguns historiadors del segle XVII van pensar que aquest mite bé podría ser real, i començaren a escriure i a fer-lo popular, sense tenir en compte que al segle IX no existien les banderes dels Comtats i que tampoc està documentada la participación del comte Jofre en la lluita del rei Carles el Calb (873) contra els Normands.
La falta de documentació de tot tipus fa imposible provar que les quatre barres vermelles fossin emprades abans del segle XII.
Va ser durant el Romanticisme amb la Renaixença quan la dita Llegenda prengué carta de naturalesa com cosa verídica i es feu cèlebre i popular.

L’ESCUT DE CATALUNYA
En la que sant Jordi empunya/ bandera de color blanc
hi ha l’escut de Catalunya / amb quatre barres de sang.
D’aquestes barres la història / està escrita en lletres d’or,
per saber-la de memòria / i gravar-la en nostre cor.
Essent Carles rei de França / i senyor dels catalans,
entraren folls de venjança / en ses terres els Normans.
Per sostenir sa corona / demanava el Rei socors
al comte de Barcelona, / el valent Jofre el Pilós.
En saber la nova, empunya / el Comte l’arma i l’escut
I s’enduu tot Catalunya / cap a França resolut.
Així que a França arribava / amb la flor dels catalans
el rei Carles reculava / atropellat pels normands.
I llançant-s’hi de seguida / el brau Jofre amb sos valents
va deturar l’envestida dels / dels normands , forts i potents.
Mes quan vençut reculava / l’enemic rostolls avall
un llançó al pit se li clava / i el fa caure de cavall.
Dintre una tenda, els de França / ferit el Comte han entrat ,
posant-li al capsal la llança / i l’escut al seu costat.
I en entrar a dur-li la nova / de que els normands han perdut,
veu el Rei al Comte jove / mirant trist el seu escut.
-Si a vos se us deu la victoria, / per què al Rei trist us mostreu?
Si voleu honors i glòria, / comte Jofre, demaneu!
Des d’avui, de vostra terra / sereu comte independent;
sereu mon company en guerra / i en pau l’amic més prudent.
-Grans mercès al Rei de França -/ li respon Jofre el Pilós.
-No em reca, no, el cop de llança / que desagna tot mon cos.
-Ço que em reca i cor-me-lliga, / és veure llis mon escut,
sense cap blasó que diga / els honors que he merescut.
Llavors, el Rei de seguida / s’acosta al llit del valent,
xopa els dits en sa ferida / i així li diu dolçament:
-Amb sang del cos a la guerra / haveu guanyat el blasó.
Quan torneu a vostra terra / brodeu-lo en vostre penó.
I passant quatre ditades / del brau Jofre en l’escut blanc
hi deixava senyalades / les quatre barres de sang.

Poema original d’Antoni Borí i Fontestà, dins de “Lo trobador català” 1892.
Al ser una poesia que s’ensenyava a les escoles s’han conservat algunes versions amb diferències poc significatives.
Mª Anna Vernet i Ferré

Mª Anna Vernet i Ferré