Activitats | Revista 3624/05/2009

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (XVII)

POLÍTICA I SOCIETAT

Ja hi som, mira que m'agrada ben poc parlar de política, gens ni mica de fet. Em diverteix -i m'emociona- cent, què dic cent, mil, un milió de vegades més, parlar del Barça i de les seves gestes però clar, el Barça no m'omplirà el plat... La política tampoc, certament, però hem de situar-nos al terreny de joc perquè l'amatent Cronos ens contempla i ara toca escriure un nou capítol, important capítol, on podran péixer i esplaiar-se els historiadors i sociòlegs dels propers segles. I toca (quina mandra...) fer front a la greu crisi que ens ve sotjant des de fa temps. Algun pessimista -o realista poc compromès amb la política governamental- diu que ja la tenim gairebé al damunt i arribarà a mitjans de l'any que ve. Ací m'he de remetre a les paraules del professor Niño Becerra, un boig visionari que sol endevinar-la... ¿Les previsions per als propers anys? Dramàtiques, no cal entrar en xifres... i la recuperació -tímida recuperació- ens portarà, fet i debatut, a un parell de dècades enllà de les nostres vides... ¿Pinten bastos? Sens dubte, no menystinguem l'amenaça d'un cel que s'ennegreix per moments... No, aquí no farem cap anàlisi detallada, és la cançó de sempre; atur, endeutament, inseguretat, nous depauperats, etc, etc... El més decebedor és que hom parli -només- de recuperació..., fotuda, ¡no anem bé! el capitalisme està tocat de mort i la societat embrutida pel consumisme i la buidor de cor i d'intel•lecte... Ara seria bon moment per desenterrar les velles ideologies vuitcentistes... No, no s'enganyin, en el posmodernisme no hi ha res, és buit, ningú no sap ni què vol dir... Als més joves els vull suggerir alguns referents que, plegats, podriem ressucitar i, si cal, revisar: Proudhon, Bakunin, Fourier, Ferrer i Guàrdia, Llunes i Pujals, Marx, Engels... i, sobretot, els sindicalistes... Les eines ideològiques per destruir el vell ordre ja hi són, romanen oblidades i empolsades a les golfes de la història, només cal espolsar-les... No perdeu el temps, fills meus, creieu-me, no us entretingueu en els vells postulats socialdemòcrates... Liquideu el vell ordre, com ara fa 200 anys hom va liquidar el feudalisme; cerqueu un nou model de justícia i sostenibilitat... Tot això fa, naturalment, força basarda; les revolucions fan por perquè solen ser violentes i cobren un elevat preu en sang..., tanmateix, hi caurem irremissiblement, arrossegats pel vòrtex implacable de la història... De moment no pateixin però, eh? Ara toca enganxar pegats; res de liquidar sistemes; res de carregar-se la monarquia borbònica o la que sigui; res de deslliurar-nos definitivament de l'immovilisme nefand de l'església Catòlica, de la reacció de l'Islam, de tarotistes i de verbollaires; res de destruir d'una vegada i per sempre més el feixisme, velat, invicte, enquistat a les entreteles de la dreta espanyola; res de qüestionar constitucions, identitats nacionals, polítiques corruptes, burgeses i obsoletes; no, res de tot això, el que toca és “la recuperació”, com si estéssim engripats, però ¿com es fa? ¿Tornant a la situació anterior? ¿Aplicant polítiques basades en els sistemes crediticis que generin el creixement econòmic i la confiança suficients per crear ocupació? ¿Injectant diner públic a la malmesa macroeconomia i a la banca? ¿Incrementant les partides presupostàries dedicades a l'obra pública? Aquestes mesures “naïf”, a la llarga, només faran disparar el dèficit públic i comportarà la fallida de l'estat i del sistema de protecció social. El capitalisme és un vell dinosaure atrapat en un nou sorramoll i com més brega per sortir-ne més s'hi envesca... Ah, ¿i els nostres dirigents? No han ni gosat a recomanar de moderar el consum, tal com havien fet en crisis anteriors -¿els sona oi allò d'estrènyer-se el cinturó?-, ans al contrari, que ens gastem els diners, per tal que l'economia no s'acabi de col•lapsar...; això sí que és nou i, nogensmenys, força coherent amb l'actual conjuntura... però, fonedo! ¿d'on els traurem els calés? El rònec vaixell del capitalisme, senyors meus, fa aigües; el mercat -la panacea- no ens ho ha regulat tot; el liberalisme (Mr. Adam Smith, pregueu per nosaltres) i el neoliberalisme han deixat de ser el rai de salvació i ja no ens poden alimetar més (no ho han fet mai, de fet) perquè ja no cauen prou engrunes de la taula dels senyors...; poca cosa li queda a la “poca-roba” per creure i esperar, fins i tot Déu ens abandona, lliurats a la raó, tal com va abandonar son fill, clavat dalt de la creu...


ESPERANÇA

¿Un futur incert? Sens dubte; ara, com li deia el veí de creu al pobre Brayan -també crucificat i de tots abandonat- tot té el cantó positiu, què coi... (the bright side of life). En els propers anys potser redescobrirem vells plaers oblidats, basats en pràctiques més banals i menys cares..., tornarem a apreciar i assaborir plats senzills i ignots per a molts, potser recuperarem velles receptes culinàries (¿qui se'n recorda del pa amb vi i sucre, del pa amb oli i vinagre i dels colitxos...?), les varietats autòctones (¿on paren les pomes glaçades, les ceremenyes i les nespres d'hivern?). De ben segur que pararem de llençar béns i aprofitarem més les coses, com abans... Serem més creatius, més imaginatius, la necessitat esmola l'enginy, sempre s'ha dit... Els infants, en descobrir que no és tot tan fàcil i regalat, aprendran a adjudicar el just valor a les coses. Els nostres estris i els béns de consum, en no veure's sotmesos a una dinàmica de constant renovació i substitució, recobraran la seva animeta, tornarà el culte a l'objecte i recularà el disseny, atrevit i destraler... Potser tornaran els vells oficis... De ben segur que continuarem entusiasmant-nos i patint amb el Barça, però potser també tornarà la complaença en una tertúlia de cafè o un bon ball de festa major... Potser ens ajudarem més els uns als altres, pensarem més en la necessitat que pateix aquell veí o aquell parent llunyà...; en temps difícils, els sentiments solidaris es reforcen i molts lligams s'estrenyen... Potser ens plaurà desempenyorar uns valors segrestats per la modernor i relegats a l'extinció, com una espècie amenaçada... Potser, pares i mestres, recuperaran el seu rol tradicional i tots plegats sabrem educar millor els nostres fills... Potser ens estimarem més els vells, sabrem apagar el televisor i escoltar, encisats, el ric testimoniatge que atresora la seva memòria... Potser ens tornarem a complaure en antigues tradicions, perdudes en vetustos costumaris... Potser renunciarem a les Indies i tornarem a fer turisme local... Potser sabrem fer front a l'espanyolisme rapinyaire, prepotent i inepte... Potser aprendrerm a superar complexos i a estimar-nos més naltros mateixos com a poble. Potser tornarem a ballar sardanes a la plaça de la Vila abans de fer el vermut i acudirem amb fruïció als aplecs sardanístics com ara el de la Mussara que tindrà lloc el mes que ve; tant de bo... Un servidor, que mai no n'ha sabut ballar, ja comença a aprendre'n... I animin-se, creguin-me, perquè quan es tanca una porta sempre s'obre una finestra (o finestró...). I si han arribat ací, gràcies de tot cor i bon estiu.




Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari