Tradicions | Revista 5008/11/2012

Les festes de la Mussara (part II)

Quaresma i Setmana Santa

D’acord amb el costum general, l’esperit de penitència propi de la Quaresma es traduïa en restriccions alimentàries: els divendres no es podia menjar carn, només amb l’excepció de la canalla, la gent més gran, els malalts i aquells que compraven el dret de fer-ho, en forma de butlla.

El Diumenge de Rams s’anava a l’església a beneir un ram que després es penjava darrera la porta per tal que protegís la casa durant tot l’any. Habitualment el ram era de llorer però també podia ser d’auró, una planta que també s’utilitzava en diferents moments de l’any per guarnir els carrers abans de passar la professó. De vegades, al ram la canalla hi penjava alguna cirereta.

Aquest mateix dia, com en moltes altres parròquies del país, se celebrava un viacrucis pels carrers del poble.

Al llarg de la Setmana Santa se celebrava el salispàs, un ritual de benedicció i purificació de cadascuna de les cases i els masos, que utilitzava l’aigua i la sal –elements que moltes cultures utilitzen com a transmissors de benediccions–, alhora que servia per fer capta.

Per fer el salispàs, els habitants de la casa rebien el rector i els escolanets amb una taula parada on hi havia un recipient amb aigua i un plat amb sal. El rector ho beneïa i després en barrejava una part i llençava aquesta pasta a la porta per tal de beneir la casa. En acabar, la mestressa els donava alguns ous, segons les possibilitats de la casa. Els ous, però, anaven separats en dos grups diferents: la mestressa especificava quins eren per al rector i quins per a la Mare de Déu, és a dir, per a la parròquia. Amb els ous de la Mare de Déu, al final de la Setmana Santa preparaven la mona que rifaven per Pasqua en benefici de la parròquia.

A diferència de molts altres pobles, en què es feia un sol dia a mitja Setmana Santa o a mitja Quaresma, a la Mussara el salispàs durava tres dies, a causa de les distàncies. El Dilluns Sant recorrien un per un tots els masos de ponent del terme. El Dimarts Sant, els masos de llevant i el Dimecres Sant les cases del poble.
Un informant ens va explicar que aquesta activitat no deixava de tenir els seus riscos. Una vegada, quan tornaven de fer el salispàs en un dels masos més allunyats del ponent del terme –el mas del Puço del Cingle–, un dels escolanets va entrepussar i li van caure els ous que portava al cistell. La caminada fins allà havia servit per beneir el mas, però els ous els van perdre tots!

Després del salispàs, arribaven els dies més intensos de la Setmana Santa. Dijous a mig matí, quan se celebrava l’ofici i es posava el Santíssim al monument, les campanes sonaven per darrera vegada i començaven dos dies de silenci i abstinència. No es podia menjar carn i les menjades –sovint a base de bacallà i cigrons– no podien ser gaire abundoses. Segons ens van explicar, limitaven molt l’esmorzar –que en els dies normals feien molt abundant per poder treballar fort durant tot el dia–, menjaven molt per dinar i poc per sopar. Algunes persones més devotes, però, ho podien restringir encara més: ens han parlat d’un home que a mitjan segle XIX feia l’anomenat “dejuni de les campanes”, és a dir que no menjava res des que sonaven l’últim cop les campanes el Dijous Sant al matí fins que tornaven a sonar el Dissabte Sant al matí.

Una altra forma de respectar el caràcter sagrat d’aquelles hores era no treballar. Ni tan sols es podien fer les feines domèstiques, només les més imprescindibles. La creença popular ho reforçava atribuint càstigs diversos a aquell que ho incomplís. Per exemple, es deia que si s’escombrava durant aquelles hores, sortien formigues a la casa.

Es creia que la natura també transmetia la santedat d’aquests dies. Es deia que els moixons estaven en silenci i, com en molts altres llocs, anaven a buscar farigola perquè deien que no li queia la fulla.

Com en molts altres llocs, tot allò relacionat amb la salut i la malaltia adquiria un caràcter més intens entre el matí del dijous i el matí del dissabte. Es pensava que els ous que les gallines ponien en aquelles hores tenien poders curatius. El ritual de mirar l’airada –que servia per diagnosticar si una persona estava afectada per un mal aire i per pregar per la seva curació–, s’havia de transmetre de dona a dona durant aquelles hores.

A banda d’aquests aspectes relacionats amb l’àmbit dels costums i creences, el Dijous i el Divendres Sant comptaven amb elements de litúrgia força destacats i que comptaven amb aportacions populars. El monument, que s’instal•lava a l’església per tal d’acollir i mostrar l’eucaristia durant aquests dies, es preparava a partir d’elements constructius com ara fustes i teles on hi havia presentades imatges; que durant l’any es guardaven a la parròquia i en aquest moment es muntaven a manera de petita construcció. L’inventari de la parròquia de 1924 afirma que el monument de la Mussara era “de perspectiva”, és a dir que representava un espai de falsa arquitectura, i el qualifica com a “bonito pero deteriorado”.

Al voltant del monument s’hi instal•laven diversos ciris i també uns elements vegetals anomenades maigs, que moltes xiques preparaven a casa seva: dies abans preparaven una cassola amb aigua, hi sembraven llavors de cereal, la deixaven a les fosques i l’anaven regant amb freqüència. Dies després, les tiges germinaven sense força, formant una mena de cabellera vegetal que s’usava per guarnir el monument.

A la Mussara, a ambdós costats del monument s’hi instal•laven unes peces de fusta on hi havia pintats uns personatges que popularment s’anomenaven “els jueus” i que representaven algun dels protagonistes de la passió de Crist. Aquestes peces, com la resta del monument, van ser cremats en començar la guerra civil.

El moment culminant de la litúrgia del Dijous Sant era l’ofici, que se celebrava al matí. Com a tot arreu, dins de l’ofici es feia la cerimònia anomenada “matar jueus”: un acte de foscor i terrabastall que volia evocar el gran terratrèmol que, segons els evangelis, es va esdevenir en el moment de la mort de Crist. Petits i grans anaven a l’ofici provistos amb carraus i petites maces, que havien d’estar en silenci durant tota la missa –tot i que sovint, la impaciència i les bromes feien sonar algun carrau abans d’hora, amb gran enuig del rector. En el moment adient, s’apagaven tots els llums i ciris de l’església excepte un, que el majoral del Sant Crist amagava. En aquell moment començava el gran terrabastall: durant uns minuts, tothom feia sonar els carraus o bé picava amb les macetes als bancs. La cerimònia es donava per acabada en el moment en què el rector tornava a encendre llum.

El Dijous Sant al vespre es feia la professó. Quan ja era fosc es treia el Sant Crist i es feia un recorregut per dins del poble –primer cap a cal Piano, pujant pel carrer fins a cal Cassoles i tornant a la plaça–, que abans s’havia guarnit amb fulles d’auró. A la processó no hi participaven ni altres imatges –l’inventari de la parròquia de 1924 afirma que no tenien misteris –ni improperis –objectes al•lusius a escenes de la Passió. De vegades algun dels feligresos hi anava descalç, en compliment d’alguna prometença.

Els testimonis recorden que, de vegades, el Sant Crist el portava l’últim xic del poble que havia tornat del servei militar. Dos homes amb escopeta –cal tenir en compte que en moltes cases hi havia armes per anar a caçar– esperaven la processó cada certa distància, per fer-li una mena de guàrdia d’honor a banda i banda. L’escopeta la portaven cap per avall, en senyal de dol. De fet, aquests homes eren tan pocs que s’anaven rellevant per cobrir amb parelles tot el recorregut de la processó. Aquesta guàrdia simbòlica va deixar de fer-se a la dècada de 1930.

La processó es repetia el Divendres Sant el matí, segons sembla de la mateixa manera i amb el mateix recorregut.

Un cop acabat el període de silenci i penitència, arribava el Dissabte de Glòria. Encara a la dècada de 1940 les famílies celebraven aquest dia anant a buscar aigua beneïda i ruixant-la per tota la casa.

El Diumenge de Pasqua, com en molts llocs era costum que el padrí i la padrina fessin la mona als fillols. Es tractava d’una mona de tipus antic, amb ous durs a sobre. Com en molts altres pobles, després se l’anaven a menjar al defora o bé a casa d’algú, tot i que els mussarencs no comptaven amb cap ermita pròpia on anar en diades com aquesta.

Aquest dia –o, segons alguns informants, el Diumenge de Pasqüetes, que s’escau el diumenge següent–, la parròquia rifava la mona que havien preparat amb els ous recollits durant el salispàs. Almenys els últims anys, aquesta mona la feia un pastisser de Vilaplana, i podia arribar a tenir tres o quatre dotzenes d’ous. Els números de la rifa els venia un escolanet a la plaça, tal com explica a les seves memòries Anton Agustench que també recorda que, a finals de la dècada de 1920 un rector va fer un intent –no reeixit– de canviar la rifa de mona per una rifa d’altres productes de consum –una garrafeta d’anís i un gerro de confitura–, canvi que va ser rebutjat totalment pels mussarencs.

Montserrat Flores Juanpere i Laura Poblet Estivill